‘L’estat de la ciutat (80)’: Preguntes sobre la pregunta

L’ESTAT DE LA CIUTAT

La formulació de les preguntes sobre el dret d’autodeterminació i la data de la consulta han marcat un punt d’inflexió en el procés sobiranista iniciat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Aquí s’analitzen les seves contradiccions i els possibles escenaris polítics.

Coincidint amb el simposi Espanya contra Catalunya, un exemple de manual de la manipulació de la història típica dels nacionalismes, es presentà amb la solemnitat dels grans esdeveniments històrics la data i la pregunta de la consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya. Si fos certa la maniquea tesi del simposi, com s’explica el suport que la Lliga Regionalista de Francesc Cambó va donar als cops d’Estat dels generals Primo de Rivera i Franco?

La decisió de formular la pregunta i la data de la consulta ha estat determinada per les amenaces d’ERC de no donar suport als pressupostos de la Generalitat precipitant unes eleccions avançades on CiU s’hagués enfrontat a una previsible desfeta electoral.

La pregunta planteja molts problemes per la seva deliberada confusió i ambigüitat, al no abordar directament la qüestió, com sí que és farà a Escòcia on es demanarà a la ciutadana: “Vol vostè que Escòcia sigui un Estat independent?”

La paradoxa de Condorcet

La primera interrogació (‘Vol que Catalunya sigui un Estat?’) no ens diu per quina mena d’Estat es vol: federal, confederal, lliure associat…? Unes preguntes que han desfermat l’enginy còmic popular (veure el satíric El Jueves) propi dels països llatins.

A més, si la consulta arriba a celebrar-se haurien seriosos problemes en el moment de recomptar els vots per determinar quina ha estat l’opció més votada i si aquesta té la majoria suficient per tirar endavant el projecte. Fàcilment es podria donar l’anomenada paradoxa de Condorcet, segons la qual l’opció menys votada fos la que guanyés. Així, doncs, l’escrutini podria introduir encara més confusió. Un greu problema per a una consulta destinada a que el poble de Catalunya es pronunciï amb claredat sobre una qüestió cabdal.

Les dues preguntes i les tres opcions que haurien de triar els catalans semblen una concessió a Unió i a ICV-EUiA. En el primer cas per apaivagar les reticències d’un partit nacionalista, però no independentista i en el segon per evitar que les fortes discrepàncies internes sobre aquest tema condueixin a la fractura de la formació ecosocialista.

Sobirania imaginaria

En qualsevol cas s’ha donat un pas que marca un punt d’inflexió en el procés sobiranista encetat amb la manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional (2010) que va laminar l’Estatut del 2006.

Un procés que està envoltant d’un aire d’irrealitat la política catalana. Es vol plantejar un referèndum amb unes opcions confuses que, a més, necessita l’autorització del govern central quan ja se sap, amb tota certesa, que no la donarà mai.

Expectació al Palau de la Generalitat, aquest dijous. Autor: Generalitat.

Un nou Estat, per a ser considerat com a tal, necessita del reconeixement internacional, circumstància que tampoc sembla produir-se, potser llevat el cas d’Israel. Un fet especialment important pel que respecta a la Unió Europea que ha manifestat en reiterades ocasions que la independència unilateral de Catalunya comportaria l’immediata sortida de la UE.

Tampoc, a nivell intern, el moviment independentista concita l’ampli suport social que reclamaria una aposta d’aquesta envergadura. Ni l’alta burgesia, representada políticament per PP i UDC, ni la classe treballadora semblen il·lusionades pel projecte secessionista, com es pot comprovar en les divisions internes que travessen PSC i ICV-EUiA entorn a aquest tema i pel creixement de Ciutadans, que podria esdevenir la tercera força del país, davant la inoperància de les dues formacions de l’esquerra parlamentària catalana d’impulsar un projecte alternatiu a l’independentisme.

Des d’un punt de vista sociològic el moviment sobiranista es recolza gairebé de forma exclusiva en unes classes mitjanes, exasperades per la duresa de la crisi econòmica, amb continguts netament conservadors.

Certament, la reivindicació d’un important sector de la societat catalana ha ser consultada sobre la qüestió nacional exigeix una resposta democràtica que no pot bandejar-se amb el recurs a la inviolabilitat de la Constitució, les amenaces i un immobilisme que únicament pot incrementar la força de l’independentisme.

Ara bé, el procediment triat no sembla el més adequat per satisfer aquesta reivindicació.

La inoperància de les esquerres

En qualsevol cas, el projecte secessionista ha aconseguit dos objectius estratègics. D’una banda, desplaçar del centre del debat polític la qüestió social i posar en segon pla la brutal política neolliberal del govern de la Generalitat que està impulsant un atac sense precedents a les condicions de vida i de treball de la classe treballadora.

D’altre, provocar la divisió de les forces d’esquerra i certificar la seva inoperància per combatre les polítiques econòmiques antisocials impulsades des de la Generalitat i donar una resposta alternativa al repte sobiranista. L’imatge de Mas flanquejat per Herrera (ICV), Mena (EUiA) i Fernández (CUP) mostra el seguidisme de l’anomenada esquerra transformadora i radical respecte a les classes mitjanes representades per Junqueres (ERC) i Mas (CDC).

CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP donen suport a la pregunta i la data

D’aquesta manera Mas ha guanyat un any o dos per mantenir-se en el poder i atiar el victimisme nacionalista davant la tancada negativa del govern espanyol a permetre la consulta.

A l’altre banda de l’Ebre, el repte sobiranista està provocant el rearmament ideològic i polític del nacionalisme espanyol i podria salvar el mobles al PP que, després d’una legislatura desastrosa, podrà embolicar-se en la bandera espanyola i presentar-se com el campió de la unitat nacional amenaçada.

Dos escenaris

Davant aquest complex panorama, s’obren dues opcions. Primera, que la Generalitat convoqui la consulta malgrat l’expressa prohibició de l’estat espanyol, la qual cosa obriria les portes a un conflicte de legitimitats i identitats d’imprevisibles conseqüències que evoca un escenari iugoslau.

Segona i més probable, que davant l’impossibilitat de convocar de forma legal –és a dir amb  permís de l’estat espanyol- es dissolgui el Parlament de Catalunya i es convoquin eleccions plebiscitàries. Uns comicis que podrien coincidir amb les generals espanyoles on el PP podria perdre i el poder, en un escenari on podria plantejar-se una reforma de la Constitució per tal de satisfer ni que fos parcialment les reivindicacions del moviment nacionalista català.

En fi, la partida es juga en un terreny complement favorable a les dretes espanyola i catalana en un escenari on s’exasperaran les pitjors passions nacionalistes. De manera que es crearà un clima irrespirable per aquells que, com qui subscriu aquestes línies, no són nacionalistes -ni espanyols, ni catalans- davant una opinió pública polaritzada i intoxicada.

Foto portada: Artur Mas, envoltats de representants polítcs del partits amb qui ha arribat a l’acord per fer la consulta el proper novembre, aquest dijous al Palau de la Generalitat. Autor: Generalitat.

11 Comments