ARTICLE D’OPINIÓ
Isidre Soler
Calmat el rebombori, interessat i parcial, sobre si s’ha de mantenir o no el restaurant al monestir de la Mola, potser ens cal fer una mirada més enllà del cim de la muntanya.
S’han generat molts articles, comentaris i opinions de tot tipus en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. El tancament del restaurant ha estat tema de debats i tertúlies. S’han convocat concentracions de persones indignades per aquesta decisió, però molt poques han tingut en compte que la Mola, i el restaurant, es troba dins del Parc Natural de Sant Llorenç i Serra de l’Obac i que pel fet de ser parc natural l’objectiu principal és el coneixement, la preservació i la millora dels elements naturals i culturals i del paisatge, de manera compatible amb el gaudi de les persones.
Si la mirada naturalista ha estat escassa en tota aquesta polèmica, hi ha una altra mirada que ha estat del tot absent, la del patrimoni cultural, històric i arquitectònic. No deixa de ser decebedor que siguem capaços de generar tanta polseguera i ens mobilitzem pel tancament d’un restaurant al cim d’un Parc natural i no obrim boca ni ens movem per la situació en què es troba el valuós llegat històric que atresora el Parc de Sant Llorenç i l’Obac, abandonat, en un estat deplorable i bona part a punt de desaparèixer.
Masies centenàries, de titularitat pública o privada, es troben en estat de ruïna o de semi ruïna: Can Robert, El Puigdoure, Casa Vella de l’Obac, El Flequer, La Vall, Casassaies, El Putget, Els Hostalets del Daví, La Calsina, Les Cases,… i un llarg etcètera. Altres masies de les quals no en queden sinó uns pocs vestigis que van desapareixent dia a dia, sense ni tant sols gaudir d’una simple indicació del què havien sigut: El Borrell, L’Otzetó, Mas Carner, Mas de l’Espluga, Mas Gorina, entre altres.
Edificis mil·lenaris carregats d’història com Sant Jaume de Vallhonesta, declarat Bé Cultural d’Interès Local, BCIL; l’església romànica de Santa Creu de Palou, datada el S-XI i que forma part l’Inventari del Patrimoni Cultural Català, o l’ermita de Santa Agnès datada en el S-XIV,… Bens de gran valor que es troben en un estat de ruïna total i que d’aquí a poc no en quedarà res sinó s’hi posa remei.
Balmes obrades i aixoplucs que van servir de refugi de boscaters; caus i amagatalls d’emboscats de la Guerra Civil o d’altres conteses sense cap tipus de senyalització ni preservació; tines i barraques de vinya que des de l’edat mitjana van formar part d’una de les principals zones de producció de vi del país i que, llevat d’unes poques excepcions, van desapareixent; carboneres, basses i fonts… que formaven part d’una infraestructura que va donar vida durant segles al què ara és el Parc natural.
Un immens patrimoni únic i singular que va desapareixent per la desídia d’unes administracions – Generalitat, Diputació i ajuntaments- i d’uns Òrgans de gestió del Parc que, més enllà d’algunes petites intervencions, demostren que la preservació del Patrimoni i de la Memòria no entren en els seus plans i no actuen evitar que desaparegui un llegat col·lectiu de valor inestimable.
Un desinterès que podríem fer extensiu a les entitats excursionistes que gaudeixen del Parc però que, llevat d’algunes excepcions, no se’ls coneix cap sensibilitat ni actuació envers aquest valuós patrimoni històric i cultural que va desapareixent i passen insensibles pel seu davant en les seves habituals excursions, rutes i curses.
Cal doncs que tots plegats –entitats i ciutadania- aixequem la mirada, i la veu, més enllà del futur d’un restaurant al cim de la Mola i reclamem als responsables del Parc -administracions i gestors la ineludible necessitat d’actuar per a protegir un patrimoni que ens han llegat per preservar-lo i no per contemplar impassibles com va desapareixent.
No podem perdre la nostra memòria, els nostres orígens i la nostra identitat.
Foto portada: el Restaurant La Mola, en una imatge d’arxiu. Autor: DiBa
