Foto: Manu Lanzarote celebrant el primer gol. Autor: C. Díaz.

‘CE Sabadell: història d’un menyspreu’, per Josep Asensio

Confesso que vaig tenir una època on el futbol formava part de la meva vida. El CE Sabadell n’era el meu club i, tot i que he deixat d’anar a la Nova Creu Alta, encara mantinc un fort arrelament emocional al club de la meva ciutat. Fa uns 15 anys vaig deixar d’assistir-hi per motius que no venen al cas i em conformo amb assabentar-me del resultat per qualsevol canal. És cert que, davant l’angoixa del descens a Tercera Divisió m’hi vaig acostar, com nombrosos aficionats que només hi van en circumstàncies dramàtiques, en el decisiu partit contra l’Ejea que, sortosament pels interessos del club vallesà, es va guanyar. Així doncs, sobrevisc amb les cròniques dels mitjans informatius i les retransmissions radiofòniques o televisives.

Dissabte passat vaig seure davant la televisió disposat a veure el partit que enfrontava el CE Sabadell i l’Espanyol B. M’imaginava un duel interessant donada la classificació dels dos equips catalans. El partit, ofert per Esports 3, estava narrat pel Jordi Fargas i el Jordi Gonzalvo. Ja des de la primera jugada em van venir al cap tots els fantasmes. Pel qui no ho sàpiga, l’equip arlequinat sempre ha patit una mena de menyspreu per part de, no només el Barça (això és històric), sinó dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, especialment TV3. Pensava que això ja era història, que havia estat un malson que havia quedat allà, en una altra època, però no. Els dos Jordis (un més que l’altrE, n’ignoro quin) es decantava de manera molt clara per l’equip blanc i blau, criticant totes les accions del Centre d’Esports. Quan l’Espanyol B feia una falta deien “no ho ha fet amb mala intenció”; quan al Sabadell li van fer el penal van dir “ha estat molt rigorós”; quan un davanter de l’equip de la ciutat comtal va caure en l’àrea del Sabadell van dir que es tractava d’un “possible penal”. Quan el Sabadell guanyava 1-0 i l’Espanyol B es trobava amb deu jugadors, els periodistes l’animaven subliminarment, incidint en la bona feina que estaven duent a terme i assenyalant faltes que l’àrbitre no xiulava contra el Sabadell.

El súmmum de tot plegat va venir arran de l’expulsió per targeta vermella directa a un jugador de l’equip blanc i blau quan un del Sabadell s’escapava sol cap a l’àrea contrària. Un del narradors es va passar una estona dient que la targeta era “entre groga i vermella” (taronja?) i no va parar fins que va acabar la primera part. A la represa, va tornar a insistir en el color de la targeta i al minut 19 de la segona part deia “amb el reglament a la mà, aquesta no és vermella, sinó entre groga i vermella”.

La retransmissió seguia amb d’altres perles com “no té pressa el Sabadell”, quan atacava més que mai. El segon gol de l’equip arlequinat va ser narrat de manera molt freda, explicant la jugada i passant ràpidament a donar a conèixer el jugador que entrava nou al camp. Els pocs atacs de l’Espanyol B eren explicats amb una motivació sorprenent i les seves faltes no afegien cap comentari tot i ser mereixedores, algunes, de targeta. Poden imaginar que el gol de l’Espanyol B va ser rebut amb alegria (seran pericos els dos Jordis?) tot i que la decepció va arribar quan el Sabadell va fer-ne el tercer, la qual cosa van acceptar amb les frases “han matat totes les il·lusions de l’Espanyol B” i “molt difícil que puguin refer-se”. Els narradors també van criticar que el delegat del club celebrés el tercer gol, insistint en els atacs de l’Espanyol B, tot i que el percentatge de possessió deia una altra cosa. Només dues frases positives a favor del CE Sabadell en tot el partit: “ aquest Sabadell té pólvora” i “centrada bona del Sabadell”. Tot un rècord.

Una vegada acabat el partit un dels periodistes (el de sempre) va tornar a incidir en el tema de la targeta de dos colors, en “la sorpresa del resultat”, en el “penal dubtós” i en l’expulsió del jugador de l’Espanyol B, malgrat la contundència del resultat i el bon partit del CE Sabadell.

Sé que és difícil ser objectiu en un partit de futbol. L’àrbitre ho ha de ser sempre, però els comentaristes haurien de ser-ho encara més. No cal fugir de les emocions; simplement es tracta de narrar un partit on se n’adonin que hi ha telespectadors dels dos equips. Els dos Jordis no van ser objectius. No va ser només una frase. Ja no hauria escrit aquest article. Em pensava que aquesta persecució havia acabat però la vaig tornar a reviure. Igual és una paranoia meva, però em va fer enfadar novament. Segurament la solució està en tornar novament a la Nova Creu Alta. És la manera més clara de no ser manipulat per ningú. I de no sentir els improperis de comentaristes que, no se sap perquè, prenen partit per un equip o per un altre, obviant que l’objectivitat és el pal de paller de qui retransmet un esdeveniment esportiu. És clar que sempre podem treure la veu televisiva i posar la ràdio. Em consta que molts ho fan. Segur que a la ràdio local tenim professionals que fan narracions més coherents i realistes amb el que està succeint al camp.

Foto portada: Manu Lanzarote celebrant el primer gol del CE Sabadell contra el filial de l’Espanyol Autor: C. Díaz.

Comments are closed.