“El ‘no son como nosotros’ fue la respuesta que halló Cataluña a la contradicción de ser una sociedad cerrada y, al mismo tiempo, recibir flujos migratorios”.
Eduardo Mendoza“…hoy no se debate para alcanzar mayorías o para verificar hipótesis. Se debate directamente para establecer una verdad única e inalterable al más puro estilo cartesiano. El resumen es que la mentira se identifica directamente con lo que dicen aquellos que no piensan como uno mismo”.
Albert Sàez. El Periódico de Catalunya
En el meu article de la setmana passada alertava de la assimilació de la llengua catalana amb els postulats separatistes ( més info: ‘Llengua catalana: de la generositat a la desafecció‘). Sociològicament, el moviment independentista abasta un sector divers de la societat, especialment la burgesia i també, en menor proporció, capes més baixes, però que, sense cap mena de dubte, tenen el català com a llengua pròpia i mai no van veure amb bons ulls que el castellà tingués també un forat a la nostra comunitat. Aquesta hispanofòbia, que representa l’odi cap a una llengua però també cap els seus parlants, lluny d’aconseguir una empenta definitiva per a la llengua catalana, pot derivar en un rebuig total si no s’hi posen els mitjans per a consolidar-la des de el respecte mutu.
La parcialitat i el sectarisme desenvolupat per TV3 i els seus mitjans durant aquests últims temps ha estat fatal per a la llengua i per a la cohesió entre els ciutadans de Catalunya. Quan la televisió catalana va néixer al 1984 tenia com a objectiu principal la potenciació del català amb programes de tot tipus i amb la intenció d’arribar a tots els ciutadans, parlessin la llengua que parlessin. De fet, aquest acostament a la comunitat castellanoparlant va ser un dels seus actius més importants de manera que produccions pròpies van ser traduïdes al castellà, aconseguint-ne algunes reconeixement a tota Espanya. La Festa dels Súpers, per exemple, representava, i ho dic en passat, una eina de unió entre les dues col·lectivitats que alguna vegada algun sociòleg ha d’investigar.
Malauradament, el desenvolupament de la cadena i dels mitjans afins és de tots conegut. No només la pluralitat ha desaparegut per sempre sinó que el fanatisme amanit amb la hispanofòbia ha produït la desafecció per part d’un sector que fins fa una dècada veia TV3 al marge de la llengua utilitzada.
El menyspreu als individus castellanoparlants és tan evident que clama al cel. Però no perquè parlin castellà sinó perquè aquesta llengua és assimilada a capes baixes de la societat, gent amb poca cultura i educació, en definitiva, a éssers rudimentaris i gairebé cavernícoles.
Toni Soler és, claríssimament, el representant d’aquesta catalanitat supremacista, però també Mònica Terribas, sempre disposada a fer judicis de valor i menysvalorar qualsevol cosa que traspassi les fronteres de Catalunya.
Davant aquests fets no són pocs aquells que intenten, des de la moderació i el realisme, tornar a intentar cohesionar una societat partida en dos. Fa uns dies, el prestigiós i ben considerat escriptor Sergio Vila-Sanjuán presentava el seu llibre Otra Cataluña on reivindica, no només el paper del castellà en la literatura feta a Catalunya, sinó el fet de que “la cultura catalana es desenvolupa en dues llengües”. A aquells que encara nomenen a Franco, als franquistes, a la immigració dels anys 50 i 60 com a “culpables del declivi de la llengua catalana”, Vila-Sanjuán els demostra amb documentació exhaustiva que la potenciació del castellà a Catalunya comença al 1550 i que molts escriptors i filòsofs catalans no ho van fer mai en la seva llengua materna i sí en castellà: Antoni de Capmany, Jaume Balmes, Eugeni d´Ors, Pi i Margall, Ferrer i Guàrdia, Federica Montseny i d’altres. Per a Vila-Sanjuán “ la riquesa de la cultura catalana és el pluralisme, és una cultura que s’ha desenvolupat bàsicament en dues llengües”. Als anys 80 el nacionalisme no va acceptar aquesta idea i es va esquinçar les vestidures només sentint-ne que el castellà formava part de la cultura catalana. 30 anys després cal reforçar aquesta idea, precisament, per unir, per valoritzar la llengua catalana i per respecte.
Aquest pluralisme que demana Vila-Sanjuán es veurà aviat reflectit en una nova emissora en català de la mà de la SER i de Josep Cuní. L’aposta de la SER pel català té el doble vessant integrador i respectuós. La solvència professional d’en Cuní és prou coneguda arreu i per això ha estat triat com a impulsor d’aquest projecte que vol trencar amb aquesta idea que jo mostrava la setmana passada d’assimilació del català com a llengua dels independentistes. Calia fer front a la intransigència mediàtica de personatges ben pagats per la causa indepe amb força mesurada i és, de moment, amb un mitjà que pretén mostrar la realitat catalana des dels valors d’una ràdio, independent, plural i integradora. També comencen a sentir-se veus que demanen la potenciació de La 2 en català, en el mateix sentit que la SER, com a eina d’unió i no de separació; com a factor de cohesió i per trencar aquesta idea perillosa d’absorció del català com a llengua del secessionisme. En la mateixa línia, El Periódico de Catalunya va iniciar el 1997 la doble edició en català i en castellà donant llibertant al lector en la tria de la llengua, un projecte ja molt consolidat. I des de fa ja una dècada, l’Instituto Cervantes ofereix cursos de català en moltes de les seves seus arreu del món.
Aquesta simpatia cap a la llengua catalana és corresposta amb fòbia i animadversió contra el castellà des d’amplis sectors de l’independentisme. Per què? Allà s’hi troben aquells que, amb arguments inversemblants i fets a mida, pretenen apropiar-se d’allò que és de tots. Catalunya sobreviurà en dues llengües, perquè la seva col·lectivitat ha assimilat des de fa segles aquest fet.
Ni indepes supremacistes acabaran amb la llengua pròpia de mitja Catalunya ni nous lerrouxistes de camisa blanca i corbata aconseguiran lapidar la de l’altra mitja. I els que en tenim les dues com a pròpies, que en som la majoria, combatrem pel reconeixement de les dues, al mateix nivell.
Només la generositat i el respecte farà més fort el nostre país, i això passa, inexorablement, per la consideració del català i del castellà com a llengües pròpies de Catalunya. Sense prejudicis i amb la creença de que les dues formen part del nostre poble i les dues posseeixen una riquesa que ens obre les portes del món. Que estiguem igualment orgullosos de Carlos Ruíz Zafón com de Mercè Rodoreda. Això és possible, o anem cap a una societat partida en dos per sempre?
