Hi ha ciutats que marquen, que romanen per sempre en la memòria de cadascú pel motiu que sigui, pel seu paisatge, per una història d’amor, per la qualitat humana de la gent que hi viu. No són poques les que guardo en el meu interior, potser perquè he sabut trobar aquell punt positiu que les fa especials, la qual cosa ha ajudat a rebutjar els aspectes més adversos. Una de les que més em van impactar va ser Santander. M’enamoro de seguida de ciutats on el mar ho és tot, on, miris on miris, cada carrer desemboca a aquell blau fosc del Cantàbric molt diferent del de la Mediterrània, però igualment encisador. Inevitable, tractant-se d’una península. Obligatori també comparar-la amb la ciutat on es viu. Les diferències entre Sabadell i Santander són evidents. Fins i tot algú podria pensar que peco d’ignorant o de desinformat si m’atreveixo a relacionar-les d’alguna manera. Però, no és cert que fixant-nos en allò que és diferent del que som, al que tenim, que ens adonem de les nostres mancances i podem, consegüentment, fer canvis a les nostres vides i millorar? Sembla que a Sabadell, per a alguns, això és poc més que anar en contra de tot, que han adoptat allò de lligat i ben lligat, així res no es mou.

És ben clar que a Santander, el primer que sobta és la neteja dels seus carrers, la grandiositat dels seus edificis, del Palacio de la Magdalena, les platges del Camello i del Sardinero, sense oblidar la de Mataleñas, impressionant i accessible després de baixar 157 esglaons. Però per a un sabadellenc és impossible no fixar-s’hi en els autobusos urbans, no pel seu color blau llampant, sinó perquè a sobre de la pintura són ben visibles les sigles TUS, les mateixes que a Sabadell. No cal ser gaire espavilat per endevinar que corresponen a Transportes Urbanos de Santander, tot i que més tard sabrem que els habitants d’aquella ciutat l’anomenen el TUS, a diferència dels sabadellencs que diem la TUS.

Sembla que les similituds ho són només en l’acrònim, perquè fa uns dies vaig saber que el TUS seria gratis del 22 al 5 de gener amb l’objectiu de “fomentar los desplazamientos sostenibles y reducir el uso del vehículo privado, para mejorar la fluidez del tráfico y facilitar la movilidad en estas fechas”. En un principi, he flipat en veure que un ajuntament governat per la dreta tingués aquesta sensibilitat i ho transmetés als ciutadans de manera tan explícita en forma de regal. El regidor de Movilidad Sostenible afegia el següent: “Igualmente, la medida quiere servir de apoyo al comercio y la hostelería, incentivando las compras y el consumo en el municipio, y sensibilizar también a los ciudadanos sobre las ventajas de la movilidad sostenible.”

I, és clar, penso en Sabadell, en què mai no hem gaudit d’un obsequi d’aquest tipus, ni per les festes de Nadal ni mai. Aquí tothom paga, malgrat el trasbals i les incomoditats que suposa el fet de tallar el trànsit per l’eix central cada dia durant gairebé un mes, malgrat no haver decidit mai que el bus no ha de passar pel centre i que existeixen altres alternatives a anar mirant si aquest t’atropella o no. I em ve al cap també que a l’estiu, la zona blava només és gratuïta tretze dies quan fa uns anys ho era tot el mes d’agost. Què us hem fet els ciutadans sabadellencs als governants perquè ens tracteu tan malament?

I torno a mirar cap a Santander on la col·laboració de tota mena del seu banc amb la ciutat és permanent des de fa dècades, afavorint millores que incideixen directament en les persones, en la seva mobilitat, en la seva acció quotidiana. I m’endinso en la idiosincràsia ceballuda i veig tot el contrari, un BBVA amb una campanya agressiva contra els accionistes del Banc Sabadell, una publicitat gairebé obscena, una ensarronada embolicada d’amor, però que albirem com una abraçada mortal que enfonsarà encara més la capacitat de reacció d’aquesta ciutat grisa en la qual la majoria calla i la minoria intenta que no veiem el que fan altres no sigui cas que volguéssim ser com elles.

I torno a recordar les paraules del Plàcid Garcia-Planas, on ens atorgava l’apel·latiu de rarets als sabadellencs. Ho feia amb simpatia, sense cap ànim nociu, només mostrant una realitat aclaparadora on els silencis n’acaben construint una de surrealista, on es destrueixen edificis emblemàtics i es tapen troballes úniques, on un metre de muralla a la Via Massagué, ara ja convertida en paperera, és inaugurada amb tots els honors, on una plaça amb quatre arbres és considerada zona verda, seguint l’exemple d’en Pere Quart, però sense la seva sensibilitat, on, com em deia un amic meu que acaba de fer 90 anys, “hi ha els mateixos arbres que quan vaig néixer, on sembla que no creixen.”

Potser algun dia els nostres governants aprofiten els viatges de plaer que fan de tant en tant per aprendre, per sortir d’aquest provincianisme malaltís on s’hi han instal·lat i fugir d’un orgull que no ens fa cap bé. Jo els aconsello que, a més de fotos i signatures en llibres oficials, portin una llibreteta i s’apuntin allò que creguin que és exportable a la nostra ciutat. Podríeu començar per regalar-nos l’autobús gratis aquests dies com fan a Santander. Potser ens ho mereixem després de tanta clatellada en forma d’impostos que no paren de pujar. Copiar no és ni ser vulnerable ni fer visibles les nostres mancances. Copiar per millorar la vida dels ciutadans als quals es diu defensar des d’un lloc de privilegi, és un exercici d’humilitat, però, sobretot, de sapiència. Ho veurem algun dia?