La diputada Castells retirant la bandera espanyola, el 6 de setembre. Autor: ACN

‘Dos anys ja: de la fractura a la realitat’, per Josep Asensio

S’han acomplert dos anys d’aquelles fatídiques sessions del Parlament on es va fer palès el menyspreu a mitja societat catalana. En una mena d’aquelarre independentista, els diputats de Junts pel Sí i la CUP van votar unes lleis a la seva mida, unes lleis anomenades de ‘desconnexió’ i la del referèndum i que pretenien, no només posar en marxa la consulta de l’1 d’octubre, sinó també crear una ‘república’ del no res. La legalitat quedava ferida de mort, apel·lant a la ‘democràcia’, al ‘mandat del poble’ i a eternes simbologies gairebé religioses i espirituals que no hi cabien ni hi caben en el marc jurídic en el qual ens hi trobem. Potser el millor article que resumeix aquells dies i el que va passar posteriorment és escrit per Antoni Puigverd, Septiembre del 2017, on en destaca la “salvinització” del moviment independentista, en un evident recorregut cap els postulats de l’extrema dreta però en català. Marlene Wind també ha sabut plasmar aquesta situació en el llibre La tribalización de Europa.

S’estava posant la base d’una desobediència que era, no ja un greuge contra els parlamentaris de l’oposició, sinó contra la legalitat vigent i que va ser de tal envergadura que, pocs mesos després, els artífexs de la trencadissa o són a la presó o han fugit de la justícia. La fractura social comesa pels que van estirar la corda fins al final perdura dos anys després, trobant-nos en una situació de treva, a l’espera de la sentencia dels jutjats per aquells fets. Encara ara (i sempre, segurament) vindran al cap les paraules assenyades i apassionades de Joan Coscubiela:

“No vull que el meu fill Daniel visqui en un país on la majoria pugui tapar els drets dels que no pensen com ella”.

D’alguna manera, Coscubiela representa i representarà sempre de manera icònica als herois d’aquells dies, membres d’una resistència pacífica que va plantar cara a unes maneres de fer política que res no tenen a veure amb la democràcia, sinó més aviat posaven cara i ulls als clars intents del secessionisme d’aixafar els seus drets i fer callar les seves veus i dels ciutadans als quals representaven en aquell moment. Coscubiela reconeix ara el greu error de Catalunya sí que es pot en no abandonar l’hemicicle com van fer els parlamentaris de PSC, Ciutadans i PP. Participar en aquella farsa, en aquell circ, els ha abocat a una situació de partit residual, ara mateix amb convulses contradiccions que els allunya de ser una peça clau en la desitjada sortida a una situació que s’enquista.

Els fets dels dies 6 i 7 de setembre de 2017 suposen un abans i un després en la història del nostre país. Mai en el període democràtic no havia succeït un fet que violés de manera tan greu i rotunda la convivència entre catalans. El tan anomenat seny català va quedar fet miques, va ser polvoritzat per una massa d’ofuscats que, conscientment, van considerar més de la meitat dels habitants de Catalunya ciutadans de segona o de tercera classe. Els seus drets eren menyspreats i les cares d’alegria en veure sortir de l’hemicicle els parlamentaris díscols eren ben patents.

Els capítols següents els coneixem prou bé. Un altre aquelarre, “el clímax de la ficció i de l’autoengany”, en paraules del propi Coscubiela, el “farol” de la Ponsantí, una altra farsa anomenada “1 d’octubre” i una simulació de declaració d’independència, a l’espera de la resposta d’una comunitat internacional que mai no va reaccionar de manera positiva a les accions del Govern, molt al contrari, es va mostrar molt incòmode en veure la quantitat d’enganys que des de les pròpies entitats independentistes es promovien. Segurament, les més sòlides i deshonestes les que feien referència a les fotos falses que pretenien visualitzar una violència extrema dels cossos de seguretat (nacionals espanyols, és clar) i que en molts casos pertanyien a d’altres manifestacions. El cas més sonat va ser el de Marta Torrecilla, aquella noia que, plorant desconsoladament, afirmava que la Policia Nacional li havia trencat un a un tots els dits d’una mà i que li havien tocat els pits. Descoberta en la seva pròpia mentida, va haver de confessar-la l’endemà.

El cas català, el d’una part, és clar, és motiu d’una gran discussió, perquè, tenint una base èpica i emocional, els seus seguidors continuen immersos en la bombolla de la mentida, col·leccionant frases grandiloqüents i samarretes que es guarden pulcrament en el calaix de l’armari esperant les de l’any següent; creant imatges de WhatsApp amb fraseologia bel·licosa, recordant Quebec i Escòcia en un principi i més endavant revoltes amb morts: Ucraïna, Kosovo i Eslovènia. L’última ocurrència: Hong Kong, el casc groc i el tsunami, dues imatges de desolació. En paraules d’Emma Riverola, “el casc, ideal per a cavar fronteres”. I l’oxímoron “tsunami democràtic”, un altre eslògan, una altra invocació al firmament independentista, que comença a adonar-se de la necessitat d’una catarsi col·lectiva. Em pregunto quina bandera aixecaran els independentistes quan aquesta suposada ona de desproporcionades dimensions no tingui el ressò esperat. A Hong Kong ha estat la dels Estats Units. Serà la mateixa?

Foto portada: Vila, sortint de la presó d'Estremera, aquest divendres. Autor: ACN.
L’exconseller Santi Vila, sortint de la presó d’Estremera, on hi va ser una nit. Autor: ACN.

Durant aquests dos anys la pluralitat ha estat anul·lada i els moderats s’han atrinxerat o han estat vilment liquidats. Pocs són els valents que s’han atrevit a dir que el rei era nu, que el seu vestit no era més que una il·lusió òptica per tal de satisfer els interessos dels creadors del muntatge, de la ficció. Sempre Santi Vila, l’11 de setembre amb l’article Avorrits, on reclama un gir a l’independentisme i el respecte a la convivència. Amb comptagotes, sorgeixen de nous. Marta Rovira confessava aquesta mateixa setmana que l’1 d’octubre no va tenir legitimitat, la qual cosa ve a dir que no va ser legal. Una altra que comença a obrir els ulls i despertar del somni. L’últim, des del propi exèrcit de fabricants d’irrealitats, TV3. Es tracta del periodista Albert Mercadé, mà dreta de Mònica Terribas, que ha afirmat de manera clara que “el procés ha mort”. I l’humorista Godai Garcia que, en un monòleg irònic, se’n fotia dels eslògans i de les performances dels independentistes. Alguns albiren que seran acomiadats en els pròxims dies.

Mentrestant, augmenten les veus que demanen l’acatament de les sentencies dels tribunals en clara al·lusió a la que tindrà lloc previsiblement al mes de novembre i que afecta als polítics que van traspassar el marc legal. L’expresident Montilla n’és un. En un breu comunicat demana la recuperació de la unitat civil i el rebuig de la divisió entre “nosaltres” i “els altres”, en definitiva, reparar la ferida de fa dos anys. Com Santi Vila, com molts altres. Com la majoria. Com sempre dic, no és desitjable, sinó indispensable.

Foto portada: l’exdiputada Castells retirant la bandera espanyola al Parlament, el 6 de setembre. Autor: ACN.