Passeig Comerç

‘L’art com alè urbà’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecta i urbanista

La tesi d’aquest escrit és que l’art constitueix l’espurna de vida que atorga a la ciutat una personalitat on viure. Dit d’una manera: l’espai comú assoleix categoria només amb l’art.

Per exemple, podem analitzar alguns espais urbanitzats recentment: la plaça del vapor Cusidó, l’entorn del FGC a Gracia-Can Feu, els jardins de la carretera de Terrassa amb carrer del Quebec… Tots ells són correctíssims, però una visita ens indica que arreu hi ha alguna mancança indeterminada. I aquesta quedaria resolta si en un racó hi hagués una intervenció del tipus d’un monument. Un vell procediment de les ciutats antigues que amb autors actuals es troba novament a faltar.

La barca de Joan Brossa, al Parc Catalunya. Autor: J.d.A.
La barca de Joan Brossa, al Parc Catalunya. Autor: J.d.A.

En sentit contrari, l’estàtua de Farrés a la part superior de Parc Catalunya compensa sobradament una urbanització inexistent i que, per altra banda, tampoc no fa falta. Aquella intervenció construeix paisatge, memòria, sensibilitat, interpretació, diàleg entre autor i personatge. És una plenitud que actua tot i que en siguem desconeixedors de com s’esdevé. Infon respecte, solemnitat, tothom n’és conscient.

L’enorme crisi actual de la ciutat demana que aquesta aparegui com a espai digne, espai tot ell millor, de punta a punta, amb un atractiu que la faci valuosa enfora. I aquest fet supera el funcionalisme, la simple materialitat, per reclamar esperit de ciutat, i aquí l’art al carrer hi pren un paper destacat com l’agent que ho fa possible.

Escultura a Antoni Farrés, d'Agustí Puig.
Escultura a Antoni Farrés, d’Agustí Puig.

Molts sabadellencs de la progressia tenim a casa alguna obra d’Alfons Borrell, potser de l’Agustí Puig, Ramiro Fernàndez, Madaula, Manils, Sallés, Vilapuig, etc., etc. però som una ciutat incapaç de fer-ne un gaudi col·lectiu.

Hi va haver un temps que el vestíbul del pis de l’ajuntament lluïa algunes obres, que avui només queden molt puntuals dins l’alcaldia, perquè el vestíbul només reprodueix uns quants documents interessants, però sense l’ànima de l’art. La qüestió és: us imagineu les parets de la Sala del Ple totes recobertes amb pintures dels pintors esmentats abans? Clar que això només ho sabien fer els clàssics i ara ho ignorem tenint-ho tant a la mà.

La Torre Millenium. Fotos: Batlle i Roig Arquitectes.
La Torre Millenium. Fotos: Batlle i Roig Arquitectes.

Com em recorda Genís Ribé, en els darrers temps només hI ha hagut una gran dignificació de l’espai públic amb sentit propi, que són les llambordes stolpersteine en memòria dels sabadellencs represaliats als camps de concentració. Cert que els poders públics hi han donat suport, però és plenament una iniciativa civil, la qual fa feina però no pot resoldre tota la dimensió d’allò que necessitem.

I és així, perquè no són sols intervencions puntuals allò que ens cal, sinó de visió general, també a escala de ciutat.

Al set-cents la nostra ciutat, amb menys de dos mil habitants, va construir el millor campanar del Vallès, i quan als anys 80 van dir de fer un gratacels a l’Eix Macià hi vam fer referència. Avui en caldria un altre al davant, només que sense oficines i tot ell d’apartaments públics per a joves. A tot el món aquests edificis vibren de nit com un munt de lluernes, amb una imatge que no és de feina empresarial sinó de vida domèstica. N’hi ha arreu de les ciutats del món, potser ens en toca un, no?

I qui diu un gratacels, perquè no l’ascensor de la plaça Sant Salvador fins la cubeta del Ripoll per unir Torre-romeu amb el centre. Motius socials m’hi ha sobrats però, a més, la imatge seria potent i més alta que la Torre de l’Aigua. Esdevindria una intervenció significativa com ho fou el campanar o el dipòsit d’aigua. En resum, la ciutat serà si assoleix esperit.

Hi hagué un temps i uns països amb realisme socialista, nefast, però la buidor actual tampoc és acceptable. El vici actual consolida una mala relació, una manca de liberalitat entre sector públic i món privat, el qual és mal vist i valorat com a negatiu davant del públic, aquest sempre legitimat en contra del privat.

Els poders públics es comporten com a soviètics, ara però sense art oficial ni cap d’altre. Els manca una relació correcte amb el món social i en quest cas amb el ciutadans líders que són els  artistes.

El populisme és no-art. Una ciutat desolada, sense un esperit expressat amb riquesa és un món coix. El dèficit d’art al carrer manifesta una debilitat política i social, però que l’art ajudaria a redimir.

Foto portada: escultura de Benet Ferrer, en mal estat de conservació per cert, al Passeig del Comerç, a Campoamor. Autor: David B.