ARTICLE D’OPINIÓ
Sílvia Carrasco, professora d’Antropologia Social, grup EMIGRA, UAB
La distància social és la percepció de la distància física adequada a cada context. Fa gairebé 60 anys que l’antropòleg Edward T. Hall va definir la proxèmica a The Hidden Dimension (1963), com a part de la comunicació no verbal. Es tracta de la distància física considerada apropiada a cada cultura i societat i, per tant, és específica i està socialment construïda segons les relacions entre les persones, i les posicions d’aquestes persones en els contexts en els quals entren en contacte. Alhora, el comportament espacial en les interaccions socials revela la cultura i l’organització de la societat. Aprenem des del néixer els codis culturals de la proxèmica i de la resta de components de la comunicació no verbal (el moviment, la posició del cos, els usos de la veu i del temps, etc.) segons les característiques de les persones (edat, sexe, rols, estatus, etc.), i el tipus de situació d’interacció i entorn en què es produeix. També aprenem des del néixer a sentir-nos còmodes o a incomodar-nos en diverses distàncies i situacions.
El dia abans que es decretés l’estat d’alarma, el dijous 11 de març, en acabar una reunió i mentre ens recomanàvem paciència els uns als altres pel període que començava l’endemà, va entrar de sobte una persona que arribava tard. Jo ja era dreta i aquesta persona, amb qui feia alguns mesos que no coincidia i amb la qual tinc una bona relació de companya però sense arribar a l’amistat, se’m va tirar al damunt, somrient, abraçant-me i fent-me dos petons, alhora que em preguntava com m’anava tot i es lamentava de la pandèmia. La setmana anterior, amb dos dies diferència, havia assistit a una reunió a Madrid amb una trentena de professionals de tota Espanya del meu àmbit i a un casament en una masia amb més de 100 convidats d’arreu de Catalunya. En ambdós casos hi va haver presentacions i retrobaments i la nostra interacció física va ser força semblant. Uns ulls externs no haurien sabut distingir-ne les relacions si no hagués estat pel lloc i la indumentària.
Ens toquem, ens abracem i ens petonegem més que ningú a Europa, tant si som de la família més propera com si ens acaben de presentar, i ho fem tant les dones com els homes i entre uns i altres. Les dones pràcticament mai ens donem només la ma amb altres dones i homes quan ens acabem de conèixer tret d’algunes situacions molt específiques i formals. Ens posem a una distància els uns dels altres que en altres cultures troben invasiva. Però tota percepció és, lògicament, relativa. Viatjant per altres indrets, nosaltres també podem experimentar aquesta incomoditat allà on la distància és encara més estreta i les pràctiques de contacte més intenses o, a l’inrevés, allà on són més distants o tenen lloc en repertoris de situacions diferents.
Nosaltres, a més, tenim una sociabilitat ordinària molt més alta que en altres països. Encara vivim menys sols, ens veiem amb molta més gent i ens truquem i ens enviem missatges amb familiars i amics amb més freqüència. Els estudis sobre nivells de penetració i usos dels dispositius mòbils també ho indiquen. A més, passem molt de pressa de les situacions formals a la informalitat, i preguntem amb menys discreció que altres cultures sobre aspectes de la vida privada dels altres alhora que n’exposem de nostres, en part com a senyal de benvinguda i hospitalitat.
Dues imatges emocionants valen més que les mil paraules d’aquest post per il·lustrar el què dic: El abrazo (1976), la icònica pintura de la Transició, de Juan Genovés, i la magnífica fotografia d’unes infermeres a la UCI d’un hospital de Sevilla (2020) després de l’alta del darrer pacient, de Maria José López.
Tot això no és millor ni pitjor, o potser podríem dir que, si bé pot ser un tret adaptatiu positiu per preservar la salut mental d’una societat -i així ens agrada pensar-ho, no ens enganyem, a la gent mediterrània-, ara podria haver-se convertit en un inconvenient, al canviar les circumstàncies. En qualsevol cas, és una part del context específic que no podem obviar a l’hora de comprendre el conjunt de factors que poden haver contribuït a l’expansió del virus. Les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona han estat les més afectades per la incidència de la Covid-19 perquè, a més del fet que són dos nuclis d’intens moviment internacional a tots nivells, s’hi suma el context comú de les nostres pràctiques, a banda d’altres factors de tipus sociodemogràfic.
Es parla de desconfinament a totes les normes de les primeres fases des de la perspectiva de la mobilitat individual, i només a partir de les fases següents es comença a parlar de poder-se reunir en petits grups. En canvi, és fàcil observar les ganes de la gent, no tant de sortir a fer esport en solitari a l’aire lliure -i menys a les hores habituals de qui en fa sempre- sinó de trobar-se amb altra gent a xerrar per les cantonades. La cultura ens impregna com una segona natura i, sempre que no ens afecti tràgicament de prop, el que realment ens pot neguitejar no és tant haver de passar per aquesta estranya experiència d’incertesa i confinament sinó el fet de no poder-la compartir per trobar-li plegats algun sentit real o imaginari. De moment, ens hem readaptat a cultivar el veïnatge intercanviant favors, fent-la petar i tafanejant des de la finestra, o fins i tot muntant festes des dels balcons. Sembla clar que ho necessitàvem!
És per això que apel·lar a la necessitat de mantenir la distància social a l’hora de donar instruccions a la població per la seva seguretat i la de tothom davant del risc de contagi resulta confús si no s’especifica de forma objectiva què es vol dir.
Perquè la distància social és una noció subjectiva. A banda dels comportaments irresponsables -que n’hi ha, com a tot arreu on hi ha humans, pensin el què pensin alguns polítics i periodistes holandesos- per entendre què ens convé fer caldrà aprendre un concepte de distància social que ens és aliè. Esperem que sigui de forma temporal, i que no passi gaire temps sense poder-nos tornar a abraçar a tot hora i sense recança!
