‘L’estat de la ciutat (88)’: El debat de les joventuts sobre la independència

L’ESTAT DE LA CIUTAT

L’acte celebrat aquest divendres al casal Pere Quart entre (gairebé totes) les joventuts de les forces parlamentàries al voltant de la independència de Catalunya va ser una iniciativa lloable i necessària donada la gran importància de discutir obertament i democràtica sobre un tema que centra l’agenda política del nostre país.

Aquest divendres va celebrar-se al Casal Pere Quart un interessant debat sobre la independència de Catalunya organitzat per l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes (ANJI) o branca juvenil de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). A l’acte van ser convidades totes les organitzacions de joves de les formacions representades al Parlament de Catalunya.

Les joventuts del PP (Noves Generacions), malgrat que la seva presència estava anunciada, s’hi van negar a última hora a participar en el debat. Un gran error: no hi ha excusa per no assistir a una discussió democràtica on defensar els seus punts de vista davant de la ciutadania. És com si no tinguessin arguments o tinguessin por de contrastar-los amb la resta de formacions. Una absència que apunta a una greu manca de cultura democràtica en la formació conservadora que governa Espanya. El format de debat consistí en tres preguntes:

1) És viable econòmicament una Catalunya independent? Implicaria la sortida de la Unió Europea?
2) En què beneficiaria o perjudicaria a la joventut?
3) Es celebrarà la consulta? En cas afirmatiu, què votaria? Que passarà si no es fa el referèndum?

Per cada bloc temàtic cada formació tenia dos minuts per fixar la seva posició i en una segona ronda d’intervencions d’un minut per replicar que Oriol Puig, moderador del debat, va fer complir escrupolosament. La discussió, que va transcórrer amb un exquisit respecte a les formes democràtiques, va finalitzar amb un torn de preguntes del públic la major part de les quals anaren adreçades al representant de les joventuts de Ciutadans (J’s).

Economia i independència

Els portaveus de les organitzacions juvenils no s’apartaren ni un mil·límetre del discurs oficial dels seus majors. Tanmateix, les respectives posicions van explicar-se amb major espontaneïtat i menys artificis retòrics que aquells, la qual cosa contribuí a copsar amb major claredat els punts forts i dèbils de les seves respectives argumentacions.

Oriol Ristol (JNC, branca juvenil de Convergència) i Glòria Llobet (JERC), de les joventuts d’Esquerra Republicana) van caure en greus contradiccions al negar-se a reconèixer que la independència de Catalunya comportaria la sortida de la Unió Europa, malgrat les contundents declaracions de. per exemple, el president de la Comissió Europea, Durao Barroso, com li van recordar Pol Gibert (Joventuts Socialista) i David Mejia (J’s). En aquest punt es va palesar una de les greus debilitats argumentals del nacionalisme burgès i petitburgès que, quan una dada de la realitat es contradiu amb els seus postulats ideològics, neguen la realitat.

Així mateix, no van saber replicar a les crítiques de les formacions d’esquerra a la política neoliberal de retallades i als atacs al drets socials i laborals dels treballadors impulsada per CiU i ERC i que afecten amb particular duresa als joves. L’argument, que un cop assolida la independència aquests problemes es resoldran per si mateixos, no s’aguanta per enlloc. Sobretot si es té en compte que, el cas d’una hipotètica sobirania, les condicions econòmiques del país empitjorarien i qui pagaria la festa serien els de sempre.

Presentació de l'acte, a l'Auditori del Casal Pere Quart. Autor: David B.

Ristol, arraconat per les crítiques, va acabar concedint la possibilitat que Catalunya sortís de la UE, però assegurà que seria ràpidament readmesa, ignorant que el procés de negociació portaria almenys quatre o cinc anys, sempre que la seva admissió no fos vetada per cap membre de la UE.

Tampoc ni Ristol ni Llou van saber respondre a altres conseqüències econòmiques de la independència com la deslocalització d’empreses o les dificultats per trobar finançament exterior per a una economia sobrendeutada com la nostra. Hagués estat més coherent plantejar obertament que la independència comportaria greus sacrificis econòmics i que aquest és el preu a pagar per accedir a la sobirania nacional en comptes d’intentar defugir aquesta qüestió amb declaracions triomfalistes mancades de tot fonament.

Escasses alternatives

En el curs del debat també van evidenciar-se les contradiccions de les formacions contràries a la independència. Mejia (J’s) va fer un aferrissada defensa de l’ordre constitucional i del respecte a la legalitat per rebutjar tant la consulta sobiranista com la secessió. Una posició amb una gran coherència interna, però que ignora que justament aquest ordenament jurídic-polític ens ha portat fins a aquesta situació.

La recomposició de la convivència entre els pobles i nacionalitats que conformen l’Estat espanyol exigeix una profunda transformació de les seves estructures que passen per una ruptura amb la monarquia parlamentaria sorgida del pacte entre franquistes i l’oposició democràtica. Una democràcia de baix nivell, corcada per la corrupció i les xarxes clientelars, socialment injusta que ha portat la qüestió nacional a un carreró sense sortida i a l’enfrontament entre les elits de les diverses comunitats autònomes per repartir un pastís cada cop més petit.

Gibert (JSC) va fer una intervenció convincent al criticar la manca de claredat de les dues preguntes encadenades i del caràcter unilateral del procés sobiranista. Tanmateix no va ser-ho en el terreny de les alternatives. Va propugnar la solució federal, tant a nivell estatal com europeu, un federalisme abstracte i difícilment assolible en el marc d’una Constitució monàrquica i manifestament irreformable.

Les intervencions de Ramon Gutiérrez (JEV, joventuts d’Iniciativa per Catalunya Verds) van manifestar els difícils equilibris a l’interior de la coalició ecosocialista, profundament dividida entre les partidaris i els contraris a la independència. Més enllà de defensar la celebració de la consulta com a un exercici democràtic no va poder fixar la seva posició respecte a la qüestió fonamental, és a dir, si estan a favor o en contra que Catalunya sigui un Estat independent. Una ambigüitat que debilità el seu discurs i on es va mostrar la manca d’alternatives de la formació ecosocialista, atrapada entre el soberanisme i el federalisme i incapaç de decantar-se per cap de les dues opcions sense posar en perill la seva unitat interna.

Joaquim Martínez, representant d’Arran, les joventuts de l’esquerra independentista a la qual pertany la CUP, va mostrar les seves contradiccions ideològiques i polítiques. Si, en l’eix social va defensar les posicions del marxisme revolucionari com la solució a la crisi financera, en l’eix nacional va presentar una versió radicalitzada dels plantejaments de CiU i ERC. Per bastir un projecte de transformació revolucionària de les estructures del capitalisme s’hauria de comptar amb el suport de les classes treballadores d’aquest país en el seva major procedent de la immigració de la resta d’Espanya que, fins al moment, han mostrat poca simpatia per la proposta independentista. Una contradicció fatal que explica perquè la base social d’aquest moviment no pugi anar més enllà de la joventut radicalitzada de les classes mitjanes. La part més interessant dels seus plantejaments va ser quan es va preguntar amb escepticisme sobre el contingut de classe de l’hipotètic Estat independent.

El Pla B

El tercer punt del debat va posar de manifest l’aventurerisme i la irresponsabilitat dels representants de les joventuts de CiU i ERC. El primer va apostar per una declaració unilateral d’independència, en el cas que no es pogués celebrar la consulta i després d’unes eleccions plebiscitàries, sense tenir en compte les conseqüències d’aquest greu acte unilateral, com li van retreure els representants de JSC i J’s. Per la seva banda, la portaveu de les JERC va dir que, si no es pot celebrar el referèndum, tenien un pla B, però que no podia fer-ho públic.

Aquest és el segon debat en aquest mes que es celebra a la ciutat sobre aquesta qüestió. El primer fou organitzat per la Agrupación de Vecinos de Ca n’Oriac el passat dia 12 (més info: ‘El debat sobre la independència arriba a Ca n’Oriac‘).

Des d’una perspectiva democràtica s’han de valorar molt positivament ambdues iniciatives i esperar que no siguin les últimes donada la gran transcendència del tema.

6 Comments