L’ESTAT DE LA CIUTAT (III)
L’evolució de les formacions representades en el Consistori des de l’inici de l’era Bustos el 1999, resulta una mediació necessària per tal d’esbossar una primera avaluació de la situació política dels grups municipals als primers compassos del mandat.
Les municipals del 1999 inauguraren un nou cicle a la política local. El socialista Manuel Bustos accedia a l’alcaldia després de 20 anys d’hegemonia d’Antoni Farrés al front del PSUC/IC.
La campanya electoral va començar quan Farrés va anunciar, a meitat de mandat, que no optaria a la reelecció, però, a diferència de Pasqual Maragall, no anomenà un successor a l’alcaldia i exhauriria el mandat. La notícia es produïa enmig del procés de ruptura entre la Iniciativa per Catalunya Verds de Rafael Ribó i l’Izquierda Unida de Julio Anguita que a Catalunya constituïren Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Feia temps que el carismàtic alcalde de Sabadell sostenia fortes discrepàncies amb la direcció del seu partit i havia proclamat la seva “desubicació” política. De fet, a l’any d’abandonar l’alcaldia, demanà la baixa del partit.
Tanmateix, sense el lideratge de Farrés i amb l’esquerra dividida, el PSC tenia totes les opcions per guanyar les eleccions. Per impedir-ho, en un primer moment, Farrés va impulsar un acord entre PSC e ICV, la denominada Olivera, seguint el model italià que havia fet seu el sector catalanista del PSC d’Obiols i Maragall, a la prehistòria del tripartit. Aquesta operació no va reeixir i posteriorment es va fundar Entesa per Sabadell que agrupà a les dos faccions d’Iniciativa, que a la resta del país van concórrer per separat, més la CUP i independents d’esquerra.
La nova formació, que es definia com a plataforma cívico-política per diferenciar-se dels partits tradicionals, va presentar d’alcaldable a Maria Dolors Calvet, número dos d’en Farrés qui participà molt activament a la llarga, tensa i disputada campanya electoral.
Bustos al poder
Per la seva banda, el jove Bustos va tenir l’habilitat de presentar-se com una alternativa de canvi enfront el continuisme que representava Calvet. Al capdavall, ell mateix personificava una nova generació que, a diferència de Farrés i Calvet, procedia dels barris obrers de la perifèria de llengua castellana que conformen la majoria sociològica de la ciutat i on va obtindre els seus millors registres electorals. L’alcaldable socialista desplegà una intensa campanya on va pentinar incansablement el territori per donar-se a conèixer i postular-se com alcalde.
El veredicte de les urnes fou molt ajustat. Bustos i Calvet empataren a 10 regidors, amb una petita diferència de 99 vots a favor del primer. Així, la clau de l’alcaldia restava en mans de CiU que a l’era Farrés havia restat a l’oposició i d’ERC que entrava per primer vegada al Consistori amb un regidor, Josep Maria Civis.
Finalment, s’imposà la lògica de l’alternança, CiU i ERC s’integraren en un govern de gran coalició presidit per Bustos. Abans d’acabar l’any, es produïa la sortida d’ICV de Entesa, la direcció d’Iniciativa volia que, com a la resta del país, es formessin governs de coalició locals amb PSC i ERC; Entesa s’hi va negar. Ara bé, dels tres regidors d’Iniciativa a Entesa només un, Paco Fernández, trencà amb la plataforma cívico-política i ingressà a la gran coalició. Aquest primer mandat, en un context de bonança econòmica, significà la consolidació de Bustos al front de l’alcaldia.
Tant és així que, a les municipals del 2003, s’alçava amb la majoria absoluta, igualant amb 15 regidors els millors registres de Farrés, que no en número de vots, on l’exalcalde tristament desaparegut manté la primera posició. Entesa perdia 8 dels seus edils, cinc dels quals van anar a parar al PSC i els altres tres a ICV-EUiA. CiU va perdre un regidor que va guanyar ERC.
El trencament de la gran coalició
Aleshores Bustos va cometre un greu error polític. La majoria absoluta era un clar mandat de l’electorat per a governar en solitari, tanmateix va entestar-se en reeditar un executiu quatripartit amb 23 del 27 regidors del Consistori que només deixava a l’oposició als dos regidors del PP i als dos d’Entesa.
Això va comportar que, sense mediacions polítiques, es succeïssin una sèrie de conflictes que adoptaren la forma de virulenta contestació al govern municipal com va passar amb els incidents del Bemba o les mobilitzacions contra la taxa de residus. L’escàndol generat per la detenció per la Policia Municipal d’un menor per enganxar la pegatina ”Estil Bustos, no gràcies” va marcar el punt d’inflexió. El germà de l’alcalde, que ja havia estat objecte de dures crítiques per la seva actuació al cas Bemba només estrenar-se com a regidor de governació, va haver d’abandonar aquesta responsabilitat, però no la seva presència a l’equip de govern.
Sota la pressió de les seves bases socials, primer CiU i després d’ICV-EUiA i ERC sortiren del govern de gran coalició. El pas a l’oposició va implicar una renovació al lideratge de les formacions que havien recolzat al PSC, el canvi d’estratègia política obligava a un canvi de cares. No sense fortes tensions internes, a CiU el convergent Pere Obiols va cedir pas a Carles Rossinyol i el democristià Xavier Francesc González a Antoni Font. A ICV, Ramon Alvarez va fer el mateix amb Carme Garcia i a ERC Magí Rovira prenia el relleu de Josep Mª Civis.
L’ofensiva de l’oposició
La campanya de les municipals del 2007 assolí una extraordinària duresa. La comtessa electoral començà amb la presentació del contenciós per la caserna de la Guàrdia Civil, impulsat per l’Entesa i amb el suport de tota l’oposició excepte el PP i acabà amb les denúncies d’ICV-EUiA i CiU pels negocis dels socis de l’oncle de l’alcalde, Melquiades Garrido, president del Gremi de Constructors i vocal de l’empresa municipal d’habitatge, VIMUSA.
Mai podrem saber què hagués passat, si les direccions locals d’ICV-EUiA no haguessin trencat el pacte que Entesa havia signat amb la direcció nacional d’Iniciativa per anar plegats a les municipals. Una operació on haurien pogut presentar-se com alternativa a Bustos i que probablement hagués comptat amb el suport de Farrés. En qualsevol cas, el PSC va perdre dos regidors i la majoria absoluta, però mantenint la posició de primera força política amb 13 edils i a gran distància de la segona, CiU amb cinc edils. Justament CiU i ICV-EUiA foren els beneficats per la davallada socialista, la federació nacionalista guanyava dos regidors, encara que un d’ells procedia d’ERC, i els ecosocialistes un altre.
La correlació de forces, 13 (PSC) contra 12 (5 CiU, 4 ICV-EUiA, 2 Entesa, 1 ERC) atorgà als dos regidors del PP la clau de la governabilitat del municipi. Bustos segellà un “acord personal” amb Jordi Soriano, cap de llista del PP, que l’assegurava una majoria absoluta de facto, l’anomenat “pacte encobert” reiteradament criticat per l’oposició.
Les formacions opositores enfocaren les seves estratègies de desgast en dues direccions. D’una banda, en subratllar el populisme, clientelisme i actituds autoritàries de l’alcalde; d’altra, insistir sobre l’absència de model de ciutat que el portava a governar més en funció de l’impacte mediàtic que d’un projecte polític coherent com es va criticar arran de la cessió del Castell de Can Feu. ICV va passar de la crítica política a la denúncia als tribunals per les adjudicacions de les places al complex geriàtric de Sant Oleguer que finalment fou desestimada pels tribunals i va demanar la dimissió de la regidora Maria Ramoneda.
La reacció de l’alcalde
En aquest context, la campanya de les municipals del 2011 va estar determinada per la tendència general a baixa dels socialistes per la gestió de la crisi de Zapatero i per l’eventualitat d’un acord entre CiU i ICV-EUiA, amb el suport exterior d’Entesa, amb l’objectiu de desallotjar a Bustos del poder si el PSC, com era factible, perdia dos o tres regidors.
L’alcalde va reaccionar amb un llarga precampanya on, com al 1999, es patejà els barris i entitats de la ciutat, reactivant els seus suports electorals, però ara no amb promeses, sinó amb la seva obra de govern i els seus esforços per treure a la ciutat de la crisi com amb l’instal·lació d’IKEA. També va amagar les sigles del partit, presentant-se com una opció de ciutat i recavant el suport personal a la seva gestió. La presentació de la candidatura del PSC a la Pista Coberta d’Atletisme, una de les realitzacions del mandat, amb quasi 3.000 comensals, fou tota una demostració de força. Els comicis adoptaren l’aspecte d’una mena de plebiscit sobre el seu estil de govern i la gestió política.
A l’hora de la veritat, mentre els socialistes perdien alcaldies històriques com a Barcelona, Badalona o Mataró i retrocedien dos o tres regidors als grans municipis del Baix Llobregat o a Terrassa, a Sabadell, Bustos repetia amb 13 regidors a només un de la majoria absoluta. CiU i ICV-EUiA es quedaven igual. L’única diferència amb l’anterior mandat fou que el PP sumava un regidor i ERC sortia del Consistori. La CUP, que es presentà per primer cop a les eleccions, va obtenir un bon resultat amb el 3% dels vots, provinents d’ERC, projectant-se com el nou referent polític de l’independentisme a la ciutat.
Efectes retardats
L’escrutini significà una gran victòria política i personal per a Manuel Bustos. Les urnes havien esvaït la possibilitat d’un pacte a diverses bandes per arrabassar-li l’alcaldia i va tenir efectes immediats a l’oposició. Particularment a la seva esquerra. En efecte, a la tramitació de la constitució dels grups municipals, EUiA va trencar amb ICV, llençant dures crítiques contra Carme García i va formar un grup propi, incrementant la fragmentació de les forces a l’esquerra del PSC.
Entesa que, per primer cop s’enfrontava a la competència amb la CUP, va mantenir contra pronòstic els seus dos regidors, superant amb èxit el relleu d’Isidre Soler. La plataforma cívico-política, amb Virgínia Domínguez al capdavant, surt enfortida de la prova. Pel contrari, la fractura de la coalició ecosocialista sumeix en una profunda crisi a Iniciativa i qüestiona el lideratge de García. Les darreres municipals han demostrat que mentre l’esquerra es presenti dividida no perillarà l’hegemonia del PSC.
A CiU, el resultat electoral, molt per sota de les seves expectatives i inferior al creixement mig de la formació, va caure com un gerro d’aigua freda. En compensació, Rossinyol, el seu cap de llista fou elevat a la direcció de la Diputació de Barcelona, funció que comparteix amb la de portaveu del grup municipal. La regidora Lourdes Ciuró, elegida diputada a Madrid, va cedir l’acta de regidor al convergent Jordi Font, germà d’Antoni, regidor d’Unió. De moment, la federació nacionalista ha rebaixat el to de la seva oposició, potser alliçonats pel fracàs de la línea dura de l’anterior mandat.
La gestió de Soriano havia provocat una greu crisi interna a la secció local del PP, que esclatà a meitat del mandat passat i que va obligar a la direcció provincial a crear una comissió gestora amb l’assessorament del secretari tècnic del partit Esteban Gesa. El mateix que va anar al número dos de la candidatura encapçalada per Antonio Vega, que després dels comicis fou designat portaveu del grup municipal i ara és l’home fort del partit a la ciutat. La nova direcció local del PP continua donant suport al PSC, però a diferència de Soriano, no en base a “acords personals”, sinó de pactes polítics que en última instància implicarien l’entrada a l’equip de govern. Una possibilitat que per ara no s’ha concretat però que no pot descartar-se.
En aquests primers compassos del mandat, la correlació de forces afavoreix el govern en solitari del PSC, mitjançant acords puntuals, l’anomenada geometria variable, cercant el suport segons els temes amb els grups a la seva dreta (CiU, PP) o a la seva esquerra (EUiA, ICV, Entesa), aprofitant-se de la seva centralitat a l’espectre polític de la ciutat.
Així doncs, de moment, no s’albiren amenaces a l’hegemonia del PSC a l’Ajuntament, encara que la virulència de la crisi i el clima de conflictivitat social podrien modificar la situació.
One Comment