L’ESTAT DE LA CIUTAT (V)
Les complexes relacions entre Sabadell i Barcelona han estat objecte d’un dels debats més recurrents a la història de la ciutat. L’any 2010, arran de la reconstitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que obligava a l’Ajuntament de Sabadell a posicionar-se, es va reobrir el debat en uns termes que mostren l’estat actual de la qüestió.
Potser la darrera mesura legislativa d’importància del tripartit d’esquerres fou la recuperació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya al juliol del 2010.
La dissolució, a l’any 1987, de la seva predecessora la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), presidida per l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, havia desfermat una llarga i crispada batalla política i jurídica. Jordi Pujol va argumentar que l’entitat metropolitana era incompatible amb el model comarcal d’organització territorial, però ningú ignorava que CiU cercava eliminar el contrapoder que representava una poderosa corporació supramunicipal presidida pel carismàtic alcalde socialista encarregat d’organitzar els Jocs Olímpics del 1992.
Així doncs, el consens en la recuperació de l’AMB semblava tancar una de les velles ferides de la política catalana i es reconeixia el paper singular de la conurbació de Barcelona en l’organització territorial del país. L’entitat metropolitana aplega 36 municipis, entre els quals Badia, Barberà, Cerdanyola, Montcada i Reixac, Ripollet i Sant Cugat del Vallès de la nostra comarca.
Sabadellenquisme
A l’iniciar-se l’any 2010, la tramitació de la llei obligava a l’Ajuntament de Sabadell a prendre la decisió d’integrar-se o mantenir-se al marge de l’entitat metropolitana. Es reobria una de les qüestions més abastament debatudes a la història de la ciutat i molt sensible des del punt de vista de la identitat local que havia cristal·litzat en l’anomenat sabadellenquisme, alhora una ideologia difusa i un estat d’esperit.
El nucli dur del sabadellenquisme consistia en reivindicar la singularitat de la capital vallesana enfront la metròpoli barcelonina. Justament, les constants advertències sobre el perill d’absorció, de suburbialització, per la Gran Barcelona, havien estat un dels seus temes més comuns, especialment des de la crisi industrial dels 70 que havia qüestionat les estructures de la ciutat-fàbrica, base material del sabadellenquisme.
L’alcalde Antoni Farrés, a la segona part del seu mandat, fou l’apòstol de la modernització del sabadellenquisme. D’una banda, va replantejar la funció de capitalitat industrial de Sabadell amb l’aposta per l’Eix Macià com a centre comarcal de negocis i serveis, la City del Vallès. Per l’altre, va defensar l’aliança estratègica entre les ciutats mitjanes de la segona corona metropolitana (Terrassa, Granollers, Mataró), aprofitant les oportunitat obertes pel Quart Cinturó. Es tractava de trobar un contrapès econòmic i polític i un model d’articulació territorial més racional, alternatiu a la tradicional extensió desordenada en forma de taca d’oli de Barcelona.
L’alcalde Manuel Bustos, sense trencar amb l’ortodòxia sabadellenquista, desenvolupà una política més pragmàtica. La cocapitalitat comarcal no estava renyida amb que Sabadell jugués el seu paper en el context metropolità. Així va criticar les oportunitats perdudes per la postura hostil de Farrés als Jocs Olímpics i va oferir la ciutat com a seu d’equipaments supramunicipals com es va materialitzar amb la Central del Mossos d’Esquadra, Fira Sabadell, Pista Coberta d’Atletisme o el Museu del Gas mentre que d’altres casos foren projectes fallits com el Zoo o la Ciutat de la Música.
Via Vallès enceta el debat
L’associació Via Vallès, sorgida del col·lectiu Sabadell Cruïlla que nasqué arran de la discussió sobre el traçat del Metro del Vallès, va obrir foc amb un debat públic celebrat l’11 de gener de 2010 que situava els grans eixos de l’elecció -qualificada “d’oportunitat històrica”- també prenia en consideració els seus avantatges i desavantatges i concloïa animant als ajuntaments de Sabadell i Terrassa a incorporar-se a l’AMB.
Com argumentà l’arquitecte i urbanista, Manel Larrosa, regidor d’Urbanisme de Sabadell (1979-1987), la nova entitat metropolitana partia el Vallès en dos meitats, amb la B-30 com a frontera, trencant la unitat de la comarca. L’àrea territorial de l’ABM inclou Barberà del Vallès separada de Sabadell per un mateix carrer. “No té sentit que ens ho mirem des de l’altre vorera”, rematà el president de l’entitat, Joan Saborido.
La presència dels municipis de la segona corona metropolitana del Vallès, Baix Llobregat i Maresme podria fer de contrapès a l’hegemonia de Barcelona i poder participar en la presa de decisions que ens afectaven directament, ens agradessin o no. A més, l’integració aportaria més inversions per suplir les deficiències estructurals en el transport públic com es comprovava si es comparaven les inversions al Metro amb les dels Ferrocarrils de la Generalitat al Vallès.
Certament, la incorporació a l’AMB comportava un “inconvenient principal”: els ajuntaments adherits perdien la independència en la planificació urbanística, sotmesa a “un únic pla director de l’àmbit i un únic pla general d’ordenació urbana”. Una qüestió que podria renegociar-se per tal que els ajuntaments conservessin part d’aquesta capacitat ( El Punt 12/01/10).
Les tesis de Via Vallès van tenir un ressò immediat a les corporacions patronals de la ciutat com la Cambra de Comerç, Pimec Vallès o el Consell Intersectorial d’Empresaris de Sabadell i Comarca (CIESC) que manifestaren la seva preocupació pel tema.
Àrea Metropolitana del Vallès
El 5 de febrer del 2010, el regidor de l’àrea de presidència, Lluís Monge, anuncià la voluntat de l’Ajuntament d’organitzar un cicle de cinc debats públics al Casal Pere Quart on tindrien veu els principals agents institucionals, econòmics, socials i polítics amb l’objectiu d’oferir un anàlisi acurat, des diferents perspectives, de la realitat metropolitana per tal de cercar posicions polítiques de consens.
La sessió inaugural, que va tenir lloc el 7 de juny de 2010, comptà amb la participació d’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i vicepresident de la Mancomunitat de Municipis de l’AMB, i Joan Trullén, director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona.
Àudio de la jornada inaugural dels debats ‘Sabadell i la AMB’
En successives sessions es tractaren temes d’urbanisme i territori, aigües i residus, mobilitat i, per concloure, el debat dels portaveus dels grups municipals celebrat el 23 de setembre del 2010. A les conferències van intervenir personalitats com Manel Villalante, director general de Transport Terrestre de la Generalitat, Salvador Milà exconseller i diputat d’ICV-EUiA, Francisco Fernández, gerent del Consorci de Gestió de Residus del Vallès Occidental, Josep Llobet, director de la Fundació Bosch i Cardellach o Manel Larrosa de Via Vallès.
El quart d’aquests debats, dedicat a la mobilitat i amb la participació de Villalante i Larrosa, fou potser el més interessant de tots. Villalante va manifestar-se contrari a l’integració a l’AMB, doncs Sabadell ja exercia una funció de capitalitat en la seva subcentralitat metropolitana. Larrosa, que des de fa anys defensa tesis anàlogues, va matisar els seus punts de vista, reconeixent la pèrdua de pes de Sabadell a l’AMB, però insistint en els perills de la divisió del Vallès i reformulant la seva proposta inicial. En comptes d’integrar-se en l’organisme metropolità, els ajuntaments de Sabadell i Terrassa haurien d’impulsar un ens supracomarcal, una mena d’Àrea Metropolitana del Vallès (AMV) per compensar la potència de l’AMB (El Punt 21/07/10).
Consens final
A la cloenda del cicle de debats, tots els portaveus dels grups municipals van manifestar-se, amb diversos arguments, contraris a l’incorporació de l’Ajuntament de Sabadell a l’AMB. La pèrdua de competències urbanístiques i tarifàries no compensava els eventuals beneficis i es mostraren favorables a la creació d’alguna mena d’organisme supramunicipal per defensar els interessos del Vallès. Un posició a la que l’endemà va sumar-se l’alcalde.
L’Ajuntament de Sabadell, avalat per un gran consens polític i social, decidia no incorporar-se a l’AMB, una determinació que s’inscriu en estricta continuïtat amb la tradició sabadellenquista, encara que de moment ningú ha sentit parlar de l’AMV. Ens manca perspectiva històrica per avaluar si es va prendre l’opció adequada.
