ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.
La dreta política, que malviu el concepte de democràcia, ha pres la decisió de qui si aquesta en basa en la separació dels tres poders: govern, legislatiu i judicial, potser millor que en comptes de tres en siguin, cinc, deu o cent. D’aquí es deu la proliferació d’instàncies que no depenen clarament de cap dels tres poders i que fan vida pròpia: des de la policia, els fiscals, els advocats de l’Estat, la Junta Electoral, el Tribunal de Comptes… i per acabar-ho d’enredar s’atorguen poders penals al Tribunal Constitucional, es mantenen instàncies irregulars com l’Audiència Nacional, el Suprem es carrega la segona instància judicial i el jutge natural, o es proclama l’art. 155 de la Constitució com a comodí multiús. Amén. I si hi ha comptabilitat creativa en el frau fiscal, avui hi ha també molta enginyeria jurídica per a alterar igualment el sentit de la llei fins la seva inversió completa.
El segon punt que practica la dreta és que si els poders han de ser separats i en equilibri, en reivindica la seva completa independència. Compte, perquè allò independent són els professionals, els jutges per exemple, però tan independents com ho seria un metge, un periodista… com tot professional competent i no el poder en si mateix, que només és separat i en equilibri. De poder independent en la judicatura ja n’hi va haver un de total, era la Inquisició.
Per exemple, hi ha cultura sanitària en el sector públic i els metges, ben independents, formen part d’un tronc comú que no pot admetre, en nom de la seva independència, les pràctiques fraudulentes com, per exemple, en contra de les vacunes.
La separació de poders, però en equilibri respectiu, demana una cultura democràtica comuna i de cada poder en particular, perquè altrament mana l’anarquia i la subjectivitat. Els països seriosos actualitzen la seva Constitució per a fer-la clara i compartida en la seva lectura continuada. Aquí es varia el seu contingut en una deriva de significats que muten allò inicial i es fa des d’instàncies que no en són competents. A Espanya no es modificarà mai la Constitució perquè significaria que la representació popular, el legislatiu, ordena i pacta allò que és comú, des d’un acord de pluralitat i ho fa valer. Per contra, s’emmudeix el Parlament i les interpretacions es fan cada dia per part de la judicatura i des de tots els seus nivells. I el sistema ja no es basa en la pluralitat política ni en el principi democràtic, sinó que es teoritzen altres fonts del dret, com ara la “unidad de la patria”. La sobirania, que rau en el poble, és alienada i lliurada a la cambra del Congrés dels Diputats on en un calaix queda tancada a tot exercici viu per la via de fossilitzar el text, reinterpretar-lo des de fora i que mai la sobirania rellegeixi allò escrit i ho mantingui viu. I, així, els pactes constitucionals fundacionals queden alterats.
La conclusió és que l’alteració de tres poders que estructuren el conjunt del sistema esdevé una proliferació d’institucions, amb lligams purament administratius, una xarxa que no parteix de la pluralitat del parlament i d’un equilibri ordenat. Llavors reapareix aquell concepte del sistema polític franquista, el de la llarga postguerra, el de la pau dictatorial, en el qual la pluralitat política va ser substituïda per l’absència de la política, per una administració regular i universal, sota la mirada del cap de l’Estat que ho sobrevolava tot i que afirmava no fer política. Avui el rei copia l’estil de Franco: “faci com jo, no faci política…”, per semblar quedar al marge, però no arbitra, sinó que beneeix la gran màquina de tots els poders anàrquics, que dilueixen la clara tríada formada per govern, parlament i judicatura.
