‘Casals d’estiu: campi qui pugui’, per Josep Asensio

A la nostra societat, hi ha espais que queden oblidats una vegada ja no s’utilitzen. I tornen a sortir a la palestra quan hi ha una necessitat imperant de fer-los servir. Malgrat tot, són universos tancats, on les problemàtiques existents (i en són moltes), queden diluïdes, perquè no interessen o perquè cal deixar als més petits aparcats en algun lloc mentre els pares i mares treballen. I aquesta és la gran incongruència de tot plegat. Mentre hi ha empreses que s’hi dediquen a muntar activitats per a aquest col·lectiu de manera més o menys professional, el personal que hi treballa es troba moltes vegades amb la indiferència, si no amb el rebuig d’equips directius, professorat i altres membres d’escoles de primària.

El tema és complicat, perquè tot depèn de qui organitza l’esplai. Si això ho fa la mateixa escola, mitjançant l’AFA, els problemes poden ser menors, perquè pertanyen a ella; però si ho fa una empresa externa, amb alumnat també extern a l’escola, les complicacions, la manca d’empatia i la sensació que molesten pot arribar a ser molt gran. M’explico. És evident que aquestes empreses no tenen llocs on poder fer les activitats d’esplai. Llavors, han de comptar amb el de les escoles, imagino que fent convenis de cessió d’espais. A la pràctica, l’escola és la que mana, la que decideix si és una aula, dues o tres i quines. Naturalment, tenen prohibit tocar res, ni un llibre, ni un guix. El material de l’escola és únicament de l’escola. Poques accedeixen a deixar la biblioteca o l’aula de música. Llavors, què passa realment? Doncs que molts esplais es veuen obligats a passar gran part del temps al pati. S’imaginen de 8 a 17 hores al pati? Recorden que està prohibit fer jocs d’aigua? Saben que moltes escoles s’hi neguen a deixar els ventiladors que hi puguin haver a les aules als nens i nenes que fan l’esplai perquè pertanyen “únicament” al centre escolar? Empatia zero. Aquests queden tancats en armaris o en aules mentre que els usuaris de l’esplai es moren de calor a la classe o al pati. Visca la solidaritat!

Quan un monitor m’explicava el que estava passant, no m’ho podia creure. És clar que no és generalitzat. La privada concertada té més recursos econòmics i els infants pertanyen a l’escola. Qui paga mana. A la pública, el problema el tenen especialment els que han d’anar a un espai que no és el seu, els que tenen beca completa, menjador inclòs, i han d’anar-hi gairebé per necessitat. Sempre són els més pobres els assenyalats. Amb això no hem evolucionat.

I una incongruència més. Durant el mes de juny, les escoles fan jornada continuada, suposadament perquè fa molta calor i no s’hi pot estar a les aules. A les 13 hores, tothom fora. Quan comença l’esplai, el dia 26 de juny, podem imaginar que fa més calor, però els nois i noies poden estar sense problema fins les cinc de la tarda. Algú m’ho pot explicar? Jo crec que és més important l’aparcament dels infants, que qualsevol altra cosa. Una vegada col·locats, que passin calor ja no és cosa meva. Ja sé que no és fàcil i que moltes famílies han de fer l’impossible per poder gestionar uns nous horaris que ho trasbalsen tot. Però aquesta indiferència al que pugui passar a l’esplai no ho justifica.

Em diu aquest monitor que a grans mals, grans remeis. Que han decidit fer jocs d’aigua, d’amagatotis, que els és igual el que pugui passar, que davant la incomprensió d’equips directius i personal de l’escola, i de la mateixa administració, agafen una mànega i reguen el personal, que, com poden imaginar, gaudeix de la refrescada. Qui vindrà a dir-los res? Hi ha accions que s’han de fer tant sí com no. I assumir les conseqüències, o no. Mentre m’ho deia, m’anava convencent que jo faria el mateix. Intentar acomplir la normativa mentre altres escoles de rics fan el que volen? Quina fotesa… I és que, a més, a Sabadell, els tendals promesos per l’ajuntament a les escoles i que havien de col·locar-se al maig, no arribaran fins a l’agost. Era tan fàcil com demanar-los al gener. I la Generalitat, que també havia promès aparells d’aire condicionat a diversos centres escolars, ara confessa que finalment no hi arribaran. Ens prenen el pèl?

Altres empreses han decidit anar dos dies a la piscina en comptes d’un que tenien establert altres anys. Això suposa una despesa més, especialment de trasllat, però prefereixen no saltar-se la norma. El meu amic monitor ho respecta, però no ho comparteix. Es nega al fet que siguin les famílies les que assumeixin el problema. Llavors, també haurien de comprar ventiladors, no? No, no i no. I l’entenc perfectament. Em demana que no digui ni el nom de l’empresa que s’arrisca a multes ni el de l’escola. Feta la llei, feta la trampa. Els nens i nenes, feliços. D’això es tracta.

Foto portada: un casal d’estiu, en una imatge d’arxiu. Autor: David B.