“El mundo se divide, sobre todo, entre indignos e indignados, y ya sabrá cada quien de qué lado quiere o puede estar”.
Eduardo Galeano, periodista i escriptor uruguià
Segueixo amb atenció els esdeveniments al voltant de l’escola Andreu Castells, i percebo una il·lusió que feia temps que no veia en l’àmbit escolar, especialment per part de les famílies. És evident que la tasca educativa no és fàcil; d’uns anys ençà, les retallades, la massificació de les aules, la burocràcia, el menyspreu de l’administració, la manca de personal qualificat i la deixadesa, han fet molt de mal, de manera que també ha creat en tota la comunitat educativa una sensació de fastigueig i d’impotència que ha esdevingut fatal.
Malgrat tot, el que ha succeït a l’escola Andreu Castells, té més a veure amb les pràctiques despòtiques de l’equip directiu, del poder, que s’instal·la als despatxos, denigrant allò que puguin proposar altres sectors que no siguin els pròpiament de gestió, obviant deliberadament que l’educació implica a tothom, des del personal de neteja, com el de manteniment, famílies i personal no docent. Aquestes formes, a més de les notícies sobre la manca de projecte educatiu els baixos nivells de l’alumnat i l’avaluació negativa de la direcció, van fer saltar totes les alarmes. I això ens ha d’omplir de satisfacció, en un sector que moltes vegades és criticat i comparat a una guarderia, on es deixen els nens i nenes a les nou i es recullen a dos quarts de cinc de la tarda. Un lloc on, aparentment, només es juga i ningú ha de dir res del que es fa allà dins. Res més allunyat de la realitat.
El pas fet per les famílies de l’Andreu Castells és, doncs, un alè d’esperança, un crit enmig dels silencis i dels paranys que moltes direccions i la mateixa inspecció imposen quan s’endevinen situacions complexes. Perquè, cal dir-ho obertament, la majoria dels problemes acaben guardats en els calaixos, en reunions on es demana calma, on es prometen accions que no arriben mai, on es remarca una vegada i una altra que no arribin a la premsa. Tan difícil és agafar el toro per les banyes i plantejar solucions a les demandes de les famílies?
Però és que, a més, a l’Andreu Castells, hi ha hagut una manca vergonyosa d’ètica per part d’un equip directiu que abandona el vaixell de manera covarda quan comencen les crítiques, quan aquestes surten dels despatxos i arriben a la premsa. De fet, la fugida, la desbandada, es comunica via WhatsApp aquell mateix matí, deixant descol·locat tot l’equip docent.
La immoralitat s’agreuja en saber que es fa mitjançant una baixa mèdica i no renunciant al càrrec. En aquest sentit, caldria veure amb lupa l’acció del personal mèdic que, de manera ràpida i segurament sense un control exhaustiu, concedeix una baixa a tres persones alhora i de manera rapidíssima. Ignoro si aquest procediment és dirigit i proposat per la inspecció educativa o és fruit de la decisió personal de les tres dones de l’equip directiu. En qualsevol cas, elles tres poden continuar cobrant els complements del seu càrrec sense exercir-lo, la qual cosa esdevé encara més ignominiós. De fet, es tracta ni més ni menys que d’una absoluta manca d’ètica professional i personal, agreujada per declaracions on s’assegura que hi ha un “assetjament públic”. I, és clar, la sortida és marxar, no assumir els possibles errors i continuar cobrant el mateix. No hi ha més paraules.
Davant aquesta jugada, l’ètica d’unes famílies que s’adonen de l’engany, una mena d’aturada, amb la connivència i la complicitat de la inspecció educativa, amb l’objectiu que es calmin les aigües, que es dilueixi tot plegat, que acabi el curs, que vingui l’estiu i que al setembre ja ningú recordi el que va passar. Una pràctica molt habitual en certs estaments de govern, molt semblants als que porten a terme direccions de molts centres educatius, com si els problemes desapareguessin per art de màgia.
Les famílies de l’escola Andreu Castells no demanen la lluna; ni tan sols accedir a quotes de poder que no els corresponen. Tot és molt més senzill. Reclamen atenció als seus fills i filles, un equip directiu empàtic i col·laborador, un director o directora que sigui conscient que allà dins hi ha persones que algun dia seran adultes i recordaran l’escola on van aprendre, un projecte engrescador i un salt endavant en tots els aspectes que envolten l’educació de l’alumnat. També es rebel·len contra el clientelisme d’un equip directiu format per amigues, més que de persones al servei de la comunitat educativa, contra una manera de fer que suposa un tancament metodològic i pedagògic.
La lluita continua i promet ser dura. La humilitat de les famílies s’enfronta a l’arrogància i la supèrbia d’un equip directiu que no vol perdre privilegis, però també a una inspecció que no vol, de moment, fer el pas cap al cessament dels tres membres que el componen. Sembla que és una lluita de poders quan, en realitat, és un clam democràtic en favor de la dignificació de l’educació. De fet, em fa pena que es visualitzi com un enfrontament entre uns i altres i que administracions que podrien fer una tasca de mediació mirin cap a un altre costat, segurament per no alterar o molestar a àmbits familiars i clientelars que ja tothom coneix.
Estem en un moment de la història on les actituds ètiques són brutalment trepitjades i denigrades. Per això és tan important recolzar les accions de les famílies i amics de l’escola Andreu Castells. Alguns sectors potents i prepotents intentaran mentir, falsificar dades, calumniar i deformar les informacions. Ho han fet sempre. A vegades, han assolit els seus objectius. Les famílies de l’Andreu Castells són fortes. No estan sols. Estic convençut que no pararan fins a aconseguir un equip directiu que recuperi la dignitat de l’escola. És com ha de ser.
Foto portada: protesta de les famílies de l’escola Andreu Castells, el 26 de gener de 2024. Autor: J.d.A.
