L’ESTAT DE LA CIUTAT
El 30 de setembre i 8 d’octubre al matí comparegueren al Parlament de Catalunya davant la ‘Comissió d’Investigació sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors’, Jordi Mestre González i Salvador Soley Junoy, darrer director general i president de Caixa Sabadell i Unnim, respectivament.
El primer, que ostentà el càrrec des del 2006, ho va fer durant 1 hora i 40 minuts. El segon, que accedí a la presidència el 2007, al llarg de dues hores i mitja. Tant la intervenció de Jordi Mestre com la de Salvador Soley poden veure’s íntegrament reproduïdes al Canal Parlament. Un visionat imprescindible per aquells que desitgin conèixer els entrellats del procés que va portar a la liquidació de la caixa d’estalvis més antiga de Catalunya amb 150 anys d’història.
El dos exdirectius, abans de respondre als portaveus del grups parlamentaris, tenien dret a una breu intervenció explicativa. Mestre va declinar fer-ho, adduint l’àmplia informació disponible sobre el tema i va sotmetre’s sense més preàmbuls a l’interrogatori. Pel contrari, Soley llegí un emotiu i detallat relat justificatiu de la seva actuació en el procés que va portar al desastre.
Cúmul de despropòsits
Jordi Mestre respongué amb correcció, però sense voler entrar en masses detalls. En tot moment va mantenir una distància gairebé gèlida amb els diputats, amb veu i dicció de locutor de ràdio, una gestualitat continguda i maneres de gran senyor. Potser sobre l’ex director general el precedent dels seus col·legues de Catalunya Caixa que, arran de la seva compareixença en aquesta comissió d’investigació, acabaren imputats per la Fiscalia Anticorrupció.
Salvador Soley va donar més joc. Si Mestre va transmetre l’imatge freda i impersonal del tecnòcrata, amb llunyans matisos kennedians, Soley es comportà com el vell patró paternalista i sensible amb la realitat social pròpia de l’Acadèmica Catòlica. Així evocà la seva procedència del tèxtil on durant 50 anys havia treballat per una firma de gran prestigi a la ciutat (que no esmentà però que és Gorina) i la seva vinculació al teixit associatiu local. Manifestà emocionat el seu interès pels casos personals, les seves passejades pel bosc de Can Deu, propietat de Fundació Caixa Sabadell de la qual és patró i confessà, amb el cor a la mà, el “calvari” personal que l’ha suposat l’estigma de ser l’enterrador de la caixa de la seva ciutat.
Fins i tot, va voler entrar en un mena de complicitat sabadellenquista amb Joan Mena, portaveu d’ICV-EUiA a la comissió i regidor de l’ajuntament de Sabadell. A diferència de la gestualitat calvinista i mesurada de Mestre, Soley gesticulà amb profusió llatina i un parell de cops va estar a punt de tirar el micròfon.
Malgrat els diferents estils, el fil argumental d’ambdues compareixences va ser molt semblant. Ningú va admetre la més mínima responsabilitat en l’enfonsament de Caixa Sabadell/Unnim. Van atribuir el desastre a una crisi financera mundial sense precedents que ningú fou capaç de preveure o a la competència desaforada entre bancs i caixes per atreure clients a l’època de la bombolla immobiliària. Però, també, a la manca de cura de l’autoritat reguladora (Banco de España) i de l’instància supervisora (Generalitat de Catalunya) que no els avisà dels perills de la seva política expansiva i que després, seguint les directrius de Brussel·les, imposaren unes condicions impossibles per la supervivència de les caixes. Un “cúmul de despropòsits” per citar les paraules de Soley.
Fer el que fa tothom
Les preguntes dels diputats es plantejaren sobre el teló de fons de la desaparició del sistema de caixes catalanes, que arribaren a controlar la meitat del negoci bancari al país, després d’un quinquenni d’expansió sense precedents. Ara, després del tsumani financer, de les 10 caixes catalanes només ha sobreviscut una, que ja era la més grossa, i reconvertida en banc.
Segons el relat de Mestre i Soley, a l’iniciar-se la dècada del 2000 les petites caixes catalanes, inclosa Caixa Sabadell, van entrar en una voràgine expansiva basada en el crèdit al sector de la construcció que arribà al 80 per cent del negoci financer, amb una generosa política creditícia basada amb els baixos interessos i destinada tan als promotors immobiliaris com al compradors finals de pisos. Un negoci que no era nou per a Caixa Sabadell que, a través de la seva promotora PROVASA havia finançat en el passat nombroses i exitoses operacions urbanístiques.
Certament durant la bombolla immobiliària, van haver de reconèixer Mestre a preguntes del diputats, PROVASA va participar en més d’una vintena de societats instrumentals per dur a terme projectes urbanístics específics, “com feia tothom”. Un expressió que tots dos directius repetiren com un mantra. Llavors tot rutllava magníficament i ningú no es queixava. “Tot el que es construïa es venia”, en paraules de Soley. Tothom pagava puntualment els crèdits com demostren les insignificants taxes de morositat del 0,6 per cent que a l’esclatar la crisi van disparar-se al 14 per cent.
En aquesta època de bonança es desencadenà una lluita ferotge entre bancs i caixes per aquest mercat. Per alimentar aquesta fam de crèdit es van demanar préstecs a la banca europea en general i alemanya en particular. Caixa Sabadell va fer el mateix que tothom, sempre amb el permís i la benedicció del Banco de España.
Fusions fallides
Tot s’ensorrà de cop el 2007. Sense previ avis, els pisos van deixar de vendre’s, les promotores van començar a petar i els particulars a no pagar les hipoteques. Llavors van rebre fortes pressions tant del Banco de Espanya com de la Generalitat per fusionar-se amb altres entitats. Si les caixes no assolien un certa dimensió, al voltant d’uns actius de 50.000 milions d’euros, desapareixerien; això quan la de Sabadell o Terrassa disposaven cadascuna de només d’uns 10.000 milions.
Fins i tot, Mestre va treure pit. Va presentar-se com l’ideòleg d’una hipotètica entitat catalana on haurien d’haver participat les set caixes arrelades al territori: Sabadell, Terrassa, Manlleu, Manresa, Girona, Laietana i Penedès a la que podrien haver-se incorporat les controlades per les diputacions de Barcelona i Tarragona. De fet, aquesta és la fórmula que ha funcionat amb èxit al País Basc. Però això no va ser possible i només les tres primeres van apostar per Unnim, les altres amb la millor intenció van pensar que trobarien millors camins per a sobreviure, cosa que ninguna aconseguí.
Soley, més loquaç, assegurà que des de la conselleria d’Economia de la Generalitat se’ls aconsellà la fusió amb entitats catalanes. Aquest fou un factor important per què Caixa Sabadell desestimés la possible fusió amb altres tres caixes espanyoles (Saragossa, La Rioja i Canàries) on des de feia 20 anys treballaven plegats compartint el disseny i la comercialització dels seus sistemes informàtics.
Soley es lamentà de la manca suport de la Generalitat. Tanmateix va reconèixer -a preguntes del portaveu de CiU, Ferran Falcó- que no es pot saber si aquesta fórmula hagués funcionat. Falcó qui, per cert, es va cobrar la factura, posant en evidència les contradiccions de Soley, assenyalant el baix nivell dels equips directius i la seva manca de responsabilitat en la presa de decisions. Al capdavall ningú els va posar la pistola al pit per ficar-se en la disbauxa immobiliària.
Ambdós exdirectius van queixar-se amargament de la imposició de condicions cada vegada més estrictes per part de les autoritats europees i de la seva corretja de transmissió, el Banc d’Espanya. Especialment esmentaren la ratio de capital immobilitzat en proporció dels actius de l’entitat. Si abans de la crisi només s’exigia un 4 per cent es va demanar a les caixes el 10 per cent i als bancs el 8 per cent. Unes quantitats discriminatòries i impossibles d’assolir que precipitaren la intervenció del Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB), la subhasta i venta per un euro al BBVA (us pot interessar: ‘5 preguntes i respostes sobre el BBVA i Unnim‘).
Aquest procés fou objecte de diferents interpretacions. Mentre el portaveu de Ciutadans (C’s), Carlos Carrizosa, ho considerà lògic degut al nivell superior d’actius tòxics de les caixes en comparació dels bancs, el seu homòleg convergent va interpretar-ho com un indici més de l’operació del Banc d’Espanya i la gran banca privada espanyola per tal d’acabar amb la competència de les caixes d’estalvi i adquirir, a preu de saldo, el seu negoci.
Plans estratègics
Potser la manca d’autocrítica, l’absència d’assumpció de responsabilitats en la gestió i la reiteració en donar les culpes als altres va provocar que alguns diputats els collessin de valent.
Només a tall d’exemple, l’inefable Jordi Cañas de C’s va preguntar a Mestre amb retranca si li sonava d’alguna cosa la frase Un nou rumb, títol del Pla Estratègic 2007-2010, impulsat sota la seva presidència, que preveia duplicar els beneficis i continuar la política d’expansió incontrolada. Tot això quan es multiplicaven els signes de la crisi del sector immobiliari. “Ja s’ha vist on ha conduït aquest nou rumb”, va rematar sarcàstic.
L’exdirector, sense immutar-se, respongué que, al 2006 quan s’elaborà el Pla Estratègic, ningú veia a venir la magnitud de l’ensorrada i el projecte gaudí del vist i plau del Banco de España. Una institució on, com va deixar caure Soley, Mestre tenia la fama d’ésser un dels millors directors generals de les caixes de l’Estat.
Sous i jubilacions milionàries
Cañas, empipat per l’hieràtica arrogància de l’exdirector general, va treure a relluir el delicat i lleig assumpte de les elevades retribucions i les milionàries jubilacions dels directius que havien ensorrat l’entitat.
En resposta, Mestre havia declarat cobrar 450.000 euros anuals, en un gest que el diferenciava d’altres directius de caixes catalanes que s’havien negat a donar aquestes xifres a la comissió. El diputat de C’s va puntualitzar que abans de les retallades de sous derivades de la intervenció del Banco de España, Mestre percebia 950.000 euros a l’any i li preguntà –amb mala llet- quan havia cobrat en concepte de jubilació a l’exhaurir-se el seu contracte. El banquer va respondre amb la bonica quantitat de dos milions d’euros.
També Soley fou interrogat al respecte. Va donar la xifra de 38.000 euros anuals, encara que se li va recordar que ell va ser el primer president de Caixa Sabadell que cobrava per exercir un càrrec considerat honorífic. Justificà els elevats emoluments dels seus companys del consell d’administració amb l’argument que estaven per sota de la mitja estatal. Les jubilacions milionàries foren productes de plans de jubilacions amb més de 30 anys d’antiguitat. Tot legal, com certificava un document de la Oficina AntiFrau al qual va donar lectura.
Participacions preferents
Així mateix se’ls preguntà per l’espinosa qüestió de les participacions preferents que han arruïnat tantes famílies i petits inversors. Segons Mena, només als barris del nord de Sabadell, hi han uns 5.000 afectats del conjunt d’entitats bancàries, en un percentatge elevat de Caixa Sabadell/Unnim, al igual que, en un altre ordre de coses, de desnonaments on l’entitat figura en el primer lloc.
Mestre i Soley van cantar les excel·lències de la solució negociada amb el BBVA que, mitjançant un bescanvi d’accions, ha permès recuperar una part substancial de les inversions, a diferència d’altres caixes espanyoles. Uns productes financers que durant anys van proporcionar esplèndides plusvàlues, va dir Soley. Tant és així que molts clients en demanaven més i més -com confessà Mestre- fins al punt que, per sentit de responsabilitat, van haver de contenir la forta demanda.
El tema de l’Obra Social va sortir a col·lació. A preguntes de Mena, Soley assegurà que el seu futur estava assegurat per la sensibilitat dels nous propietaris sobre el tema. També va informar de les seves gestions, en qualitat de patró de la Fundació, a la Diputació de Barcelona per tal que el Bosc de Can Deu s’integri en el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt.
Irresponsabilitat i impunitat
Les dues compareixences no van proporcionar massa més informació de la disponible. Tanmateix van tenir la virtualitat de mostrar en carn i ós als actors i responsables d’una gestió desastrosa que en pocs anys dilapidà el patrimoni acumulat per generacions de sabadellencs.
Les seves intervencions van palesar la irresponsabilitat d’uns gestors financers que no van saber preveure les conseqüències de les seves decisions, que ara es justifiquen amb l’únic argument de “nosaltres només feien el que feia tothom” i descarreguen la seva responsabilitat dels seus propis errors sobre les autoritats reguladora i supervisora. Tot això, no cal dir-ho, amb la seguretat que proporciona la impunitat d’haver respectat escrupolosament la legalitat vigent i amb el confort d’un envejable compte corrent.
En fi, la transcripció d’aquestes compareixences hauria de figurar com annex a l’obra de Josep Mª Benaul, Caixa Sabadell, Finances i acció social (1859-2009), editada per la Fundació Caixa Sabadell amb motiu del 150è aniversari de la seva creació i que ara pot llegir-se com un epitafi.
3 Comments