“Sempre he pensat que l’escola la fa, en primer lloc, el professorat”
Daniel Pennac, escriptor i docent
Bé a mi m’agrada més l’expressió castellana “no tener ni pajolera idea“, que em sembla més correcta. Quedin doncs escrites les dues perquè els lectors triïn la que més els agradi per definir aquelles persones que parlen i escriuen sense contrastar res, sense fer una mínima recerca, més amb l’estómac que amb el cap, en definitiva, per fer mal i crear una polèmica sobre un problema que s’arrossega des de fa dècades, qui sap si des de l’inici dels temps, el de l’ensenyament.
Qui afirma que “els mestres han d’optar per deixar enrere l’egoisme i plantejar-se fer el millor per als alumnes” o fa temps que no trepitja una aula o bé té molt poca idea d’allò que passa realment al voltant del món educatiu. A més, denota un desconeixement total de la tasca que el professorat en conjunt, equips directius i psicopedagògics fan a escoles i instituts, en una etapa cabdal pel desenvolupament d’alumnes, en aquesta transició de la infantesa a l’edat adulta. De fet, em fa mal que algú que participa d’espais de debat asseguri que els mestres són els culpables que hi existeixin classes socials a Sabadell, com si hagués descobert la sopa d’all.
És molt injust carregar la responsabilitat dels diferents fracassos en l’educació d’un país en el professorat. Els mals resultats en totes les proves que s’hi fan són conseqüència de tants factors que la llista podria ser interminable. És clar que sempre és més fàcil assenyalar al que s’hi troba al davant, a l’àrbitre que es desespera pel mal joc de l’equip, mentre que és la directiva la que mira cap a un altre costat, perdonin vostès el símil futbolístic.
Aquests que sembla que ho saben tot han pensat com combatre la desigualtat a les aules? S’han parat a comptar els nombrosos canvis legislatius, normatius i organitzatius que afecten el dia a dia del treball als centres escolars? Han dit alguna cosa sobre les retallades que els ofeguen des de fa més de deu anys i que els han sumit en un infrafinançament que ja ha esdevingut endèmic? I què en diuen de l’excés de tasques i de responsabilitats, de burocràcia absurda, de plans de xoc que neixen i moren en pocs mesos i que només fan que aportar més frustració? Millor callar sobre la segregació, les desigualtats, les inestabilitats, els desequilibris amb l’escola concertada que no assumeix gairebé cap alumne amb dificultats, no? Per què no parlem dels conflictes entre alumnes, entre famílies, i que arriben a l’escola capgirant-lo tot?
Però, és clar, els mestres només saben queixar-se, uns rondinaires amb tres mesos de vacances i que no foten ni el brot a les aules, on fan la seva classe magistral, cobren un bon sou i marxen a casa perquè tenen un bon horari, uns privilegiats, està ben clar. Ni s’imaginen els anys que porto escoltant aquestes bajanades; ni s’imaginen tampoc les vegades que he convidat aquests visionaris a entrar en una classe, a gestionar el dia a dia, a intentar motivar un alumnat al qual li costa cada vegada més enganxar-se a la lectura, a la vida real més enllà de pantalles, de l’Instagram o del TikTok. Però s’hi neguen; potser són uns porucs als quals és més fàcil escriure pamflets contra el professorat que fa el millor que pot i més, trobant-se en molts casos amb famílies que han abandonat l’educació dels seus fills o que, com a poc, es troben indefenses, perdudes, en una societat cada vegada més competitiva. I sí, cal reivindicar Ferrer i Guàrdia, Marta Mata, l’Escola Moderna, la Institución Libre de Enseñanza i Francisco Giner de los Ríos, però els mestres no poden resoldre tot allò que la societat no és capaç de fer. La utopia és molt reconfortant, perquè ens impulsa a actuar, però és completament decebedora quan els petits canvis que s’intenten fer es troben davant falsos pedagogs amb una ràbia contra un col·lectiu que fa dècades que demana una dignificació, uns canvis estructurals que no arriben.
El professorat ja ha assumit els seus rols, que en són més dels que li pertocaven fa 40 anys. Tothom pot estar d’acord en el sentit que la societat ha fet un canvi espectacular que no ha repercutit a l’escola. El model educatiu, paradoxalment, no ha variat gaire i ara ens trobem en un moment de garbuix absolut, amb una “autonomia de centre” que suposa, en realitat, un descontrol normatiu on tot s’hi val. Si un país, si un govern, si un Departament d’Educació, ja no és capaç de legislar sobre la utilització del mòbil a les aules, com serà capaç de fer-ho sobre tot l’organigrama que representa l’ensenyament a primària i a secundària? De fet, sobta que gent “culturalment potent” apunti al professorat com el responsable de la desfeta, inclús de la no desaparició de les classes socials al segle XXI, en la línia del conseller González- Cambray. Fan un mal servei a tota la societat i corroboren les tesis dels que creuen en la privatització de l’educació. Segur que tornar a la jornada partida a secundària (a primària ja es fa) acabaria amb les classes socials a la ciutat? Segur que posaríem fi al fracàs escolar i a l’absentisme? No serà que al Departament d’Educació ja li va bé la jornada continuada perquè representa un estalvi en tots els àmbits tenir tancats els instituts, especialment a l’hivern i acabar amb els menjadors escolars?
No hi ha solucions màgiques per a problemes complexos i només unint forces, equilibrant maneres de treballar, escoltant i empatitzant amb un professorat en primera línia de batalla es poden minimitzar les angoixes i minorar les incògnites. L’altre camí, l’assenyalament constant contra els mestres, és més còmode perquè no implica cap acció. Les elits s’hi freguen les mans.
Foto portada: exterior de l’institut Agustí Serra, durant la pandèmia. Autora: Alba Garcia.
