Pla general d'un dels forns localitzats en el jaciment al centre de Sabadell, el 19 de febrer de 2021. (Horitzontal)

‘A troballa trobada, troballa tapada’, per Josep Asensio

Perdonin que insisteixi, però no puc més que mostrar la meva preocupació davant el que estic veient en els últims dies, referent a les troballes que s’estan fent en unes excavacions a la Via Massagué. Ja al meu article del 17 d’octubre, Sense valor, sense valors els exposava la meva opinió sobre el menyspreu que els nostres polítics, però també els ciutadans en general, palesaven pel patrimoni que quedava; un article que, d’altra banda, no ha tingut cap ressò, cosa gens estranya en una ciutat on el passotisme ha esdevingut necrosi i, conseqüentment, no hi ha reacció. Sincerament, els confesso que esperava una resposta en forma de rèplica; si més no, alguna mena de comentari que contestés a les meves afirmacions, per veure si n’estava equivocat. Al final, no he sabut si aquest silenci és com el refrany “quan ningú no diu res, tothom hi està d’acord” o més aviat que fa tanta vergonya reconèixer la veritat que és millor fer veure que es mira cap a un altre lloc. Finalment, podria ser que cap dels responsables del desastre llegís el meu article.

Per això, i perquè m’adono que el cinisme s’accentua (perquè no paren de sortir articles alegrant-se del que s’ha trobat i cap defensant que es conservi), que la barbaritat augmenta en proporcions gegantines, insisteixo en el tema. És ben clar que aquesta perseverança en forma d’article no em dona la raó, però d’alguna manera, com a sabadellenc implicat en tot el que passa a la meva ciutat, tinc dret a queixar-me, a reivindicar el que penso que és bo per a ella, que vol dir per a tots i totes, encara que em quedi més sol que la una.

Al gra. Sembla que el que s’està trobant a la Via Massagué té una importància increïble. No m’ho invento; ho diuen els mateixos protagonistes, els que dia rere a dia s’endinsen en pous, sitges, canals i galeries i ensopeguen, no tan sols amb material d’incalculable valor, sinó també amb restes que es desconeixien, que apareixen i que mostren i demostren aspectes de la nostra història passada. Fins i tot, fent canviar idees pressuposades, com ara que el petit barri del Raval es trobava dins dels murs i no fora, com indicaria el seu nom. Una muralla que, tot i malmesa, emergeix en diverses zones, juntament amb altres edificacions que, sembla que ara sí, es consideren valuoses. I molt. Interpreto, doncs, susceptibles de ser conservades.

La repercussió de les troballes ha traspassat fronteres i no només ha estat la premsa local la que ha divulgat la notícia, sinó també altres mitjans que han aconseguit posar una altra vegada Sabadell en el mapa arqueològic català. Malgrat tot, hi ha un però que ho enterboleix tot, que mostra la cara més amarga d’una situació gairebé surrealista. Tothom, fins i tot l’arqueòleg municipal, coincideix a dir que el que s’ha trobat és un Bé d’Interès Nacional i que cal preservar-ho, però (sempre un però que ho malmet tot) sembla que finalment, com sempre, una vegada fetes les indagacions, les excavacions i les fotos de rigor, tot quedarà tapat i podrà continuar la construcció dels habitatges projectats, que és el que realment interessa. Això sí, no falta un vídeo on queda palesa l’alegria de les troballes que contrasten amb la decepció més absoluta quan ens adonem que les dotze sitges, els dos forns de terrissa, part de la fortificació, les dues galeries subterrànies, el fossar, i fins i tot una cambra que podria haver desenvolupat funcions de presó, tot, absolutament tot quedarà cobert, és a dir, amagat, ocultat per sempre, amb nocturnitat i gairebé a traïció. No cal patir. El vídeo romandrà en els armaris de la història i podrem, si encara ens queda memòria, veure’l i reveure’l com a símbol de la més gran incompetència.

Sé que ara es porta molt allò de dir que com és privat no s’hi pot fer res, que el propietari dels terrenys té l’obligació per llei d’esperar fins que acabin les excavacions. Home! Només faltaria! Però hi ha pressa i hi falta una nova llei que protegeixi aquests jaciments. Haig de tornar a recordar que la col·laboració publicoprivada ha aconseguit salvar multitud de restes a tot Catalunya i Espanya? Que hi ha ajuntaments que això ho tenen molt clar i que per poc que valgui, per poca consideració històrica o arqueològica que tingui, creuen que val la pena conservar-ho? No és gens difícil. Molts edificis han adaptat els seus plànols primerencs per fer encabir les restes en els seus soterranis, minorant l’impacte visual. Vegin sinó a Lleida, per exemple. Els de la ceba, ja ho veuen, preferim amagar-ho tot; alguns diuen fal·laçment que perquè així es conserva millor.

M’agradaria preguntar-li a la Lourdes Ciuró si no seria perfecte que dins aquest projecte de Via Massagué que ella proposa, amb un impuls important per al comerç, també s’hi encabís la salvació d’aquestes restes, com a reclam cultural, com a pal de paller d’un sector que llangueix inexorablement. Tot plegat amb la recuperació per a la ciutat de l’antic edifici de Correus que podria ser la seu d’un nou edifici del Museu d’Història. Allà, després d’haver visitat in situ sitges, escales, forns i galeries, podríem veure tots els vídeos que es volguessin, a més dels estris trobats a la Via Massagué.

Però això no passarà. De fet, soc un somiatruites que encara creu en la resurrecció de les entitats suposadament culturals de Sabadell, que encara pensa que la ciutadania, la que ans era conscienciada, desperti d’aquest somni etern que l’ha soldat amb l’apatia. Ni tan sols podrem visitar l’indret abans que desaparegui per sempre. No es preocupin. D’aquí uns quants segles, quan els arqueòlegs descobreixin les edificacions del nostre temps, també ho taparan tot. Bàsicament perquè el seu valor és inexistent. Tot i això, es tornaran a preguntar per què vam mostrar tan poca intel·ligència en fer-ho amb el que encara està a la vista.

Foto portada: pla general d’un dels forns localitzats en el jaciment al centre de Sabadell, el 19 de febrer de 2021. Autor: ACN.

Comments are closed.