En primer lloc, voldria felicitar els promotors dels actes de suport i reivindicació de la figura d’en Feliu Formosa. A Sabadell estem poc acostumats a valorar la feina d’artistes de tota mena i, consegüentment, és de justícia aplaudir aquesta iniciativa, no només perquè el personatge es mereix que sigui en vida, sinó perquè posa damunt la taula altres aspectes que moltes vegades passen desapercebuts.
Sabadell no és una ciutat que destaqui per la seva aposta per la cultura. Per això, repeteixo, la tasca callada i escrupolosa de certes entitats i particulars en pro de la cultura és encomiable. És cert que moltes vegades, aquestes activitats queden relegades a uns cercles concrets, tancats en si mateixos, en una mena de grupuscles que són incapaços de traslladar les seves inquietuds a altres persones o entitats sabadellenques. Així doncs, malgrat la importància que puguin tenir, el seu abast és mínim i, malauradament, queda diluït de manera molt dolorosa en el cúmul de notícies que genera la ciutat.
El merescut homenatge a Feliu Formosa ens hauria de fer pensar en com arribar a més sabadellencs i sabadellenques en un entorn que des de sempre, ha pertangut a determinats espais de la burgesia més cultivada que, o bé no ha sabut traspassar el saber a altres col·lectius, o no ha volgut fer-ho per por de contaminar-se, ja m’entenen. De fet, a mi m’agradaria que tot plegat no quedés en un esdeveniment més de la capitalitat cultural que comença i acaba, on tothom aplaudeix, s’ho passa bé i se’n va cap a casa. Hi ha, així ho sento, una oportunitat que no es pot deixar passar. Si els promotors d’aquestes activitats es conformen a fer alguna coseta més o menys vistosa un parell de cops l’any, res a dir, és la seva responsabilitat. Jo vaig més enllà.
Potser no és casualitat que aquesta setmana m’hagi arribat per diversos mitjans informacions sobre la necessitat de rescatar la memòria de pobles i ciutats. A Andalusia fa temps que treballen a recuperar-la mitjançant fotos que es demanen des dels arxius municipals, fotos en blanc i negre o color que es destrueixen a conseqüència del pas del temps o perquè els propietaris les llencen a les escombraries en considerar que no tenen cap valor. Aquestes són escanejades i conservades, passant a formar part d’un fons extraordinari d’historiografia ciutadana. Fixi’ns en com la Universitat de València s’ha mogut ràpidament impulsant un projecte per salvar les fotos que es troben entre les restes de les riuades de fa gairebé un mes.
També a Andalusia comencen a prendre consciència del valor literari dels seus escriptors i alguns ajuntaments treballen conjuntament amb escoles i instituts per tal d’obrir el ventall de coneixedors de la història local. És cert que la burocràcia i la feina diària que implica la tasca pedagògica, impedeix dedicar temps a altres assumptes que no siguin els merament acadèmics, però, no és cert també que és des de l’escola on es pot impulsar aquesta cohesió que ens ha mancat des de fa dècades i que no aconseguim establir? No és malauradament una realitat que, una vegada deixat l’àmbit escolar, els ciutadans tendeixen a tancar-se en cercles gairebé inamovibles? Per què les autoritats municipals no obren el paraigua de la cultura local a l’escola com sí que s’està fent en algunes ciutats espanyoles?
Aviat farà un any que vaig escriure l’article L’escola: una eina indispensable per a la recuperació de la nostra història. Allà exposava la necessitat de protegir un patrimoni escolar sorgit abans de la digitalització i d’altres modalitats de salvaguarda de documents. Jo ja imaginava que no hi hauria cap resposta; podia tenir una mínima esperança que algú es posés en contacte amb mi per tal de veure com fer-ho; però no. El silenci ha estat tant patent com dolorós. Malgrat tot, les ocasions van arribant de tant en tant i espero que, en algun moment, algú prengui consciència del valor i de la importància de mirar al passat per continuar caminant cap al futur.
La literatura no és sempre accessible a tothom. La lectura, i més si aquesta pertany a escriptors amb capacitats elevades, no és benvinguda per part d’infants i adolescents. No obstant això, professors i professores de literatura tenen eines de sobres per fer-la arribar a aquests joves i traspassar la màgia de les seves paraules, de les seves històries. Només cal seure, deixar volar la imaginació i preparar un projecte. Sabadell és orfe de cultura, de la de baix, de la que ve del poble, no hi ha cap mena de dubte. De res no serveixen projectes que són fruit de l’ambició personal, del narcisisme o de la vanitat, i que, inexorablement, no obriran les ments dels ciutadans. L’impuls ha de venir dels que creuen que val la pena acostar-se als centres educatius i explicar que Sabadell és rica en artistes de tota mena que han precedit els actuals. Només alguns exemples que romanen en la meva memòria i que, lamentablement, queden en l’oblit, l’escultor Adolf Salanguera i el ceramista Pau Casas. Vaig tenir la sort de conèixer-los i de visitar els seus tallers. Qui els recorda? I als músics i compositors Agustí Borgunyó i Narcís Casanoves? O preferim allò que diuen en castellà del fet que nadie hablará de nosotros/as cuando hayamos muerto?
Les casualitats no arriben soles. Aquesta mateixa setmana s’ha publicat la notícia que el llegat d’Ana María Matute, Jaime Gil de Biedma i els germans Moix cerca qui els adquireixi. El material, que es guarda en una nau industrial a Cervera, forma part d’arxius particulars. Els hereus continuen buscant una institució que vulgui i que tingui la sensibilitat necessària per garantir-ne la difusió. I, com poden imaginar, a mi m’agradaria que fos Sabadell la que fes aquest pas, la que adquirís aquesta joia, que la meva ciutat fos coneguda per alguna cosa més que un personatge estrafolari que camina per carrers, places i barris dos mesos l’any. I que investigadors de tot el món s’acostessin a estudiar exhaustivament els documents esmentats. I que els sabadellencs i sabadellenques ho sentíssim com a nostres. Però són temps de barallar-se a veure qui té l’arbre de Nadal més gran o qui gasta més en enllumenat.
Així anem…
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de cada article; iSabadell només la reprodueix.
