Tarda mítica la que es va viure la setmana passada al local El Mama de Barcelona. La raó: la presentació del llibre Estàvem cansats de viure bé del periodista gironí Albert Soler, un recull dels seus articles més incisius contra allò que s’anomena “procés”. Rècord d’assistència, de durada, gairebé dues hores, i acompanyants de luxe: Ramón de España, Victor Amela i Alfonso de Vilallonga, així com el director del Diari de Girona, Jordi Xargayó i Adolf Cabruja. La sala era plena de gent diversa, joves i no tan joves, esperant la presentació d’un llibre, i que es van trobar amb un show ple de perspicàcia, de sàtira, de grans veritats contra els constructors d’una estructura amb peus de fang, d’una gran mentida que, si se sabia conservar l’humor, donava per a hores i hores de riure intens. Els dards més punyents, els dirigits contra el vivales, Puigdemont, anomenat també Fuigdemont, incidint en la seva solitud en el seu palau de luxe.
Ramón de España, columnista de Crónica Global va demanar la fi de la divisió que pateix Catalunya i llibertat d’expressió. Ho va fer indistintament en català i en castellà tot i que va reconèixer que era essencial riure’s del procés en català, perquè els descol·locava i els feia més mal. Va ser molt dur en referir-se a aquella gent gran, molts d’ells votants de Convergència i Unió, que no van obrir la boca durant 40 anys de franquisme i ara, “als 87 anys es posen el llacet com si fóssim tots fills de puta”. De España va fer riure els presents en dir que ell ho té molt fàcil per a rebre les crítiques dels indepes, com a conseqüència del seu cognom. “Només amb això ja els ho poso molt fàcil”, va sentenciar. Les anècdotes van ser contínues, demanant més procés i més ridícul per poder riure encara més i una columna a un diari estatal per a l’Albert Soler.
Victor Amela va fer un discurs ple d’agraïments al periodista gironí, “de periodista a periodista, de barceloní a gironí, de xarnego a català pota negra, de botifler a botifler”. El seu al·legat va estar en favor del gaudi, de viure la vida, de riure, recordant la “mirada irònica de la vida” de la qual parlava Montaigne, i la “importància de les petites coses” d’Epicuri. Però va ser l’explicació dels “oprimits” de Girona allò que va provocar els aplaudiments més intensos dels assistents a l’acte. Amela va explicar que com més metres quadrats té un pis a Girona més gran és el llaç groc que penja del seu balcó i, per tant, més oprimit. “No s’hi veuen llaços grocs en molts barris de Girona”. “Deu ser que no són oprimits”. L’Albert Soler també va fer referència als seus passejos per la Rambla de Girona, que és plena de gent “oprimida”. Ell ho voldria ser, però viu en un pis petit als afores de Girona. Amela va acabar reivindicant i recuperant la figura del vivales i defensant el títol del llibre de l’Albert: un drama, realment, perquè sembla que en el fons hi havia un cansament de viure tan bé, en un país ric, ple d’oportunitats, i, és clar, calia destrossar-ho tot amb l’objectiu de passar-ho bé. S’avorrien de ser tan rics i necessitaven d’altres estímuls que ho han emmerdat tot. Malgrat tot, cal més procés, més ratafia, més llacets, en definitiva, més esperpent per continuar rient.
L’Albert Soler va estar genial. Va començar impetuós, excusant l’assistència de la consellera de Cultura i disculpant-se per enviar a províncies, referint-se a Barcelona, a la púrria gironina: Llach, Torra, Torrent i Puigdemont, que queda compensat quan la Rahola es desplaça a la seva segona residència a Girona. Va parlar de Barcelona com a terra d’oportunitats, on “acampes uns dies i t’emportes la caixa de resistència i fins i tot pots violar sense que passi res”. També va tenir paraules incisives contra Ramón Cotarelo al que va definir com “un nen de 15 anys i que ha esdevingut l’intel·lectual de referencia del procés”. Igualment, va manifestar la seva intenció d’enviar-li un pernil a Puigdemont a Waterloo perquè “es veu que passa gana”.
L’Albert Soler es va posar per uns instant seriós per definir-se: “ni apàtic ni empàtic”, exigint per a tots i per a ell mateix la utilització del cervell en comptes de les vísceres. Va reclamar una manera de fer que fa mal al poder: la sàtira, el sarcasme com a arma i que “els toca els collons”. També va confessar que a Girona són més els que el feliciten pel carrer que els que l’insulten. En un moment de la seva intervenció, va dir que un dels seus objectius és “donar veu als que no en tenen”, moment en el qual va rebre forts aplaudiments. L’Albert va anar a més, trobant-se inclús còmode en una sala plena que també demanava més. Llavors va admetre que havia arribat al nivell “que te jodan”, que és ni més ni menys la llibertat absoluta, condemnant també l’apropiació de personatges, de vocabulari, de la història, per part d’uns “anarcoaristòcrates”, d’una tropa, que no tenen ni un àpex de seriositat. L’Albert va trobar a faltar els CDR a la porta llençant exabruptes i ous. “Una pena”, va dir, “perquè li hauria donat un altre caire a aquesta presentació”.
El director del Diari de Girona, Jordi Xargayó, va fer una breu intervenció per denunciar la manipulació i la manca de llibertat d’expressió donant unes xifres esfereïdores. El diari El Punt ha rebut des del 1990 més de dos milions de euros en publicitat institucional, mentre que el Diari de Girona n’ha rebut 80.000. Xargayó va confessar que li queia la cara de vergonya quan sentia parlar Carles Puigdemont de “llibertat d’expressió”.
La tertúlia va esdevenir superba i esplèndida amb afirmacions increïbles sobre el pròxim president de la Generalitat. “Veient el nivell de ridícul, el pròxim serà un musclo en escabetx”. Moment mític també quan el periodista Xavier Rius, present entre el públic, va pujar damunt una taula amb una pancarta on s’hi llegia “TV3 Sit and talk”. L’acte va acabar amb les incisives i mordaces lletres de dues cançons interpretades pel també irreverent flagell del procés, Alfonso de Vilallonga.
En definitiva, una glopada d’aire fresc, de llibertat, que va significar una catarsi col·lectiva on els periodistes van demanar als catalans “sortir de l’armari” perquè en som més. Davant l’apropiació que els indepes han fet de tot, l’Albert va sentenciar que “tot serà seu excepte el riure”.
