Tots els analistes coincideixen en afirmar que l’independentisme ha quedat tocat com a conseqüència de l’arribada a la Moncloa de Pedro Sánchez. De fet, ja ho estava des del precís instant de la fugida de part del govern i de l’entrada a la presó d’alguns dels seus dirigents. Les hores prèvies a la declaració d’independència ja van mostrar aquesta partició, entre els partidaris de la unilateralitat i els defensors de la legalitat. Una prova més d’aquesta divisió va ser la negativa de Puigdemont a recolzar la moció de censura contra Mariano Rajoy, mentre que els diputats a Madrid hi veien una oportunitat d’or per tal de, com a mínim, calmar els ànims i construir-hi ponts d’entesa entre les dues administracions.
No és cap secret que el moviment independentista ha basat totes les seves estratègies en manipular l’opinió pública amb la creença que Espanya era sinònim de PP. Ara, amb Pedro Sánchez com a cap del govern espanyol, aquestes tesis queden completament invalidades, deixant-lo coix i incapaç de reaccionar davant les mostres de mà estesa al diàleg provinents de Madrid. Pels incondicionals de Puigdemont i per a la CUP, el fracàs de la moció de censura era indispensable per tal d’allargar el conflicte i amagar als seus que tot havia estat un engany. La pròpia Clara Ponsatí ja ho va dir al novembre passat i ara es reafirma amb una frase que passarà inexorablement a la història: “estàvem jugant al pòquer i anàvem de ‘farol'”. Així doncs, hi ha hagut una alteració imprevista del programa establert. D’una banda es pensava que Puigdemont i els altres pròfugs de la justícia aconseguirien ‘internacionalitzar el conflicte’ i d’altra que la perpetuació de Rajoy al poder ajudaria a aquest mateix objectiu, fent veure a Europa que a Espanya s’incompleixen totes i cadascuna de les normes democràtiques més essencials. Sánchez ha trastocat els esquemes d’una manera sobtada, amb un tarannà molt diferent al de Rajoy. Alguns dels seus ministres ja parlen obertament de la possibilitat d’acostament dels polítics presos, com Meritxell Batet, un fixatge clarament conciliador que busca l’entesa més que la confrontació.
Malgrat les possibilitats que obren aquestes noves formes de fer política, des de Catalunya, la reacció ha estat decebedora. D’una part, un Torra completament descol·locat reclama unes disculpes al Rei que sap que no arribaran. Intentant complaure els seus, torna al principi del conflicte en comptes de mirar cap al futur. Reivindica un 1 d’octubre enganyós com a punt de partida de qualsevol negociació, quan la paraula clau en aquests moments és diàleg. D’altra banda, es continuen produint purgues d’alts càrrecs sospitosos de col·laborar amb el 155 i es fan proclames a l’aire que ja no tenen cap sentit. La més sonada, el cessament del cap dels Mossos, Ferran López, la qual cosa ja ha estat criticada pel sindicat majoritari del cos policial, però també les de Rosa Anna Castilla i Joaquim Nin.
Paral·lelament a aquestes accions deliberadament incongruents, l’ANC continua en el seu particular camí en el desert amb propostes desbaratades com la de potenciar les empreses ‘afins a la República’ amb l’objectiu de debilitar les de l’Íbex. Una altra forma d’intentar contrarestar el recolzament que estan tenint les maneres de treballar de Pedro Sánchez, sense preses, però clarament a favor de recuperar l’Estatut rebutjat pel Tribunal Constitucional. Segurament, per a l’independentisme més radical, aquesta acceptació de la realitat és vista com una derrota, però per a la majoria de catalans, però també d’espanyols, l’entesa amb una Catalunya fracturada és essencial per tal de fer callar les veus que parlen d’un imminent conflicte civil. Sinó, no s’entendria que les últimes enquestes fan vencedor al PSOE de Pedro Sánchez, demostrant clarament que no és Espanya la que ens menysprea, com han volgut fer veure des de diferents sectors, sinó que hi ha una Espanya majoritària que vol una relació cordial amb Catalunya, que l’accepta tal com es, amb la seva pròpia llengua, amb la seva cultura i que, per tant, se li ha te tenir la consideració pertinent.
Aquesta nova situació ha deixat al descobert les contradiccions del moviment independentista i la fractura dels seus dirigents. Ja en són molts els que demanen aprofitar aquesta nova conjuntura, apartant de les agendes les opcions extremistes i aquelles que es basen en el ‘com pitjor, millor’. S’obre una nova etapa on el diàleg, que no la negociació, ha de ser la base per a l’enteniment. El propi Artur Mas requereix un canvi d’estratègia, en una Europa de sobiranies compartides. També Vicenç Villatoro posa l’èmfasi en la importància de saber aprofitar aquest moment, on caldrà fer esforços per ambdues parts.
De moment, tot són bones intencions per part del govern espanyol. Una vegada caigut l’article 155, s’ha aixecat la supervisió prèvia de les despeses de la Generalitat com a gest de “normalització política”. El cost econòmic del procés és encara una incògnita, però pot ser molt greu si Torra continua fent un doble joc que no porta enlloc. De fet, és l’estratègia per la qual ha apostat i que pot desbaratar el moment únic i immillorable que s’hi presenta. D’una banda, declaracions impossibles per acontentar els diputats cupaires que el van recolzar; d’altra banda l’acceptació per part del consellera de Salut, Alba Vergés, per assistir a la reunió de consellers autonòmics que tindrà lloc amb la Ministra de Sanitat a finals de mes. Un estira i arronsa a l’espera de la desitjada reunió entre Sánchez i Torra que ja preparen Batet i Artadi. Els Jocs del Mediterrani que tindran lloc a Tarragona fins el dia 1 de juliol són una oportunitat per aquest canvi de rumb que la societat catalana necessita. Però Torra i els seus amics dels CDR han escenificat novament el desafiament pertorbador. Una altra ocasió perduda. Mentrestant, els tarragonins i especialment Pedro Sánchez, han preferit la prudència a la manca d’educació. I això va sumant punts.
