L’ESTAT DE LA CIUTAT
Fa molts anys que la vida cultural de Sabadell, cada cop més depenent de les subvenciones públiques, no surt de l’atonia, en contrast amb la vitalitat de dècades passades. La crisi de la ciutat-fàbrica i les polítiques culturals nacionalitàries són alguns dels factors que conflueixen per explicar aquesta situació, ara agreujada per les retallades en les partides destinades a activitats culturals.
Abans d’esbossar una primera aproximació sobre l’estat de la cultura a ciutat, hem de diferenciar entre els conceptes de cultura i política cultural. La cultura és una manifestació autònoma i espontània de la societat civil de caràcter individual, expressada en les obres dels artistes o intel·lectuals, i col·lectiu al voltant de les associacions o entitats ciutadanes amb finalitats culturals.
A les societats de classe existeixen dos tipus de cultura: l’alta cultura o d’elit elaborada per les classes dominants i destinada al seu consum; i la cultura popular o de les classes baixes que sovint conserven antics costums i tradicions. La relació entre ambdues és complexa i no necessàriament contraposada. En realitat, la cultura de qualsevol país és el resultat dels equilibris entre l’alta cultura que tendeix a la universalitat i al cosmopolitisme i la baixa cultura particularista i arrelada a les tradicions que s’influencien i interpenetren mútuament.
En efecte, la cultura és una manifestació universal i alhora particular on s’expressen les diferències dels diversos pobles i nacions. Justament, la homogeneïtat lingüística i cultural de les heterogènies poblacions sota la seva sobirania fou uns dels factors essencials en el procés de formació dels Estat-nació europeus al segle XIX, com en el cas de la República Francesa.
D’altra banda, la política cultural es refereix a les actuacions que les administracions públiques locals, autonòmiques o estatals promouen directament, per exemple en l’àmbit dels museus, arxius i altres institucions o indirectament a través del suport econòmic a les entitats culturals o artistes i intel·lectuals.
L’efervescència cultural dels 60
Després de 20 anys de repressió contra les manifestacions de la cultura catalana, a la dècada de 1960 s’assisteix a Sabadell, com a la resta del país, a una veritable segona Renaixença de la llengua i cultura catalanes. Semblava que la ciutat s’enllaçava amb les riques tradicions culturals de preguerra com la de l’escola del pintor Joan Vila Cinca i els seus deixebles Antoni Estruch i Joan Vilatobà, els escriptors de la Colla de Sabadell com Joan Oliver, Armand Obiols i Francesc Trabal o la figura de l’historiador Miquel Carreras. Als anys 60 s’experimenta període d’efervescència cultural que, en alguns casos, es perllongà fins a mitjans dels 80.
L’Acadèmia de Belles Arts fou una de les institucions cabdals al voltant de la qual s’articularen molts nuclis que protagonitzaren l’intensa tasca de renovació cultural. També s’ha d’esmentar a Caixa Sabadell, a l’entorn de l’edifici de l’Obra Social, que va aixoplugar a moltes entitats i que comptava amb una excel·lent sala de lectura i biblioteca, malauradament desaparegudes.
El treball de Joaquim Sala-Sanahuja, ‘Pensament i producció cultural’, inclòs a l’obra col·lectiva Sabadell al segle XX (Eumo Editorial, Vic, 2000), proporciona molta informació sobre la vida cultural de la ciutat en aquest període.
El 1956 naixia la revista Riutort, al si de Belles Arts, impulsada per un grup de joves artistes i intel·lectuals encapçalats per Andreu Castells, editor i autor de la monumental obra en sis volums Sabadell, informe de l’oposició, referència obligada per aquells que vulguin estudiar la història de la ciutat. Des del 1955, l’Acadèmia Delta dirigida per Jaume Viladoms, que el 1960 va esdevenir delegació de l’Escola de Treball, fou uns dels focus de divulgació de les noves corrents del marxisme.
El 1956 es va crear l’entitat Joventuts Musicals. Aquests són els anys de maduresa del gran paleontòleg de fama mundial, Miquel Crusafont, introductor a Espanya de les teories de l’evolucionisme catòlic de Teilhard de Chardin que fundà l’Institut de Paleontogia (1969). El 1960 es crea l’Agrupació Astronòmica, una de les més importants de l’Estat i de renom internacional. En aquest període es reorganitza el Museu d’Història i s’inaugura a la Casa Turull, el Museu d’Art.
El 1966 apareix la revista Can Oriach, primer com a butlletí de l’associació de veïns del barri, que aviat esdevindrà l’òrgan de la situació dels barris i portaveu oficiós de l’oposició democràtica local que patirà nombrosos multes governatives i on va fer les seves primeres armes el periodista Xavier Vinader. Una publicació imprescindible per conèixer la realitat de la ciutat d’aquells anys.
A la pintura sorgí el Grup Gallot, amb un important ressò mediàtic i que tindrà continuïtat amb noves generacions d’artistes plàstics. Al teatre va tenir lloc l’experiència avantguardista de Sala Tres, a la literatura va eclosionar una nova generació de poetes que culminarà amb l’aparició de la revista Èzcema (1977-1984) on col·laboraren joves escriptors, artistes plàstics i compositors tant de la ciutat com foranis. Posteriorment, a la dècada de 1980, sorgeix una nova generació d’escriptors com el novel·lista Antoni Dalmases o el poeta Josep Maria Ripoll. Al voltant del Cineclub, que al finals dels anys 50 va agafar el relleu a l’entitat Amics del Cinema, es formaren el director Francesc Bellmunt i el prestigiós director de fotografia Tomas Pladevall.
Llengua i cultura
L’arribada massiva d’immigrants procedents del sud d’Espanya va modificar profundament la fisonomia urbanística i la composició sòcio-lingüística de la ciutat. Al final de la dictadura, la dualitat centre/perifèria fou suturada pel PSUC, formació hegemònica a la ciutat en aquest període, on hi confluïren la joventut de les classes mitjanes del Centre i els joves obrers dels barris en la seva lluita comú contra el franquisme. Molts treballadores de llengua castellana recolzaren les reivindicacions catalanes a l’autogovern i al reconeixement de la seva identitat cultural com a part del programa de transformació democràtica del país.
La victòria de Jordi Pujol (1980) i l’implosió del PSUC (1981) assenyalaren no només un canvi en la política, sinó també en la concepció de la cultura. Tant des del govern autonòmic com des de l’administració local, es va emprendre una decidida política de nacionalització de la cultura, sobredeterminada pel paper essencial de la llengua catalana. Els immigrants havien d’aprendre la llengua pròpia i integrar-se a la cultura i tradicions de la terra de acollida per accedir a la plena catalanitat i assegurar la cohesió social.
Aquestes polítiques culturals nacionalitàries s’implementen en mig de la profunda crisi industrial. La confluència entre aquests dos factors incrementaren la dualitat centre/perifèria, provocant la tendència a la ghettització i invisibilitat de la vida social i cultural dels barris, amb uns referents culturals i nacionals aliens als de la cultura oficial catalanista. Un fenomen observat per l’historiador britànic Sebastian Balfour al seu important llibre La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1988), Edicions Alfons el Magnànim, València, 1994.
De hecho, el respaldo de los inmigrantes a las aspiraciones nacionales catalanas requiere alguna explicación ya que pocos podían hablar la lengua local y sus raíces se hundían en otra cultura. En primer lugar se podría atribuir a las mayores oportunidades que la sociedad catalana les ofreció para su promoción (…) Pero su identificación con el catalanismo fue más el rechazo a la dictadura centralista que la adopción de la identidad catalana (…) La identificación con Cataluña, sin embargo, no fue sinónimo de integración en su sociedad. Mientras continuaron los guetos urbanos y las políticas discriminatorias del poder local, como seguiría ocurriendo después de la consecución de la autonomía, la existencia de dos comunidades seguiría siendo una de las características de la sociedad catalana. No se trataba sólo de un problema económico o social, aunque ésta fuera la barrera más importante. ” (p.209)
En aquell moment proliferen les entitats de cultura popular i tradicional catalana, generosament subvencionades, que cerquen reconstruir la relació entre la cultura d’elit i la cultura popular del passat, però que no acaben de connectar amb els barris on s’hi troba l’autèntica cultura popular del país. Ens trobem davant un dels grans problemes de Catalunya que les polítiques culturals de signe nacionalitàri no han sabut resoldre.
Atonia cultural
La crisi industrial, que qüestiona els fonaments de la ciutat-fàbrica, la Manchester of Catalonia, afectà profundament la seva vitalitat cultural. S’entra un període d’atonia que contrasta, amb escasses excepcions, amb l’ebullició de l’etapa anterior. La vida cultural es fa cada vegada més depenent de les subvencions de les administracions públiques i les aportacions de les entitats financeres. En aquesta línia, Caixa Sabadell convoca el 1981 el Premi Sant Joan de novel·la i posteriorment l’Ajuntament el Premi Pere Quart de sàtira.
Malgrat el panorama de decadència cultural, des del 1979 s’edita la revista Quadern, l’única d’abast cultural general de la ciutat, a començaments dels 80 es crea l’entitat Amics de l’Òpera, impulsada per Mirna Lacambra de la que sorgirà l’Orquestra Simfònica del Vallès (1987), amb l’ambició de ser la segona de Catalunya. El 1988 s’inaugura el Teatre del Sol als locals de la històrica Cooperativa Sabadellenca i l’any següent la Fundació La Mirada que editarà textos d’autors sabadellencs entre finals del segle XIX i meitat del XX. El 1997 Alliance Française obre, a la Casa Taulé, la seva nova seu que esdevindrà un important focus d’activitat cultural i on es reuneixen des del 2001 els poetes de Papers de Versàlia.
Paralel·lament emergeixen als barris d’artistes de gran projecció com el cantaor Duquende de Can Puiggener, el pintor Jesús Llamas, tristament desaparegut, o com el compositor i guitarrista flamenc, també de Ca n’Oriac, Juan Manuel Cañizares que, en el règim cultural vigent, no han rebut el reconeixement institucional que es mereixen. Devem al periodista Josep Ache, una magnífic anàlisi al respecte en el seu extens article “Del món i del Sabadell actual, a propòsit de Cañizares (senyals d’un fractura sabadellenca)”, Quadern, núm. 177, 2010.
L’evidència de l’atonia de la vida cultural va generar malestar entre les elits intel·lectuals locals que havien recolzat al PSUC que subscrigueren, a principis dels 90, el Manifest de Cultura, molt crític amb la política municipal de Farrés. Llavors el nou regidor de Cultura, Pere Vidal, intentà donar resposta a aquestes inquietuds amb l’ambiciós projecte de Mapa Cultural (1995), però malgrat ser aprovat per unanimitat, l’alcalde mai el va voler aplicar.
Al final de l’era Farrés es va perdre una oportunitat històrica de crear al Cinema Imperial (1911), el més antic de Catalunya, un focus d’activitat cultural i econòmica d’abast nacional en el sector de l’audiovisual. Un projecte impulsat per un grup de ciutadans al voltant de la campanya Salvem l’Imperial que no va reeixir.
Sense canvis en el panorama
L’era Bustos no ha significat grans canvis respecte a aquest desolador paisatge cultural i ha estat francament continuista respecte als governs de Farrés. Potser s’ha incrementat la pressió clientelar sobre les entitats culturals i s’ha rebaixat la tensió identitària, però poca cosa més, excepte el festival 30 Nits del més de juliol, la principal aportació dels equips de governs socialistes a la vida cultural de la ciutat.
Durant el seu mandat projectes com la Ciutat de la Música o el Complex Museístic al Vapor Turull han estat abandonats i s’han esvaït com el fum. Altres, com el Museu Tèxtil al Vapor Pissit, permanentment ajornat, han estat envoltats per la polèmica.
Mentrestant, els dos museus locals que, amb l’Arxiu Municipal formem l’Organisme Autònom de Museus i Arxiu Històric de Sabadell (OAMA), mantenen una existència vegetativa, amb escasses i honroses excepcions com l’exposició Made in Sabadell. Això és particularment visible al Museu d’Història que resta igual que fa molt anys i demana a crits una profunda renovació de les seves sales.
En qualsevol cas, la precària situació econòmica de l’Ajuntament comportarà una severa retallada dels fons municipals destinats a la cultura. Si a això afegim la precària situació de l’Obra Social de Caixa Sabadell després de la subhasta d’Unnim, no resulta difícil presagiar que s’apropen temps molts difícils per a la vida cultural de la ciutat.
