Foto portada: la V, a la Diagonal, a dalt, i la Gran Via, a sota. Autor: ANC

‘L’estat de la ciutat (109)’: Després de la Diada

L’ESTAT DE LA CIUTAT

Aquí s’esbossa una anàlisi dels diversos escenaris oberts després de la Diada i l’inquietant perspectiva d’un imminent xoc de legitimitats que aboca al país a un conflicte d’imprevisibles conseqüències.

La Diada fou un enorme èxit per als convocants i van esvair els temors que un cert cansament i els efectes del cas Pujol pugessin afectar negativament a la seva capacitat de convocatòria. Una qüestió de particular importància quan manquen menys de dos mesos per la data màgica de la consulta i quan es multipliquen el símptomes en sectors de Convergència de no convocar-la si el Tribunal Constitucional (TC) acaba impugnant tant la llei de catalana de consultes no refrendàries com el decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre.

Així, doncs, en primera lectura la mobilització pot interpretar-se com una forta pressió al president de la Generalitat per tal que no s’arronsi i faci honor als seus compromisos com es va palesar en el parlament de Carme Forcadell, presidenta de l’ANC.

També pot llegir-se com un missatge al govern de Madrid, però també a la Comissió Europea, de la determinació d’una part important de la ciutadania de Catalunya de celebrar un referèndum amb l’objectiu d’assolir la independència. Justament, a pocs dies del referèndum a Escòcia, el resultat del qual pot incidir directament sobre la qüestió catalana.

La Diagonal, aquest dijous. Foto: ANC
La Diagonal, aquest dijous. Foto: ANC

Aquest és el tercer any consecutiu que es celebra l’Onze de Setembre en clau sobiranista, un fet que ha comportat que, des de l’aleshores, hagi deixat de ser la festa nacional de tots els catalans per esdevenir la Diada dels independentistes. També que, per primera vegada,  l’entitat Societat Civil Catalana, contraria a la secessió hagi organitzat una Diada alternativa a Tarragona.

Al igual que les edicions anteriors va comptar amb el suport institucional del govern i dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat fins al punt que la secció de TV3 del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) va emetre un comunicat on denuncia que la cadena televisiva havia traspassat totes les línies vermelles de “la imparcialitat i la neutralitat” pròpies d’un mitjà públic donant als ciutadans “propaganda enlloc d’informació” i convocant directament a la mobilització.

Sociologia sobiranista

Una qüestió que no és baladí ja que els mitjans de comunicació de la Generalitat juguen un paper clau en el moviment d’homogenització ideològica i mobilització política de les classes mitjanes, atomitzades i despolititzades, que són la base social del moviment sobiranista. Unes capes socials durament castigades per la crisi econòmica i que veuen en la independència la solució màgica dels greus problemes que arrossega el país. En efecte, la sentència del TC contra l’Estatut fou el catalitzador del malestar de les classes mitjanes i va servir a CiU per encetar el gir sobiranista en un moment de forta contestació social per la seva política de retallades. Fins al punt que la qüestió social pràcticament ha desaparegut de l’agenda política per ser ocupada gairebé en exclusiva pel plet nacional.

Des d’aleshores ençà hem assistit a un intens moviment d’unificació ideològica de les classes mitjanes i sectors de l’anomenada aristocràcia obrera en favor del secessionisme que ha anat guanyant adeptes. Fins al punt que l’independentisme ha esdevingut una mena de moda ideològica entre aquestes capes socials. Ara bé, aquest moviment d’unificació comporta el seu contrari; és a dir, la forta tendència a l’exclusió d’aquells no que comparteixen els seus plantejaments, que són tractats despectivament com a traïdors a la pàtria. Un fenomen inquietant, típic dels nacionalismes, que redueix sensiblement l’àmbit del pluralisme ideològic i genera una forta pressió social per sumar-se al moviment si un no vol veure’s expulsat de la nació.

La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell. Autor: ANC
La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Autor: ANC

Tot això bastit amb un discurs primari, directe i senzill que apel·la a l’autoestima del catalans i tenyit d’una certa hispanofòbia, on es confonen govern (PP) i país (Espanya). Un Estat al que es culpa de tots els mals que travessa Catalunya, sense tenir en compte el caràcter internacional de la crisi econòmica provocada per les instàncies del capital financer i la responsabilitat de les elits catalanes. Així mateix, s’invoca una concepció limitada i interessada de la democràcia, pràcticament reduïda al fet d’anar a votar. Efectivament no hi ha democràcia sense votacions, però la democràcia és molt més que anar a votar, implica una sèrie de requisits com el govern de la majoria i el respecte a les minories, la llibertat d’expressió, la separació de poders, el compliment de la legalitat, el dret a l’autogovern de les minories nacionals…

En fi, un discurs amb totes les característiques dels populismes que triomfen en Europa en aquests temps de crisi econòmica i deslegitimació del sistema de partits.

Respostes democràtiques

Malgrat tots aquests imponderables, el moviment secessionista català exigeix una resposta democràtica que l’actual govern de l’Estat espanyol està essent incapaç de donar. Al Parlament de Catalunya existeix una majoria que va concórrer a les darreres eleccions demanant una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya. Doncs, en realitat, l’anomenat “dret a decidir” significa això.

I davant d’aquesta correlació de forces no s’hi val argumentar únicament que la Constitució espanyola prohibeix una consulta d’aquestes característiques. L’existència d’aquesta majoria parlamentaria, amb un important suport popular al carrer, reclama a crits una reforma constitucional que ho permeti. Una petició que curiosament no ha plantejat la càmera catalana, que està plenament facultada per a fer-ho.

Acte de l'entitat Societat Civil Catalana a Tarragona. Autor: SCC
Acte de l’entitat Societat Civil Catalana a Tarragona. Autor: SCC

De fet, existeix el precedent de la Llei de la Claredat, promulgada pel Parlament canadenc a instàncies d’una pregunta al respecte formulada pel govern federal al Tribunal Suprem, que estableix les condicions democràtiques i pactades per convocar una consulta d’autodeterminació al Quebec i que podria servir d’inspiració per a trobar una sortida democràtica a la qüestió de les nacionalitats a Espanya. (Veure: Alain-G. Gagnon. Quebec. Estat i societat. Pòrtic, Barcelona, 2005).

Per tant, l’immobilisme del PP incorre en una greu irresponsabilitat que alimenta el conflicte i exacerba els ànims a ambdues bandes de l’Ebre, donant arguments als independentistes i exaltant als nacionalistes espanyols. Ara bé, tampoc resulta transitable el full de ruta dels partits que recolzen la consulta que volen convocar-la sense haver intentar seriosament plantejar les reformes constitucionals adients i cerquen una drecera per estalviar-se aquesta imprescindible mediació política i jurídica.

El president del govern central, Mariano Rajoy, el passat dijous.
El president del govern central, Mariano Rajoy, el passat dijous.

Certament, podria argumentar-se que la tancada negativa del PP a impulsar una reforma constitucional com aquesta, unida a l’extrema dificultat per a reformar la Carta Magna, derivada de les grans majories exigides per fer-ho, converteixen en utòpica i impossible aquesta via. Tanmateix la greu crisi del sistema bipartidista a Espanya podria transformar aquest escenari polític en menys temps dels que ens imaginem. Fins al punt de plantejar un procés constituent en el qual es podria donar satisfacció a les aspiracions autodeterministes de les nacionalitats històriques.

Panorama inquietant

El panorama immediat es presenta molt complicat. Ara pràcticament totes les cartes ja estan sobre la taula. L’aprovació de la llei i la convocatòria de la consulta serà impugnada pel govern central davant el TC la qual cosa implicarà la seva suspensió automàtica durant cinc mesos, fins que l’alt tribunal dicti sentència.

La suspensió privarà d’un mínim marc legal a la consulta, amb la qual cosa o bé aquesta s’ajorna sine die o es planteja la desobediència civil i es treuen les urnes al carrer. Aquesta segona opció té el greu imponderable de no reunir les mínimes garanties democràtiques per a ser considerada vàlida. Un fet agreujat per la manca d’aliats de la Generalitat en l’escena internacional, que no reconeixeria el resultat. A més, amb la legislació vigent a la mà, podria comportar la suspensió de les institucions d’autogovern.

El president d'ERC, Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament, Núria de Gsipert, i el president de la Generalitat, Artur Mas, a la Llotja de Mar en l'acte institucional del 11S. Autor: Generalitat.
El president d’ERC, Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i el president de la Generalitat, Artur Mas, a la Llotja de Mar en l’acte institucional del 11S. Autor: Generalitat.

D’altra banda, la primera opció generaria una enorme frustració entre les bases socials del moviment sobiranista i abocaria a unes eleccions anticipades –dites plebiscitàries- on probablement CiU s’enfonsaria i ERC tindria tot al seu favor per guanyar-les. L’eventual victòria d’ERC podria precipitar una Declaració Unilateral d’Independència amb la qual cosa el problema seria encara major i abocaria al país a un conflicte d’imprevisibles conseqüències.

Per tant, totes les condicions semblen dirigir-se cap a un xoc de legitimitats entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català on l’un invoca la legalitat constitucional i l’altre apel·la a la voluntat del poble. Un fosc panorama que amenaça a dinamitar tots els ponts entre els governs d’Espanya i Catalunya i obrir una profunda fractura social a Catalunya.

Quan entre dos bàndols oposats es fa impossible el diàleg i la negociació, els conflictes es resolen per la força. Malauradament no s’albira en el panorama cap factor que convidi a pensar que, en l’últim moment,  s’imposarà la cordura. De manera que serà molt difícil que el país s’estalviï una experiència traumàtica que pot marcar el seu futur per diverses generacions.

Foto portada: la V, a la Diagonal, a dalt, i la Gran Via, a sota. Autor: ANC