ARTICLE D’OPINIÓ
Pere Farrés, regidor d’ERC a l’Ajuntament
Fa pocs dies, després d’un sopar amb amics, en una inusualment calorosa nit d’inici d’hivern, em vaig topar amb dos cercadors de ferralla que intentaven acabar de recollir aquell darrer tros de metall, aquell tub d’acer que els reportaria, l’endemà, la xavalla de la qual podrien disposar per anar passant allò que, per a la majoria de nosaltres, no seria una vida digna.
Han passat les fastuoses, alegres i reparadores festes de Nadal, i un any nou ha vingut amb l’esperança que la vida milloraria, que l’etern egoisme del quefer diari deixaria d’existir i que tothom podria gaudir de la nostra societat del benestar.
Però noi… Ni les diverses rifes ens han canviat la vida, ni les llumetes, ni els pessebres, ni el Llaminer han servit per variar la crua realitat de molts conciutadans que, en el seu dia a dia, no han deixat de penjar d’un fil.
Això ens hauria de preocupar perquè una comunitat hauria de vetllar pels interessos i per les necessitats de tots els seus components per tal que el conjunt pogués assolir els reptes i les millores imprescindibles per tirar endavant, i perquè ningú en quedés exclòs.
A petita escala, una família, una comunitat de veïns, un equip de futbol o una comunitat educativa tindran un esdevenir estable si tots els seus components es tenen en compte. Si el fill desafiant és acollit, si el veí mal pagador és ajudat, si el davanter poc golejador és animat pels companys i si els mestres atenem els pares crítics de manera assertiva… Si així fos, el més segur és que totes aquestes comunitats gaudirien d’una salut social equilibrada.
A gran escala, són les administracions de què ens dotem els ciutadans les que han de procurar pel benestar de tota la població i les que han d’assegurar la correcta gestió dels serveis, el suport per a l’assumpció dels diversos drets dels ciutadans, i l’acompliment de les diferents funcions públiques de manera equitativa.
En aquest repte de vetllar per les necessitats, és molt complicat aconseguir que tothom tingui un sostre o un habitatge digne, un plat a taula tres vegades al dia, uns documents que el vinculin a la ciutat i al país on viu, o que les persones amb diversitat funcional, amb diversitat de gènere o racialitzades tinguin accés als mateixos drets (a la seguretat, a l’educació, a l’oci, a la mobilitat, etc.) que els seus conciutadans.
Es veu de tres hores lluny que l’administració sola és incapaç d’assumir la responsabilitat que li exigeix la societat: que no hi hagi ciutadans exclosos.
A la nostra ciutat, des de fa molts anys, hi treballen unes entitats, fundacions o associacions que fan una feina ingent per aconseguir que els ciutadans amb dificultats o vulnerables assoleixin els mínims de qualitat social que es mereixen, ni més ni menys, com qualsevol altre ciutadà. Sense elles, Sabadell no seria la ciutat inclusiva que tots voldríem, el municipi que intenta assegurar la igualtat d’oportunitats i la qualitat de vida per a tothom.
Si no fos per la intervenció de centenars de voluntaris i treballadors amb experiència i expertesa, orquestrats per les missions i visions d’aquelles entitats, milers de persones quedarien desemparades del suport de l’administració del municipi, incapaç d’arribar a tot i a tothom.
Estic parlant del paper cabdal del tercer sector social per aconseguir la promoció de la persona, reduir les desigualtats socioeconòmiques i evitar l’exclusió social.
El govern municipal hauria d’enfocar sempre les polítiques públiques atenent als interessos de la ciutadania; ara bé: la mirada de qui governa pot dirigir-se d’una o d’una altra manera segons l’acció de lobbies. El disseny de polítiques implica un esforç conscient i deliberat per definir els objectius, i els grups de pressió hi fan valdre els seus interessos.
Si això és transparent (decret 171/2015, sobre el Registre de grups d’interès de l’Administració de la Generalitat i del seu sector públic i la seva concreció en àmbit municipal), aquestes accions són legítimes, i, de manera objectiva, es pot constatar si el grup de pressió és una organització no governamental relacionada amb el bé comú o bé es tracta d’altres organitzacions que, tradicionalment, han estat les que han influït en la política (grups empresarials, financers, comercials, de promotors o constructors).
Malauradament, es pot evidenciar com a exemple que, qui governa actualment Sabadell prioritza la continuïtat d’una gran infraestructura viària com el Quart Cinturó o la creació d’una piscina de surf per sobre de la protecció del rodal, del parc agrari o de la llera del Ripoll. Tot és legítim, però és una mostra de com aquest govern local dissenya algunes de les seves polítiques.
Pel que fa a les polítiques socials, qui governa la ciutat hauria de ser conscient que hi ha una part molt important de la gestió de les necessitats de la ciutadania que és coberta per un sector de la societat civil organitzada, i que això és un gran tresor.
Reforçar el paper d’aquests grups de pressió, que sovint tenen més dificultats per participar en els processos de presa de decisions a escala local, ha de ser un objectiu que els partits polítics no hauríem d’entendre com una feblesa, sinó que hauríem de valorar com una eina per enriquir els processos de disseny i desenvolupament de les polítiques públiques.
Per tal que això sigui així, és imprescindible que totes les entitats del tercer sector uneixin esforços, facin xarxa, s’agrupin i esdevinguin un grup de pressió real i potent que l’Ajuntament tingui en compte com a eina bàsica per dissenyar, per exemple, polítiques d’acció social, d’habitatge, educatives o de feina.
A Sabadell, Vàlua és el nom que rep la plataforma del Tercer Sector que agrupa una trentena d’entitats –i encara en creixement– que treballen pels drets socials i laborals, la igualtat d’oportunitats i la qualitat de vida de les persones en risc d’exclusió social.
Només llegint-ne la memòria anual, ens adonem de la transcendència d’allò de què estem parlant: entre totes, el 2021, van oferir atenció a més de 56.000 usuaris, tenien contractats més de 900 treballadors i tenien conveni amb més de 1.700 voluntaris.
Caldria que, amb una sola veu –en aquest cas, a través de Vàlua–, qui en té l’expertesa i el coneixement, i qui viu el pols de l’exclusió social dia a dia, pogués incidir en les decisions polítiques de ciutat amb relació als col·lectius en qüestió.
I, és clar, paral·lelament, l’Ajuntament hauria de continuar oferint el màxim suport per tal que totes aquestes entitats puguin disposar de prou recursos (siguin del pressupost local, del nacional o de l’estatal) per tirar endavant, de manera efectiva i sense patiment financer, les seves accions socialment imprescindibles: l’atenció residencial, l’atenció socioeducativa, la inserció sociolaboral de joves en risc d’exclusió, l’atenció a la salut mental i a les drogodependències, la lluita contra la pobresa i tants d’altres serveis dirigits a la gent vulnerable de la nostra ciutat.
No estaria malament que aquesta manera de funcionar, amb llum i taquígrafs, fos un dels regals que, més d’hora que tard, ens portés aquest 2023, i així poguéssim treballar millor davant les causes de vulnerabilitat i les situacions de discriminació social, laboral o d’habitatge que Sabadell pateix.
Foto portada: el regidor republicà Pere Farrés, en una imatge d’arxiu. Autor: ERC / cedida.
