ARTICLE D’OPINIÓ
Pere Farrés, regidor d’ERC
La Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya representa un conjunt d’indrets que constitueixen el patrimoni memorial, tangible i intangible, representatiu de la lluita i dels conflictes per aconseguir els drets i les llibertats democràtiques, des de la proclamació de la Segona República fins a la transició democràtica.
Fa pocs dies que, a la nostra ciutat, s’han presentat dos nous espais de memòria. Segurament, pel fet de dedicar-me professionalment a l’àmbit educatiu, un d’ells, l’Escola Unitària Mixta del Bosc de Can Rull, em porta a escriure aquestes ratlles per posar en valor alguns fets de la realitat cultural i pedagògica dels principis de la Segona República que espero que puguin ajudar a dignificar encara més, si cal, aquest entranyable espai, que continua oferint, encara, les seves aules al servei de l’educació, i acull, actualment, una escola d’adults.
La seva construcció es va acabar durant el curs 1933-1934 seguint el projecte de l’aleshores arquitecte municipal Joaquim Manich Comerma. El 5 de març del 1933, el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià va venir a Sabadell i va col·locar-ne la primera pedra en presència de l’alcalde Salvador Ribé Garcia, de molts veïns del barri i dels prohoms de la Comissió pro Escola de Can Rull: en Pau Serracant, en Joan Vila, en Joan Miralles i el president del Centre Republicà Democràtic Federal de Can Rull, en Jaume Òssul Crusafont, que van lluitar plegats per aconseguir que la primera escola d’aquella zona fos un fet. Fins aleshores, els infants sofrien «les molèsties del temps i la dels vehicles que circulen per la carretera de Terrassa, en veure’s obligats a venir a les escoles dintre la ciutat» (14/08/1932, “La cultura”, El Poble).
La realitat era que, en començar la Segona República, una de les principals inquietuds del consistori de Sabadell, com de tot el republicanisme, va ser centrar-se en els àmbits cultural i educatiu. En aquell moment, a la ciutat, hi havia tan sols sis escoles públiques, entre d’altres de privades i de congregacions religioses. Dos anys més tard, el nombre d’escoles públiques ja era de 14 i la nova escola de Can Rull s’estava acabant de bastir. D’aquesta manera, es va ampliar la xarxa d’escoles públiques, element que es va considerar bàsic per garantir una bona formació de la ciutadania.
Aquell salt quantitatiu i qualitatiu arrenca per un decisiu punt d’inflexió en l’aposta per l’educació pública. Perquè per primera vegada s’entén que, des de les institucions, calia emprendre una reforma educativa en profunditat per donar més consistència als projectes renovadors, iniciats, ja, a principis del segle XX amb l’Escola Nova, amb Joan Bardina i l’Escola de Mestres, amb Pau Vila, amb Rosa Sensat o amb Ferrer i Guàrdia. Calia posar el focus en l’educació com a motor del progrés i de la construcció d’una ciutadania culta, lliure i democràtica, i, per tant, era imprescindible superar el dèficit d’escoles, que el règim de Primo de Rivera havia agreujat. Per això, es destinen força recursos a la creació d’escoles. I el mestre esdevé la peça clau del canvi educatiu. «El mestre és el primer ciutadà de la República», frase estrella del primer ministre d’Instrucció Pública, el català Marcel·lí Domingo, per simbolitzar-ne la importància i el reconeixement social.
Es va obrir un marc polític i social que tant els mestres com les institucions catalanes van saber aprofitar per portar a terme experiències educatives de primer ordre que es van convertir en referents europeus. Una escola catalana, moderna, coeducadora, de qualitat, que conferia molta importància a l’aprenentatge del català i es definia com a escola oberta, compromesa i al servei del país. Que partia de l’observació, de la raó i de l’experimentació, seguint les propostes de Decroly, Freinet i Montessori davant la irracionalitat i la religió. Llavors, es va ser políticament conscient de la importància de l’educació com a motor del canvi que es pretenia.
Però tornem a posar el focus en la nostra petita escola que fou construïda a l’entrada del bosc de Can Feu prop de la font de Can Rull, a semblança de les barcelonines Escola del Bosc (1914) i Escola del Mar (1921). En aquests models escolars, els infants deixaven d’estar tancats en aules on rebien una educació purament memorística, basada en la transmissió de continguts, i entraven en contacte directe amb la natura i l’entorn. A més a més, l’expressió corporal i la música hi tenien un paper força important. El seu objectiu era aconseguir una educació integral per als infants, trobar-ne l’harmonia amb la natura, respectant-ne el vitalisme entès com a vida a prop de la natura. Tots els continguts es basaven en fets quotidians.
Al ser escola unitària, la de Can Rull, de ben segur, s’organitzava, també, de manera particular, i suposava una tasca docent encaminada a donar resposta a les demandes i necessitats de grups d’alumnes heterogenis, capaç d’adaptar-se al desenvolupament de cada infant i d’aconseguir, també, ensenyar a uns a través dels altres a fi de garantir normes de convivència que definissin la vida escolar i creessin unes condicions òptimes per generar una educació de qualitat per a tots els alumnes.
El curs escolar 1936-1937, la nostra petita però gran escola es va integrar dins el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), presidit pel pedagog llibertari i anarquista Joan Puig i Elias, i que continuava l’obra de Francesc Ferrer i Guàrdia intentant assegurar que tot obrer pogués arribar des de l’escola primària fins als estudis superiors segons la seva capacitat. Va esdevenir model de referència i s’hi aplicaven les pràctiques pedagògiques més avançades del moment sota el lema «Llibertat, coeducació i racionalisme».
Van ser anys en què el poble va confiar en l’educació i en les seves institucions educatives. D’aquesta època, en va sorgir una generació de mestres compromesos i identificats amb la República i amb les seves reformes socials i educatives. Aquest període es va conèixer com la república dels mestres i com l’edat d’or de la pedagogia catalana.
…Però va arribar el cop d’estat franquista i, amb les seves lleis feixistes, es va acabar tot, també aquells avenços educatius clau, que tant va costar assolir i que tant van saber il·lusionar amb tan poc temps d’existència, i que, lluny d’haver-se pogut consolidar, van ser eliminats d’arrel per massa revolucionaris.
Es van derruir escoles i projectes (a Sabadell, el grup escolar de la Creu Alta de la carretera de Prats, per exemple); es va prohibir l’exercici de l’ensenyament a tots els qui l’havien exercit durant l’època de la guerra a la zona republicana. També es van suprimir els avenços pedagògics de l’Escola Nova i va tornar l’ensenyament tradicional dominat per l’Església. La depuració i repressió sobre el col·lectiu va ser la més dura i sagnant de tota la seva història.
Tanmateix, tot té el seu retorn. Aquelles tasques coeducadores i diferenciadores, aquelles propostes pedagògiques agosarades, aquella visió central de l’infant, aquella lluita de les famílies per aconseguir una escola pública de qualitat, aquella presència del català a les aules, el fet de posar de relleu l’escola i l’educació com a motor de transformació i ascensor social, fonamenten la nostra escola actual. El feixisme amb totes les seves armes no ha aconseguit esborrar-ho.
Actualment, les aules de les nostres escoles bullen de republicanisme. Tenen les seves mancances i multitud de punts de millora encara damunt la taula, però són l’engranatge gairebé perfecte per aconseguir els ciutadans cultes, crítics i lliures que la nostra ciutat i que el país es mereixen.
Tots som hereus de l’escola del Bosc de Can Rull a Sabadell, i cal reconèixer-la i que sigui identificada com a un espai de la xarxa d’espais del Memorial Democràtic. Es tracta d’un bé patrimonial que testimonia com d’important va ser la política republicana pel que fa al foment de l’educació i de la cultura.
Després de gairebé 90 anys de la col·locació de la seva primera pedra, la mirada dels governs de torn de la nostra ciutat hauria d’haver seguit aquesta línia de manera prioritària. Nosaltres, com a Govern Republicà, apostarem a la ciutat per la millora de les instal·lacions escolars existents, per la construcció de noves llars d’infants i per a tot allò que signifiqui prioritzar els infants. I per reforçar, quan calgui, la qualitat educativa, acompanyant, sempre, les propostes que vagin sorgint del Departament d’Educació, com la d’aconseguir, en pocs anys, la gratuïtat de tota l’etapa 0-3.
Cal seguir el llegat de l’Escola del Bosc de Can Rull i de tots aquells republicans que van lluitar per la universalització i la democratització de l’accés a l’educació i a la cultura. L’administració local n’ha de fer bandera i això s’ha de notar en les seves actuacions prioritàries. El nostre compromís hi és i sempre hi serà, ja que ho portem al nostre ADN republicà.
Bibliografia consultada
- 1931, El problema de l’ensenyança primària a Sabadell. Plantejaments i antecedents
- «Una aproximació a la ciutat de Sabadell en començar la II República», Josep Alavedra Bosch, El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945) (oct./nov. 2016). Recull de ponències del 3r curs d’història del Vallès. Edició Fundació Bosch i Cardellach
- Jaume Carbonell, “Les tres primaveres pedagògiques”, Diari de l’Educació (5/09/2016)
