L’ESTAT DE LA CIUTAT
La llengua és una qüestió que aixeca passions a Catalunya. La polèmica sobre l’ús del català a Ràdio Sabadell ens permet realitzar una primera aproximació crítica a la nostra complexa realitat sociolingüística i a les polítiques lingüístiques vigents, gens respectuoses amb la pluralitat cultural de la ciutat.
El català ha estat una llengua perseguida durant molt -massa- temps, en base a un model centralista que volia imposar el castellà com a únic idioma a Catalunya. Aquesta llarga repressió justifica la discriminació positiva per part de les administracions públiques en defensa i promoció de la llengua catalana. Una discriminació positiva que no fa falta amb el castellà amb milions de parlants.
Ara bé, quan diem llengües ens referim a entitats abstractes que sensu estrictu no tenen drets. Només les persones i els col·lectius humans que parlen aquests idiomes son subjecte de drets lingüístics que estan recollits a les declaracions de l’ONU i la UNESCO.
L’ús de les dues llengües vehiculars i oficials a Ràdio Sabadell, una emissora pública sufragada amb els impostos de tots els sabadellencs, ens servirà per encetar una primera reflexió crítica sobre l’estat de la qüestió a la nostra ciutat.
Debat al Ple
El passat 6 de juny les Associacions per la Llengua Catalana, Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua difongueren un comunicat, titulat El català llengua de cohesió social, també a Ràdio Sabadell, on es denunciava el retrocés de l’ús del català.
La qüestió s’havia plantejat al Ple Municipal del 6 de maig d’enguany, arran de l’aprovació del Contracte Programa de Ràdio Sabadell, on Virgínia Domínguez, portaveu d’Entesa per Sabadell, va manifestar:
Però el que més lamentem és que no s’incorpori el compromís de què la programació es desenvolupi en català. Aquest és un fet greu quan parlem d’un mitjà de comunicació públic i ens sembla que no funcionen les mitges tintes, no n’hi ha prou amb la promoció, coneixement i difusió de la llengua, cal un compromís ferm de defensa del català i en aquest document tenen una ocasió perfecta per demostrar-ho.
Així doncs, ara com ara el nostre vot serà negatiu pel nostre compromís irrenunciable amb la llengua catalana i lògicament farem al·legacions per modificar aquest i altres aspectes que considerem que no han quedat prou ben resolts”.
El regidor de Cultura, Juan Carlos Sánchez, fou l’encarregat de replicar-li, amb la boca petita, argumentant que la proporció d’usos lingüístics era abassegadorament favorable al català a la ràdio municipal. També va afegir tímidament que els ciutadans tenen “el dret a ser informats en la seva llengua”, sense mencionar, però, el caràcter d’idioma cooficial del castellà ni el fet sociològic que sigui la llengua vehicular de la majoria dels habitats de la ciutat.
Ideologia i realitat
A l’esmentat comunicat s’afirma que “el català és la llengua pròpia i ha estat històricament –i continua sent- la llengua comuna i de cohesió social.” Una afirmació completament ideològica, en línea amb els dogmes del nacionalisme lingüístic, d’escassa base empírica i que resulta contradictòria amb la realitat social. Per exemple, si algun idioma hauria de tenir el caràcter de “llengua comuna” –una categoria més que discutible- per lògica hauria d’ésser la més utilitzada per la gent que, a Sabadell, li correspondria al castellà.
Aquí ens trobem davant d’uns dels secrets millor guardats. Als anuaris estadístics de l’Ajuntament de Sabadell figuren milers de dades, però no una de tant important com la llengua vehicular dels sabadellencs. Les úniques dades disponibles son les relatives al grau de coneixement de la llengua catalana. Ara bé, entendre o saber parlar un idioma no significa que s’utilitzi habitualment. Una estranya manca d’informació que impedeix fer un anàlisi seriós sobre la realitat lingüística a la ciutat.
La dada més fiable de la que tenim coneixement és l’enquesta encarregada pel grup municipal del PP al 2000 a la prestigiosa empresa demoscòpica Metra-Seis, segons la qual el 49% dels sabadellencs es declaraven castellanoparlants, el 30% catalanoparlants i el 21% bilingües.
A l’esmentat comunitat es recorda que el Reglament de l’ús de la llengua catalana a l’Ajuntament de Sababell, aprovat al 2000, estableix a l’article 15.4 que en “els mitjans de radiodifusió i de televisió gestionats per l’Ajuntament, la llengua normalment emprada ha d’ésser la catalana”. Justament aquest Reglament, que volia instaurar l’ús “preferent” –un eufemisme per no dir exclusiu- del català a l’administració local, fou objecte d’un recurs contenciós-administratiu presentat per l’associació Convivencia Cívica Ciudadana (CCC), llavors presidida per Aleix Vidal-Quadras. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar la raó als demandants argumentant que el carácter d’idioma cooficial del castellà impedia establir relacions de preferència, exclusivitat o desigualtat entre les dues llengües.
Les entitats que subscriuen el comunicat denuncien, sense aportar cap prova, “la voluntat del govern del municipi de convertir la ràdio municipal en bilingüe”, com si el bilingüisme fos una mena d’heretgia a combatre. En realitat, el bilingüisme és un tret característic de la realitat de Sabadell. Només fa falta donar-se un passeig des del Centre en direcció als barris per comprovar-ho.
Els mitjans de comunicació públics haurien de reflectir aquesta pluralitat lingüística, cultural i social, en comptes d’intentar eliminar de la vida pública l’idioma de la majoria dels ciutadans. Una paradoxa ben difícil d’explicar en una societat que es diu democràtica.
Preguntes a l’esquerra
L’endemà de la difusió del comunicat la secció local d’ICV va emetre una nota de premsa donant-li suport on es pot llegir aquesta sorprenent afirmació de Carme Carcía:
Per garantir la cohesió social hem de partir d’una situació d’igualtat d’oportunitats i això també passa per no posar en dubte que el català és un instrument d’integració i d’igualtat entre catalans i catalanes, tinguin o no el català com a llengua materna.”
Què vol dir “instrument d’integració”? Els sabadellencs que no parlen el català a casa seva o en un bar no estan ben integrats? Si no enraones el català has d’assumir que estàs en una situació de desigualtat? Són aquests plantejaments monolingüistes compatibles amb el proclamat respecte a la diversitat cultural? Què passa amb el dret dels sabadellencs de llengua castellana a relacionar-se amb l’administració en el seu idioma?
Dirigents d’esquerres com Virgínia Domínguez i Carme García haurien d’anar amb més de compte amb afirmacions on es pal·lesa la seva submissió ideològica al nacionalisme petitburgès, amb oberta contradicció amb les principis d’igualtat i universalitat de l’esquerra.
El noble propòsit “d’integració i cohesió social” pot esdevenir justament en el seu contrari. La imposició del català com a única llengua d’ús públic pot provocar exclusió social i fragmentació cultural. Un perill incrementat pel fet que, a grans trets, múltiples excepcions i combinacions, el castellà és l’idioma vehicular dels sectors més desfavorits de la societat i el català de les classes mitjes i altes. De manera que les diferències socials estan subratllades per factors d’ordre cultural.
Per un model democràtic
L’objectiu de les polítiques lingüístiques no hauria de ser que una part de la població abandoni la seva llengua vehicular per l’idioma de l’altre. Un procés que els especialistes anomenen de “substitució lingüística”, inadmissible en una societat democràtica.
Les institucions públiques haurien de vetllar pels drets lingüístics del conjunt i no d’una part de la ciutadania en una mena de bilingüisme asimètric, favorable al català, en atenció a la discriminació que ha patit històricament. Un model democràtic que està per construir-se on el ciutadà podria triar lliurement en quina de les llengües cooficials vol relacionar-se amb les administracions públiques, també al sistema educatiu.
Però, per arribar a aquesta fita, s’ha de qüestionar l’hegemonia del nacionalisme lingüístic. Una tasca difícil, ja que primer s’ha de vèncer el temor que provoquen les automàtiques acusacions de “fatxa” i “espanyolista” contra aquells que gosen criticar-lo.
4 Comments