Jo crec que hi deu haver alguna cosa. Com diu l’actor Fernando Tejero a La que se avecina, “llámalo Dios, llámalo energía”. El cas es que sóc força contrari en participar de muntatges publicitaris que tenen per objectiu vendre’ns productes de tot tipus sota la base dels preus baixos. Tota la vida hi ha hagut rebaixes, abans de l’estiu i després de les festes nadalenques, però les noves propostes anglosaxones venen a envair-nos i a implantar-s’hi amb una força gairebé desmesurada. I la conseqüència de tot això és que qui no cau en el parany del Black Friday queda al marge de la societat de consum. Les cues a les botigues i les vendes a Internet es multipliquen de manera bestial i qui vulgui abstreure’s d’aquesta filosofia i optar per la de quedar-se a casa, marginant-se d’aquesta bogeria, acaba també amb un regust amarg que el porta cap a la malenconia.
És, per tant, molt difícil ser l’ovella negra del consum i admetre que no vols ser una peça més del capitalisme, però malgrat els condicionants, malgrat els impulsos i les coaccions, vaig convenir no comprar res durant aquests dies. No obstant això, vam decidir sortir a fer un volt, com fem molts dissabtes, amb l’objectiu de passejar i veure l’ambient. Naturalment que vam entrar en algunes d’aquelles botigues que sembla que ho regalin tot, i on el mot Black Friday és penjat per tot arreu. La meva parella i jo manteníem aquella infrangible fermesa d’ideals i només miràvem i miràvem.
Però la justícia còsmica va fer la resta i en un moment de descuit, em van robar el mòbil. En una d’aquelles botigues de tot fet a la Xina però de capital danès. L’aglomeració era el moment ideal per a aquells individus que volen treure profit de la situació. El moment va ser d’un histerisme total. En aquesta societat del segle XXI, un mòbil té una importància cabdal i jo no en vaig ser conscient fins que vaig ficar les mans a les butxaques i vaig notar la seva absència. Les noies de la botiga van passar de mi. Em van respondre que això era habitual últimament i que no podien fer res. Jo els vaig dir que podien dir-ho als altres clients, però la botiga no disposava d’altaveus ni de personal de seguretat. I les càmeres? Bah! No valia la pena muntar un espectacle per un “simple mòbil”. Jo tractava de trobar amb la mirada la persona que havia comès el delicte, però segur que era un professional que ja havia tret la targeta. Sospitava que el lladre es trobava encara molt a prop meu i la meva parella va trucar immediatament al meu número i, com imaginàvem, ja no donava senyal.
Sense voler-ho, amb la clara intenció de boicotejar el Black Friday, em trobava en el dilema d’entrar en una d’aquelles botigues miraculoses i comprar-ne un de nou. No volia fer-ho precisament aquell dia, però em vaig adonar de que estava més enganxat al mòbil del que pensava i, per tant, la primera acció va ser bloquejar la targeta i aconseguir-ne una altra. Això va ser molt fàcil, perquè sorprenentment un concessionari de la meva marca de telefonia es trobava tan sols a 50 metres d’on havia succeït el robatori (“algo hay, llámalo Dios, llámalo energía”). Amb el petit xip a les mans una part de la meva angoixa havia desaparegut, perquè podia recuperar totes les dades de l’anterior. El dubte venia ara. Puc esperar a que passi el Black Friday per comprar un nou smartphone i així no formar part de la llista dels milions de persones que sí que hi són? Sincerament no. Vaig arribar a casa i en cinc minuts ja n’havia comprat un, que arribaria en dos dies a casa meva, juntament amb una funda de pell fabricada a la Xina. De manera estúpida vaig intentar buscar ofertes que no pertanyessin al Black Friday per allò de no fallar-li a la meva ètica, i sí, la hi vaig trobar.
Després de tot plegat el sentiment es confús. Patir un robatori no és agradable. Si ja hi ha violència, encara és pitjor, és clar, però el súmmum és que va passar en un moment, en un dia, com aquest. Em diran que el mòbil no és indispensable, que puc passar dies o setmanes sense, però actualment això és gairebé impossible, doncs és una eina molt útil en molts camps. No és només un telèfon. I això és precisament el que fa que formi part inexorable de la nostra vida. I quan no hi és, patim.
L’endemà mateix del robatori la calma va tornar a la meva ment. Encara no ha arribat el nou mòbil, però penso en els milions de persones que han estat robades de manera estúpida, amb presumptes gangues fetes per nens, dones i adolescents a fàbriques i països on la misèria és endèmica, on les multinacionals europees i americanes s’aprofiten de la necessitat dels habitants d’aquestes regions per a robar-los, per a contaminar el seu hàbitat, per a enriquir-se de manera gens ètica i inundant Europa d’estris de baixa qualitat, molts d’ells oblidats en els armaris o en els contenidors poc temps després. I això sí que és robar.
