“Existeixen dues Catalunyes que no es parlen entre elles”
Joan Manuel Serrat
‘Feixistes’, diuen uns; ‘colpistes’, responen els altres; uns estripen fulls amb el número 155 i d’altres amb imatges dels CDR; uns apel·len a la violència d’Eslovènia i d’altres promouen la crispació. Uns visiten Montserrat, uns altres aposten per la vaga de fam, uns altres callen davant les veus que reclamen “apreteu, i feu bé d’apretar” (en una clara incorrecció en llengua catalana; o volia fer-la servir per tal de ser més guai?) i d’altres defensen una Constitució en la que no hi creuen. Fins quan tot això? La crispació augmenta de manera ràpida, veloç, sense que ningú pugui o vulgui aturar-la.
L’última ocurrència de Torra és ni més ni menys la violència, una violència de baixa intensitat, uns 60 morts tirant llarg, però sense esmentar els més de 25.000 exiliats que va provocar la independència d’Eslovènia. Perquè encara que ara es vulgui suavitzar la idea, gairebé reparar les paraules, el cert és que posar com a exemple el model eslovè és, o bé un pensament premeditat, amb la connotació violenta ja coneguda, o un desconeixement del que va succeir en aquell país.
Davant la trajectòria de Quim Torra i a l’absència de sortida de l’independentisme, a les frustracions creades i a la manca d’acceptació de la realitat, m’inclino més en pensar que hi ha una voluntat unilateral de creació d’un estat i, per tant, un beneplàcit a la sortida extremista que acabi en unes morts necessàries perquè Europa reaccioni a una situació segons ells insostenible. Ja fa temps que es reclama aquesta via.
No bufen massa bons vents des de l’altra banda. Els constitucionalistes es troben dividits entre l’aplicació immediata de l’article 155 i els que prefereixen esperar a que Torra traspassi les línies vermelles per, llavors sí, fer-ho amb contundència. L’aparició de Vox a Andalusia els va com anell al dit als més radicals perquè ja poden ficar a tots els que no pensen com ells en el mateix sac. La mà estesa de Pedro Sánchez ja no ho és tant, perquè el feixisme el conformen ara tots els partits que no accepten un referèndum. Una disbauxa que esdevé surrealista i que és plena de mentides interessades que només provoquen més crispació i que pot acabar molt malament. D’alguna manera els extrems demanen a crits algun mort que pugui servir per acusar l’altra part, i això és indigne de servidors dels ciutadans que tenen l’obligació d’entendre’s per tal de facilitar la convivència que ha estat destrossada.
Per això és tan i tan important recuperar la normalitat, allò que molts anomenem convivència, en una societat completament partida en dos i que anys enrere treballava conjuntament per aconseguir que Catalunya tingués un pes específic a Espanya i al món. Què en queda de l’esperit de Barcelona 92? Que en queda de la unitat contra la mort d’Ernest Lluch? Què en queda de la unitat contra la guerra en una de les manifestacions més grans de tota la història de Barcelona? Ningú ja no hi pensa en això, però la situació actual demana més que mai el seny que costa trobar dins i fora de les institucions. L’esperonament a la violència no és un joc banal; és una fugida perillosa que inevitablement ocasiona patiment. És això el que es vol?
En aquests moments, sembla que els excessos han guanyat la batalla i l’arribada d’aquest patiment pot ser qüestió de dies. No s’hi veu una sortida pacífica immediata. Malgrat tot, els representants polítics haurien de canalitzar els seus sentiments al marge de les consignes partidàries. Em nego a pensar que tots els diputats d’ERC aproven aquesta violència que es demana des de sectors propers a Torra. Igualment no crec que tots els electes de Ciutadans validin les paraules incendiàries d’Albert Rivera. I, al meu entendre, han de fer un pas que els honoraria per sempre. Davant de la covardia d’uns, cal l’agosarament d’altres. I això vol dir treballar plegats per tal d’aconseguir la destrucció de la violència. En definitiva, apartar definitivament de les nostres vides a Quim Torra, un nefast incitador a l’odi, un sectari de llibre, que mai no hauria d’haver arribat a president de la Generalitat, però també de Puigdemont.
L’entesa ha de venir de l’antagonisme, de persones d’ERC independentistes, però valents per defensar les seves idees des de la legalitat i el pacifisme, i de gent de Ciutadans que rebutja el sensacionalisme, s’hi sent còmoda amb una catalanitat compartida i, el més important, també demana una Catalunya on la convivència sigui el pal de paller d’una societat que ara per ara es troba en un deteriorament incontestable, en una degradació total que impedeix un avenç en tots els sentits. No és una quimera; és una necessitat.
L’acostament d’ERC i de Ciutadans ja s’ha produït en la renovació de la cúpula de TV3 i Catalunya Ràdio, amb el suport gens menyspreable del PSC. Un PSC que ha de fer de pont en aquesta entesa que la majoria dels ciutadans catalans volem. Les paraules de Joan Tardà, en contra de les accions dels CDR i apostant clarament per la via democràtica són, per sí soles, aclaridores d’una línia que mai no s’havia de traspassar, ni tan sols verbalment. També el seu rebuig a les inútils i ineficaces vagues de fam. Sobta el silenci de companys de ruta, còmplices segurament de les idees de Torra.
Tornar a soldar les dues Catalunyes és tasca arriscada que només poden portar-la a terme persones amb una generositat i amb un coratge excepcionals. N’estic segur que n’hi ha. En aquests casos, quan el límit s’hi acosta, els valerosos han d’apostar per seure-hi i parlar. A Europa això es coneix com a govern de concentració. I funciona per aïllar i per acabar amb piròmans que només busquen el seu pas a la història. I poca cosa més. Potser hauriem d’escoltar més els pensaments d’en Joan Manuel Serrat.
