ARTICLE D’OPINIÓ
Víctor Colomer, periodista
La irrupció de Vox en aquestes eleccions, tot i esperada, m’ha deixat en estat de xoc. Tremolo de veure com es qüestiona la democràcia a tot Europa i ara també a Espanya i recordo aquella atmosfera emprenyada d’entreguerres que ens va conduir als feixismes. M’espanta molt que la gent utilitzi la democràcia més per castigar que per premiar als que volen construir. M’entristeix en particular que el populisme, a Espanya, trobi el seu arrelament en la catalanofòbia. Ja ho vam veure en les eleccions andaluses. Allò ja em va afectar molt. Per això, un bon dia vaig agafar la motxilla i me’n vaig anar a caminar per Andalusia. Volia que els andalusos m’expliquessin, mirant-me als ulls, per què ens odien tant.
Vaig caminar dues setmanes per les vuit províncies andaluses tot guarnit amb estelades i llaços grocs. M’han acusat de provocador, però només volia cridar l’atenció per entaular conversa amb andalusos de totes les condicions i que em responguessin a aquesta pregunta, pot ser naïf i infantil, però per mi clau: per què ens odieu tant?
Andalusia acabava de votar PP-C’s-Vox, els tres partits que més verí han destil·lat contra Catalunya. L’endemà de les eleccions autonòmiques, la perdedora socialista Susana Díaz va reconèixer “ens vam equivocar, també nosaltres havíem d’haver parlat de Catalunya durant la campanya”. S’adonava, massa tard, que l’A por ellos suma vots. La catalanofòbia dóna rèdit electoral i això no només m’entristeix, també m’encurioseix. Avui el fenomen és ja un fet inqüestionable, no una enquesta. La catalanofòbia s’havia demostrat amb números i, per aquest motiu, havia d’agafar el tren cap a Màlaga i no cap a Castella ni Extremadura.
M’han insultat pel carrer, m’han vacil·lat en bars, m’han ignorat en botigues i m’he hagut de sentir uns quants ¡Viva España! ben sonors al Pati dels Lleons de l’Alhambra o des d’un cotxe que m’avançava massa arran del meu cos mentre pujava a peu cap a Alcaudete (Jaen).
Baixant de l’Albaicín (Granada), un home fort m’intimida tot cridant a un centímetre del meu nas: “¡esa mochila con la estelada se la puede llevar usted para su tierra porque aquí no la queremos ni ver; es una mochila asquerosa!” va cridar la paraula ASQUEROSA almenys deu vegades davant la mirada passiva d’altres vianants. A El Ejido (Almería) un noi em segueix, cridant al seu mòbil :”¡Tío lo que estoy viendo, un hombre con una estelada en la espalda, tócate los cojones, tío, lo tengo delante mío, ¿qué hago tío?“. El carrer era fosc, ell cridava perquè jo el sentís i se m’acostava perillosament per darrera. Sortosament el vaig poder esquivar. En resum, agressions verbals, unes quantes. Física cap. Perill real cap.
Reaccions menys estridents, però més freqüents, van ser la fredor en el tracte tant bon punt em veien el llaç groc a la jaqueta. I el veien tots. Des del moment que jo copsava aquella mirada a la meva solapa en un cambrer, company de barra, vianant o guia turístic, el tracte esdevenia distant, potser correcte, però desproveït de la proverbial amabilitat andalusa. Allò del ‘microracisme’ del que parlen els emigrants, petits gestos i mirades ben explícites.
Cap a la meitat del viatge, a Còrdova, vaig voler experimentar l’incògnit, si pot dir-se així. Em vaig treure el llaç groc de la motxilla gran, vaig amagar la motxilla petita amb l’estelada i em vaig treure totes les xapes de ‘Llibertat Presos Polítics’ i altres. Com si el pianista negre de la pel·lícula Green Book, Don Shirley, que creua Atlanta en plena segregació racial dels 60, amb qui tant m’identificava, es pogués canviar la pell negre per una de blanca. Ell no podia, però jo sí i ho vaig fer. Tot d’una, la gent em va somriure, va sortir el sol i tothom mirava d’ajudar-me amb aquell caliu humà tant meridional. Els dimonis esdevenien àngels, els mateixos que arrufaven el nas i mantenien distàncies, ara es mostraven propers i afalagadors, per mes català que jo fos. L’accent no es pot amagar, però això encara ho perdonen suposant que ets “un catalán, però de los buenos”.
He parlat amb molta gent, fins i tot amb dirigents de Vox d’El Ejido, que van ser ben amables i em van pagar la cervesa i les tapes i en cap moment van aixecar el to de veu. L’entrevista va ser surrealista clar, autèntic diálogo para besugos. Em va sorprendre el seu motiu per rebutjar la independència: “No quiero la independència de Cataluña porque si Cataluña se fuera, yo perdería parte de mi identidad como español“. I una altra encara més bona: “el nacionalismo es excluyente, en cambio el patriotismo es integrador“. I es queden tan amples! Ja aleshores em vaig endur la impressió que aquests de Vox són molt més llestos que els del PP i de Cs. Faran molt mal, vaig pensar. Malauradament no m’equivocava i els resultats d’avui m’han donat la raó. Vox no papalloneja, no va d’aquí cap allà, no gasten retòrica buida, van directe a la jugular sense matisos, “sin complejos” com diuen ells. I això l’electorat més incult ho aprecia.
Més profitosa va ser la xerrada nocturna a Yerge, a la Alpujarra granadina, vora la llar de foc de la fonda El Tineo on jo era l’únic client. La propietària Lorena, una irlandesa amb 30 anys de residència a Sierra Nevada, fanàtica del Manchester City i admiradora de Guardiola, em va obrir els ulls: “no els hi tinguis en compte”, em deia copa de vi en mà, “jo els serveixo cada matí carajillos, cafès i copes d’anís i diuen bestieses, dels catalans i de tothom. Però això ho fa la ignorància, pensa que alguns són analfabets. No són conscients de les barbaritats que arriben a dir perquè estan absolutament desinformats”.
La Lorena perdona l’odi perquè és producte de la incultura i m’aconsella que jo faci el mateix. El missatge em va arribar i en els dies següents el vaig intentar encaixar en els amics que anava fent. I va ser fàcil perquè a Andalusia la incultura és proporcional a la bondat. Allà no tenen, com a Catalunya, dues veus, una a favor i una altra en contra de l’independentisme. Allà només reben una sola opinió, idèntica a Tele 5, Antena 3, TVE 1 i Canal Sur i, en ocasions, també a La Sexta. Domina el pensament únic sense possibilitat de contrast. Per això els hem de perdonar els disbarats que deixen anar.
Pocs dies després, un cambrer d’El Rocío fill i germà de guàrdia civil, em deia tot mirant de reüll la meva samarreta Free Forcadell, que ell té un tiet a Barcelona que treballa a la Seat i que, lògicament, està en contra de la independència perquè si aquesta es declarés, ell perdria la feina degut a la fuga d’empreses. Quan li vaig explicar que tinc molts amics treballant a la primera empresa que “es va fugar” de Catalunya, el Banc Sabadell, i que cap d’ells no ha perdut la feina, em va mirar bocabadat, no s’ho podia creure. Vet aquí el seu extraordinari grau de desinformació.
Desinformació i incultura són terreny abonat per sembrar l’odi i aquí és on s’apliquen els tres partits de la dreta. Enganyar al dèbil és fàcil. L’estratègia és repugnant, però en política no hi ha moral que valgui i als catalans ens ha tocat ballar amb la més lletja.
La reflexió, però, té una segona part. Ells estan enganyats, però nosaltres també. Van ser desenes els meus amics i coneguts que abans de volar jo cap el Sud, em tractaven des de les xarxes de valent, d’intrèpid i de tenir-los ben posats. Afegien en broma, o no tan en broma, que ja em vindrien a buscar a la presó o a l’hospital quan estigués malferit. Comentaris que més aviat m’incomodaven. Veien coratge en el meu projecte com si me n’anés a la guerra. Hi ha a Catalunya una por a Espanya estranya, exagerada, absolutament desmesurada. Tinc amics que es neguen a viatjar per Espanya, amics de debò que insulten en genèric als espanyols (histèrics, cavernícoles, psicòpates) i que han canviat bitllets a última hora per no trepitjar Guadalajara.
Fins i tot jo, a Catalunya, no faig també un pas enrere cada cop que se m’atansa un home engominat amb la polsera rojigualda al canell? No sento un calfred desagradable en veure’l? Doncs a ells els passa el mateix quan em veuen amb el llaç groc. Patim del mateix.
He descobert que no m’aplicava a mi mateix allò que jo sentenciava com a consell de vida a les amigues separades o divorciades: «no odiïs el teu ex perquè l’odi només fa mal a l’odiador, o sia a tu». La situació és calcada i el consell serveix igual per les relacions Catalunya-Espanya. Però jo no me n’adonava i no m´aplicava el consell a mi mateix.
Això em porta a concloure que també nosaltres odiem per desconeixement i incultura independentment del nostre nivell d’estudis. Diguem-ho clar, viatjar per Espanya no suposa cap perill per cap català. Potser l’odi que veiem en els espanyols és el mirall del nostre propi odi. N’hi ha que ni van gosar anar a la manifestació de Madrid del passat 16 de març perquè, com deia la meva mare, «vols dir que no s’enfadaran aquells senyors de Madrid?». Es van empatollar arguments ben estranys per dissimular la seva por. I por i odi van de la mà.
Viatjant per Andalusia recordava un concepte que va encunyar el polèmic psicòleg Carles Muñoz Espinalt i del que es parla massa poc: el complex de català. Sovint diem gràcies dues, tres, massa vegades a la botiguera de la Giralda, ens mostrem excessivament servils perquè ens perdonin el gran pecat de ser catalans. Miraré de recuperar aquells escrits del molt discutit Espinalt.
A mida que avançava en el viatge i s’anava diluint l’objectiu inicial, m’anava despullant d’ornaments polítics. Anava comprovant que arribes abans al cor de les persones sense banderes ostentoses. És quan he tingut més converses profitoses. L’anonimat, a més, m’ha permès fer tres o quatre operacions gamberres com col·locar llaços grocs a la seu de C’s a Jerez de la Frontera, pàtria d’Inés Arrimadas (si ella pot anar a Amer a treure’n, suposo que jo puc anar a casa seva a posar-ne), o penjar una estelada al superb monument a La Pepa, la Constitució de 1812, a Cadis, entre altres accions de poc risc, però ben adrenalíniques, més pròpies d’un CDR que d’un turista accidental en solitari entrat en anys.
No cal dir que he aprofitat per gaudir del cosmopolitisme malagueny, dels espaterrants carnavals de Cadis, de la simetria exacta de milions d’oliveres als camps de Jaen, del salvatge Parc de Doñana, de la bellesa del Guadalquivir desembocant a Sanlúcar de Barrameda, de la solemne i sòbria majestuositat de la Mezquita de Córdova, del xerez oloròs a mitja gtarda i, en general, de la calidesa d’un poble que, simplement, ja no puc odiar.
He tornat diferent. Vacunat contra l’odi, espero que per sempre. Quina mandra haver d’odiar a cada espanyol que, en la seva incultura emocional i la seva desinformació, raja contra els catalans. Quina mandra haver d’afegir a la meva particular llista negra d’odiats a Joaquin Sabina (a qui vaig veure en directe en un magnífic pregó dels carnavals de Cadis) i a Carmen Maura que sempre m’acaba entendrint. Tots dos em queien bé i ara els he d’odiar? Ho sento no tinc tant odi per repartir. Prefereixo pensar que estan desinformats i perdonar-los. De la mateixa manera, cada dia em costa més suportar els insults genèrics contra els espanyols dels meus amics catalans, els considero propis de gent inculta (per mes universitaris que siguin) i també desinformada. No estem lliures de culpa.
Ens seguirà arribant odi d’Espanya (cada cop més em temo) però m’ha de relliscar. Hem de fer com el jueus, que el pateixen des de fa un parell de mil·lennis i han après a ignorar-lo i tirar endavant. Aquell t’odia? Prou pena té. Si som llestos sabrem desactivar el nostre odi i així donarem l’oportunitat a l’altra banda per desactivar el seu.
Ah! I per cert. La meva pregunta original va quedar contestada al segon dia. Ja sé perquè ens odien alguns andalusos i, per extensió, alguns espanyols: pensen erròniament que, si volem la independència, és perquè els odiem nosaltres a ells. Creuen que hem començat nosaltres el joc de l´odi. Una gran mentida és clar, un autèntic joc dels disbarats. Però ara això, per mi, ja és el de menys.
