Mostres PCR

‘La salut és cosa de tots’, per Josep Farrés (PSC)

ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Farrés Quesada, metge de salut pública jubilat. Executiva Sabadell PSC.

Davant la crisis sanitària més greu que hem patit en els darrers 100 anys i quan les conseqüències que comportarà són cada vegades més palpables -arriben a ser fins i tot òbvies en el terreny de la salut amb morts que es poden contar, siguin per Covid-19 o per altres afectacions– hem de fer una reflexió del què ha passat i com podem reaccionar davant de la segona onada que ja ha començat.

Més enllà de la resposta a la pandèmia, hem de tenir en compte altres problemes derivats. Des de com donem respostes a les seqüeles dels qui han passat coronavirus a com es dóna atenció a la resta de pacients que han passat a un segon pla. Sense oblidar altres repercussions econòmiques i socials i la profunda impremta que implica el que hem viscut durant el 2020 a les nostres vides. La forma de relacionar-nos amb altres persones ha canviat, ara cal saber si serà per sempre.

La primera de les reflexions que és necessària abordar és com es canalitza l’estupefacció i l’enuig d’una ciutadania que ha assistit al debat polític de més baix nivell. Aquell que ha usat la pandèmia com una arma llancívola per desacreditar i criticar l’adversari sense cap tipus d’argumentació científica. Ningú pot negar que la crisis del coronavirus amb tota la seva amplitud és el major repte amb el que s’ha topat la societat del segle XXI fins ara. Però que això doni ales als arguments demagògics i revifi un populisme tronat que ja va donar grans disgustos a la humanitat al segle XX hauria d’estar penalitzat a tots els nivells.

No hi ha ningú al món modern que hagi trobat una solució miraculosa a la Covid-19. Però el necessari treball científic ha estat tapat per discussions sobre qui acapara el protagonisme i s’ha arribat a donar veu a pseudoexperts que han irromput a l’opinió pública més carregats d’ego que de respostes raonables. Ens ha passat a Catalunya en un camí que alguns han emprès i que, de forma lamentable, els acosta més a l’equip format per Donald Trump o JairBolsonaro que al de les persones que intenten gestionar la crisis amb cap fred i aplicant el sentit comú.

Negar la virulència del coronavirus, recomanar mesures ridícules, incomplir i/o menystenir les recomanacions científiques o de l’OMS són simplement mesures ridícules. Acusar d’incompetència i de falsejar la realitat als altres quant les dades actualitzades cada dia diuen el contrari és igualment penós. Especular amb si és o no pertinent donar suport a mesures necessàries per frenar el contagi per tal d’obtenir algun minúscul minut de glòria amb el que s’aspiri a que es repercuteixi a les urnes és directament mesquí.

El més trist de tot és que sembla haver-hi una part de la població, els autoanomenats negacionistes, que davant del caos es refugien en conductes i actituds irresponsables.

Després de la recent reunió del Consejo Interterritorial de Sanidad, el màxim òrgan de coordinació de la política sanitària de l’Estat, és necessari obrir un altre debat. El de que davant d’un model de país descentralitzat amb totes les competències en matèria de salut traspassades a les autonomies, resulta òptim deixar en mans dels tribunals l’aval o no de les mesures per lluitar contra la pandèmia? Un jutge disposa de tots els coneixements per prendre decisions i indicar quina és la millor actuació?

La gota que fa vessar el got és quan la batalla entre partits polítics que s’ha donat amb la pandèmia arriba a l’estament judicial. Quan alguns magistrats continuen amb aquest enfrontament i critiquen que se’ls imposin accions. Parlant clar, hi ha certs criteris per gestionar l’expansió del coronavirus que generen consens internacional. També aquests estan sotmesos a l’assaig i l’error que es dóna davant un virus tant desconegut com l’actual i que comporten una rectificació necessària i habitual si es té en compte que s’està lidiant amb un problema de salut nou i desconegut. Els primers en viure en carn pròpia aquesta realitat han estat els sanitaris.

Tot això ens aboca a la discussió necessària sobre el xoc entre les llibertats individuals i el bé comú, un verdader desafiament filosòfic sense respostes simples. Aquest etern debat només es pot resoldre amb la negociació i buscant un acord. És a dir, l’exercici menys habitual en els temps que ens ha tocat viure en els que allò líquid i binari s’imposa. Les posicions maximalistes i immobilistes potser serveixen per acontentar a la clientela d’un, però no impulsen el progrés tal i com reivindica el catedràtic de filosofia política Daniel Innerarity. Totes les grans solucions comporten que les parts cedeixin per trobar la sortida més satisfactòria.

No es pot oblidar el necessari enfortiment d’un sistema sanitari públic en el que exerceix un paper clau l’atenció primària. Aquí s’aplica el vell dit català “que el llegir no ens faci perdre l’escriptura”. És a dir, la lluita contra la Covid-19 no ens pot fer oblidar la resta de problemes de la salut pública. Els sistemes públics de cobertura universal com el nostre s’han mostrar com els més eficaços per donar resposta a les afectacions de la població. La resposta ha estat positiva fins i tot en una pandèmia tant virulenta com la que ens ha tocat viure. Però en aquest sistema l’atenció primària és l’eix vertebrador i sembla ser que l’hem oblidada.

Aquest servei està sotmès a una pressió inacceptable. Està al límit i així ho demostra una convocatòria de vaga que ha estat ajornada per poder donar resposta, precisament, a la segona onada del coronavirus. Falten recursos i els directius de l’ICS i del Departament de Salut de la Generalitat han de donar una resposta assenyada al crit de socors del sector.

Les Administracions, llueixin les sigles que sigui i des de tots els estaments, han de fer pinya per reforçar a l’atenció primària. No és de rebut que es dediquin a teixir un entramat burocràtic cada vegada més complex per tal de no assumir les seves responsabilitats.

El sistema sanitari català ha viscut d’altres moments econòmics i socials difícils des de la seva creació i transformació. Ara no pot decaure en el pessimisme i renunciar a la màxima de que la salut és una responsabilitat de tots. No existeix una arma més potent per avançar que el consens i la cooperació entre tots si es vol arribar viu i amb múscul suficient per fer front al futur quan s’acabi aquest malson.

La ciutadania també juga un paper actiu en els desafiaments que ha obert la pandèmia de coronavirus. El seu rol bàsic és el de reclamar unes instruccions clares i contundents per part dels nostres governants i mantenir aquesta exigència quan es desenvolupin.

Se’ns demana restriccions de moviments, mantenir un aïllament social, usar la mascareta i respectar la distància social, però perquè la gent compleixi s’ha de donar exemple. Que la campanya de vacunació de la grip i de la pneumònia es converteixi en un desastre i no es superin les ràtios habituals serà un vertader fracàs de l’Executiu. És la proba de foc que anticipa què passarà els propers mesos a tot el país. La superarà?

Foto portada: pla detall d’unes de les mostres per a PCR. Autor: ACN.