En les últimes setmanes s’han començat a despertar algunes ments pensants amb l’objectiu sempre lloable de fer-nos veure la situació en la qual ens trobem com a ciutat. La majoria, amb un optimisme gens creïble, esperant que passi algú a revitalitzar-la, si més no, per no continuar amb aquesta desídia que ens va ficant en un bucle de difícil sortida. N’estic bàsicament d’acord en les anàlisis que s’han fet sobre la pèrdua d’entitats de prestigi a Sabadell, però no sobre la importància que aquestes podrien tenir. La majoria ja fa temps que subsistien amb subvencions i no representen una massa social i cívica com per considerar-les icòniques. Cas a part, el de l’Alliance Française. És un dels greus errors que hem comès durant molt de temps: creure que una associació amb 50 socis podia donar una embranzida cultural a una societat en declivi.
És tan greu que un alcalde confessi que no hi ha model de ciutat i no faci res per revertir la situació! No dubto del treball quotidià, de la intenció de solucionar els problemes diaris de la gent, però això és tant o més important com intentar trobar una eina que ens faci partícips d’aquesta mena de cub de Rubik que és Sabadell. Al febrer de 2017 vaig escriure un article anomenat Sabadell: 40 anys a la recerca de la cohesió on ja feia esment de les circumstàncies que alguns articulistes sabadellencs posen ara sobre la taula (i al que, per cert, ningú va respondre). Correspon als polítics escollits pels ciutadans la tasca de, no només cohesionar la ciutat trossejada, sinó d’encaixar les diverses iniciatives que conformin aquest pla de ciutat tan desitjat. Però, és clar, sembla que el camí n’és un altre i també ho vaig esmentar en un altre article: Sabadell és’: l’herència del postureig bustista.
El resultat de les eleccions municipals del 2015 és un fidel reflex d’una comunitat completament dividida i que mostra un panorama decebedor. Una abstenció del 45 per cent i sis partits que es reparteixen gairebé a parts iguals uns 11.000 vots. Podíem ser optimistes davant aquestes dades? Sincerament, no. L’objectiu comú de derrocar el bustisme es va salvar pels pèls i amb una lluita ferotge d’egos que a punt va estar de fer saltar pels aires l’acord. Un acord que va imposar una sola persona i que va impedir que Joan Berlanga fos l’alcalde de Sabadell. Malgrat tot, hi havia esperances d’un document integrador, d’un programa de mínims que trenqués amb les inèrcies malbaratadores dels regidors adscrits al bustisme.
Les quatre formacions eren d’esquerres! Tot estava al seu favor! Però no, la realitat ha estat una altra, i molt negativa. La parcel·lació de la tasca de govern ha reforçat aquests egos i els caps de llista dels quatripartit s’han repartit les àrees on s’hi trobaven més a gust o on podien sortir més a la foto.
El resultat: una feina dedicada únicament al Centre, a Gràcia i a la Creu-Alta, on hi viuen majoritàriament els regidors del quatripartit, i un treball particular i partidista que ha deixat algunes taques, no totes brutes, però que no tenen en compte la ciutat en el seu conjunt. Els barris, ignorats i, novament, sense projecte comú.
No puc veure un futur de manera optimista. El voldria, com no. La jornada sobre resiliència urbana organitzada per la Fundació per la Indústria no va passar de ser una mena de performance buida de contingut i on només es van mostrar bones intencions i poques idees. Segurament en Manel Larrosa va ser el més encertat en la seva explicació i en oferir canvis i propostes concretes. Però fa temps que ningú no l’escolta, malgrat ser un dels personatges públics sabadellencs més actius i més preparats per tal d’aconseguir aquest objectiu global que es demana. D’altra banda, va quedar patent la dèria d’alguna regidora en intentar monopolitzar la sessió i declarant solemnement que “calia veure les fortaleses de la ciutat, dissenyar-les i executar-les”. Encara estem al punt de partida? O busquem la foto?
M’agradaria compartir l’entusiasme d’en Joan Brunet i Mauri a Ens en podem sortir!. Segurament des de l’optimisme es pot començar a avançar però molt em temo que ens falten sinergies que s’encaminin cap a aquest objectiu. En primer lloc, malament si hem d’esperar a unes noves eleccions per canviar el panorama. Això vol dir que ja no hi ha res a fer tot aquest temps i el donem per perdut.
I, a més, a les del 2019 no hi ha ara per ara una percepció que les diferenciï de les anteriors. La lluita d’egos serà encara més aferrissada. En segon lloc, cal de manera urgent, un lideratge. No en tenim des de l’època d’Antoni Farrés. Poc importa que aquest provingui del món polític, però ha de ser capaç de fer seure en una taula a gent diversa. Si us plau, no els mateixos de sempre, no els que venen d’entitats saturades d’autarquia. Gent nova, amb idees diferents i amb objectius també diferents. Gent de Sabadell, però del Sabadell real, del que viu a Can Deu i a Merinals, a Cifuentes i a Espronceda, a Ca n’Oriac i a Les Termes. Segur que aquí també trobem idees. Idees que vagin més enllà del soterrament de la Gran Via i de la implementació del tramvia, obres necessàries per humanitzar aquesta ciutat gris. Deixem-nos de mirar el melic i tremolar perquè entitats amb fama desmesurada (totes del Centre, quina casualitat) tanquen o canvien de seu i convertim les paraules en fets. I parlant de melic… Perquè les úniques parades de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que no tenen el nom de Sabadell incorporat són La Creu Alta i Can Feu Gràcia? No pertanyen a Sabadell? Els fa nosa compartir una línia comuna. Que m’ho expliquin.
Molt probablement no hi ha fórmules màgiques, però podem començar a partir del que tenim. El riu Ripoll és un bon actiu però també ho és l’esport. Ens esquinçaríem les vestidures si en comptes del tancament del Museu del Gas fos el del Mercantil o el Can Rull de futbol? Perdonin, però allà hi ha persones, i moltes… La ciutat és un conglomerat d’iniciatives i això l’enforteix i, per tant, s’han de tenir en compte. Com diu el Secretari tècnic del CIESC, Josep Milà a Recuperem el batec econòmic de Sabadell: “Sabadell necessita una aposta ferma per la formació dual i el reciclatge professional”, dirigida especialment al sector serveis, però cal també una revitalització cultural que situï la nostra ciutat en el mapa. A Terrassa ho van fer amb la Fira Modernista i han triomfat. A Sabadell van matar el 30 nits i Medièvalia no és més que una successió de petites parades de productes diversos. I si convertim la Festa Holi de Sabadell en la més important de Catalunya? Potser a partir d’aquí aconseguim la cohesió que Sabadell necessita i la visibilitat que ens cal. Només és una idea.
