ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
No existeix com a lloc postal, ja que són els carrers del perímetre els que ho determinen. El mateix succeeix a la Gran Via i a la plaça Marcet. La plaça Llonch és un immens buit, des del carrer de l’Illa fins el club de Natació, format per quatre espais: l’estació de bus, la zona verda al seu nord (aparcament), els jardins de la banda est i la plataforma de la Fira. Un espai que dóna per tres o quatre noms. A un d’ells es podia haver assignat l’1 d’octubre i llestos, amb la qual cosa, sense polèmica, ja s’hauria reduït l’espai Llonch. Però una molt maldestre gestió ha preferit barrejar qüestions i assolir un fracàs abans que una victòria. I van dos: el primer la retirada del monòlit Marcet per decret.
Hores d’ara és més clar que mai que un nomenclàtor es resol per Ple i en un paquet coherent després d’un treball rigorós. L’opció de recular noms del franquisme, o treure’ls del tot és legitima, però demana una comissió solvent i no saltar-se-la. I en el cas del franquisme demana una Comissió de la Veritat, és a dir un judici històric contrastat.
Una part importat del govern municipal és presoner, no solament del fer maldestre, sinó de la simplicitat ideològica: han volgut fer-se uns milhomes (i unes mildones) denunciant “alcaldes franquistes” i ha resultat que Marcet i Llonch són casos complexes. La ignorància és molt atrevida. Un polític no pot caure en la seva subjectivitat i ho han pagat.
El seu interès de fons era esmenar el nomenclàtor Farrés, jutjar que va ser tou, o que l’època era de por i insuficiència i no han aconseguir res de res. Ni la plaça 1 d’octubre! L’infantilisme de fer-se “d’esquerres”, tot mirant el franquisme, ja fa un parell d’anys que dura i ha estat objecte de textos demagògics, per exemple, del grup de l’Entesa – Crida.
Reduir l’espai dels dos alcaldes és convenient, car Llonch ostenta un lloc immens i indefinit, i Marcet una plaça, una escola i la seva fabrica. Una altra cosa, més complicada, és esborrar-los del tot per la complexitat dels dos personatges, però, en tot cas, caldria fer-ho bé, no llençant rocs al propi teulat.
El problema de fons és acceptar la complexitat de la història real. Admetre i administrar que Marcet fou un alcalde dretà molt fosc en la gestió urbana als barris, però políticament no venjatiu i molt esforçat amb els represaliats. I que Llonch fou un demòcrata cristià amb una dedicació social extraordinària.
Contamina sense redempció la col·laboració amb el franquisme? Llonch és un cas paral·lel a Joaquín Ruiz Jiménez, demòcrata cristià i ministre d’educació en la mateixa època. Condemnat del tot? I Dionisio Ridruejo, heroi per fer el camí des de la Falange a l’oposició, salvat? A Alemanya, sense escàndol, hi ha carrers dedicats a Martín Heidegger. Tacat de nazisme, però també amb llums.
Reduir el seu cas a “alcaldes franquistes” és una banalitat en la qual es reafirmen com a lluita real, quan només és progressisme de retrovisor.
