ANÀLISI: L’ESTAT DE LA CIUTAT
La commemoració del 50 aniversari de les Riuades ens servirà de fil conductor per accedir als problemes de la historiografia catalana en general i dels estudis d’història local en particular.
L’Ajuntament de Sabadell amb motiu de la commemoració de les Riuades el 1962 ha elaborat un programa d’actes i va anunciar la construcció d’un monòlit per les víctimes al Molí de l’Amat, on segons el periodista Josep Ache no va morir ningú (DS 27/09/12).
Es tracta d’una programació desigual, amb una exposició itinerant titulada, Destrucció, mort, reacció. La riuada de 1962 a Sabadell, amb algunes inexactituds, organitzada pel Museu d’Història i comissariada per l’historiador Lluís Sales, coautor amb el seu pare Ferran Sales, veterà periodista barceloní, del llibre La riuada blava, el rerafons de la gran operació d’imatge i propaganda del règim franquista (Pagès, 2011), que serà presentat el proper 17 d’octubre.
L’acte més interessant dels que fins ara s’han celebrat fou la conferència de l’historiador sabadellenc Eduard Masjuan, Abocats a viure a llera del riu: el problema de l’infrahabitatge a Sabadell, impartida a la Biblioteca del Nord el passat 25 de setembre. El professor d’Història Econòmica a la Universitat de Barcelona és l’autor del llibre Medis obrers i innovació cultural a Sababell (UAB, 2007), de les biografies de l’anarquista Mateu Morral (Icaria, 2009) i del socialista Jaume Viladoms (2010). Masjuan va elaborar un important treball inèdit sobre les coves a Sabadell a la postguerra que l’Ajuntament de Sabadell s’havia compromès a publicar.
Justament, l’estudi de la situació de les coves ens dóna l’explicació de la catàstrofe humana i social de les riuades del 1962. Segons les investigacions de Masjuan, a les dècades de 1940-1950, les condicions d’explotació de la classe treballadora, que acabava de perdre la guerra, eren duríssimes, amb salaris de misèria i sense política d’habitatge per allotjar a la creixent immigració. Això va comportar que milers d’obrers haguessin d’anar viure a coves i barraques a la llera del Ripoll i foren les víctimes de l’aiguat. Unes tesis que es contradiuen am el mite de la “solidaritat civil catalana” que va construir-se en aquells anys amb l’emblema de campanya de Joaquín Soler Serrano a Ràdio Barcelona. En realitat, fou la mitificada burgesia catalana amb l’aquiescència del franquisme qui va generar les condicions socials de la catàstrofe que provocà quasi un miler de morts al Vallès.
En aquest marc interpretatiu, la presentació de l’alcalde va provocar una forta dissonància cognitiva amb les tesis de Masjuan. Manuel Bustos va entonar una versió actualitzada del mite. De la mateixa manera –afirmà- que la societat civil sabadellenca va saber respondre positivament a les riuades, sabrem sortir airosos de l’actual “tsumani econòmic”. Un exemple “d’autèntic sabadellenquisme” on el “conjunt de la societat sabadellenca va bolcar-se de forma solidària”.
A voltes amb la memòria històrica
Som un país amb un greu problema amb la seva memòria històrica. Justament, un dels fonaments de la Transició Democràtica o Segona Restauració Borbònica, segons ens miri, fou el consens sobre l’amnèsia sobre la Guerra Civil i Franquisme i l’oblit de les nostres riques tradicions liberals i republicanes, anarquistes i socialistes. De fet, aquesta operació de tabula rasa era l’única manera de legitimar la ruptura amb la legalitat republicana i a l’hereu designat pel general Franco.
A Catalunya aquest procés va adoptar un caràcter particular. En primer lloc, la Generalitat provisional, presidida per Josep Tarradellas, fou un intent una mica grotesc de suturar aquesta fissura i establir un fil de continuïtat entre la legalitat republicana i la reinstaurada monarquia.
En segon lloc, CiU impulsà des del poder autonòmic una operació ideològica d’ampli abast amb l’objectiu de renacionalitzar la història del país. Una relectura del passat en clau d’opressió secular entre dos entitats ontològiques, eternes i ahistòriques (España i Catalunya), exaltant les corrents i figures que s’inscrivien en la tradició nacionalista, assajant de catalanitzar-les com en el cas del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia, minimitzar-les o dimonitzar-les com succeeix amb els lerrouxistes o la Federación Anarquista Ibérica (FAI).
El catalanisme popular
A la mort del dictador, el PSUC no només era la força hegemònica de l’esquerra sinó de l’oposició al franquisme i fou l’arquitecte de l’Assemblea de Catalunya on es difongueren les tesis de “catalanisme popular”, ideades per historiadors en la seva òrbita com Josep Termes, Borja de Riquer o Albert Balcells a començaments de 1970. Segons aquesta teoria, la classe obrera catalana sempre ha estat capdavantera en la lluita contra l’opressió nacional, com demostren les seves tradicions federals. El problema deriva de la manipulació conservadora de la burgesia catalana, sota el lideratge de Prat de la Riba i Cambó, d’aquests sentiments populars. Malgrat això, el catalanisme va mostrar la seva essència progressista amb la Generalitat Republicana i la figura del president màrtir Lluís Companys.
Unes tesis que capgiraven la interpretació clàssica segons la qual el nacionalisme havia estat la ideologia de la burgesia i petita burgesia, aliena a la classe treballadora anarquista o socialista. Una interpretació de la història contemporània que té greus dificultats per explicar l’hegemonia de l’anarcosindicalisme, des de finals del segle XIX a la Guerra Civil, radicalment anticatalanista i l’èxit del lerrouxisme entre els obrers catalans, quan encara no s’havia produït l’immigració de la resta d’Espanya.
El PSUC articulà l’aliança antifranquista entre la classe obrera d’origen immigrant i dels sectors més conscients de les classes mitjanes. Alhora es presentà com el més ferm defensor dels drets nacionals de Catalunya i el partit dels treballadors que volien construir una societat socialista. De cara als immigrants el seu programa apostava decididament per la seva “integració” en la nació catalana. Així, en el curs d’un procés més o menys llarg d’assimilació, aprendrien la seva llengua, estimarien la seva cultura i les seves costums i tradicions fins a convertir-se en catalans de debò.
La implosió del PSUC (1981), que no entrarem a analitzar, va assenyalar un canvi a l’hegemonia dins l’esquerra catalana a favor del PSC-PSOE. Tanmateix, la cúpula dels socialistes catalans estava formada per intel·lectuals com Isidre Molas o Ernest Lluch i polítics com els germans Maragall i Nadal o Raimon Obiols que compartien les tesis del catalanisme popular, malgrat que les bases del partit es sentissin millor representades per Felipe González i Alfonso Guerra, titllats despectivament de “jacobins” pels partits nacionalistes.
Aquest dos elements: la reinterpretació de la història del país en clau de “catalanisme popular” i la integració dels immigrants a la cultura catalana, donaren una base comuna per a bastir un “catalanisme transversal” amb dues versions. Una conservadora per consum ideològic-cultural de les masses pujolistes i una altre progressista dominant a les direccions del PSC i ICV-EUiA i més apropiada per sectors més il·lustrats.
Historiografia oficial sabadellenca
Sabadell, per diverses circumstàncies, fou una excepció en el canvi d’eix de dominància a l’esquerra catalana i romangué, fins el 1999, com el principal municipi de Catalunya governat per Iniciativa, sota el lideratge carismàtic i intransferible d’Antoni Farrés.
Des del punt de vista teòric, el llibre col·lectiu Sabadell al segle XX (Eumo, 2000), pot considerar-se l’intent més ambiciós de codificació de la història local sota l’òptica d’un sabadellenquisme d’esquerres, d’arrel farresista encara que, per una d’aquelles ironies de la vida, la presentació del volum està signada per Manuel Bustos, flamant alcalde de la ciutat. Significativament l’obra està dedicada a Miquel Carreras i Andreu Castells, els historiadors locals més importants de la preguerra i postguerra respectivament.
El llibre de 400 pàgines s’estructura en quatre blocs temàtics: ‘Urbanisme i Economia’, càrrec d’Esteve Deu, ‘Societat’, per Jordi Calvet, ‘Política’ per Martí Marín i ‘Pensament i Cultura’, per Joaquim Sala-Sanahuja. Cada capítol està dividit cronològicament en dos meitats, de 1900 a 1939 i d’aquesta data fins al 1998. Un treball valuós per la quantitat d’informació que aporta, però que pateix de les severes limitacions interpretatives d’aquesta corrent historiogràfica, particularment visible en els apartats dedicats a cultura i societat.
Des d’un punt de vista institucional, l’ajuntament democràtic comprà i equipà la Casa Ponsà, al carrer Indústria, on traslladà (1980) l’Arxiu Municipal i constituí el Patronat de l’AHS per dirigir-ho. Posteriorment, aquest Patronat es convertí en l’actual Organisme Autònom Museus i Arxiu Històric (OAMA) que coordina els treballs dels dos museus municipals (d’Art i Història) i de l’Arxiu, a més edita la Revista d’Història Arraona, que fa poc ha deixat d’aparèixer en paper. El trist estat del Museu d’Història, que fa anys demana a crits una urgent modernització, és potser l’expressió més visible del baix nivell del treball desenvolupat per aquestes institucions.
Una altre entitat important pel tema que ens ocupa és la Fundació Bosch i Cardellach, creada al 1942 per un grup d’intel·lectuals sota la protecció de l’alcalde Marcet, com associació dedicada als estudis locals i comarcals. L’any 1945 es constituí en fundació en la que participen les principals institucions corporatives i financeres de la ciutat. La Bosch i Cardellach consta de cinc seccions, una de les quals dedicada a Història i Arqueologia, i ha publicat nombrosos volums sobre història local, a les col·leccions Quaderns de l’Arxiu i Publicacions de la Fundació, així com altres materials en col·laboració amb altres editorials i institucions. Darrerament, ha organitzat un interessant cicle sobre empresaris i alcaldes de Sabadell i ha promogut, fins a la mitificació, la figura de Miquel Carreras.
Punts de fuga
Fora de l’àmbit institucional s’ha d’esmentar la tasca d’una sèrie d’historiadors locals amb treballs de gran qualitat. Una mostra de les quals va poder apreciar-se al monogràfic Sabadell al segle XIX, publicat per la revista catalana de referència Recerques, 47-48 (2003-2004) amb excel·lents articles dels historiadors sabadellencs Enriqueta Camps, Albert García Balañà i Eduard Masjuan. Es tracta de la transcripció del cicle de conferències coordinat pel periodista Josep Ache, autor de un llibre remarcable sobre el Teatre Principal (2006) i organitzades per l’Ajuntament al marge de l’OAMA.
Així mateix, una sèrie d’institucions econòmiques, amb motiu de diverses efemèrides, van encarregar historiar el seu passat. Aquí destaca la labor de Josep Maria Benahul, coordinador de la historia de Caixa Sabadell (2009), amb motiu del 150 aniversari de la seva fundació i del Gremi de Fabricants (2009), en commemoració dels 450 anys de la seva creació. Abans, al 2005, Esteve Deu havia publicat la història del Centre Metal·lúrgic, dels orígens al Pla d’Estabilització de 1959, el mateix autor que, amb la col·laboració de Mercè Argemí, publicà la història de la Companyia d’Aigües de Sabadell (1999). En aquesta línia s’inscriu l’obra, coordinada per Josep Casamartina, sobre l’arquitecte Juli Batllevell (2011), editada per la Fundació Gas Natural, amb motiu de la inauguració del Museu del Gas.
En aquest repàs, a vista d’ocell, s’ha d’esmentar l’obra de José Antonio Pozo sobre la Revolució i la Guerra Civil a Catalunya. També, s’han de mencionar els treballs de tres joves historiadors sabadellencs, Josep Lluis Martín Berbois, a l’òrbita de CiU, Martí Marín i Xavier Domènech que, des de posicions d’esquerres, han publicat diversos llibres i treballs sobre el franquisme i el moviment obrer a l’àmbit municipal.
Del mite al coneixement
D’aquesta esquemàtica exposició de la situació de l’historiografia local es dedueix que les institucions encarregades de promoure-la necessiten, en primer lloc, una profunda renovació de les seves estructures burocratitzades. En segon lloc, cal una urgent modernització de les seves eines teòriques d’estudi de la història. L’objectiu, més enllà dels tòpics ideològics del sabadellenquisme d’esquerres i de dretes, és proporcionar els elements d’anàlisi imprescindibles per a un coneixement objectiu i rigorós de la nostra història contemporània.
