‘I a ells què els importa?’, per Josep Asensio

Normalment, les notícies s’amunteguen de manera aleatòria, gairebé caòtica. Llegim titulars diversos, sense cap mena de connexió, i anem viatjant i recollint catàstrofes, premis, pluges, inundacions i propostes variades. Tot plegat, la major part queda oblidada i només guardem allò que ens interessa. Malgrat tot, hi ha dies que les informacions arriben com aquelles peces d’un puzle que es poden encaixar i mostren fins a quin punt ha valgut la pena acabar-lo. És clar que, moltes vegades, la visió no és la que esperàvem i la frustració pot ser brutal. Fa un parell de setmanes tres notícies van coincidir en el temps; aparentment, sense cap mena de relació entre elles, però amb una evident concomitància que cal valorar i tenir molt en compte. Res no és trivial i, malgrat que ens vulguin manipular perquè passem pàgina ràpidament, cal estar alerta amb allò que diuen i fan els que ens volien portar al camí equivocat.

La primera notícia, el primer pal, són les dades de pobresa de Catalunya. No és la primera vegada que parlo d’aquest tema, i no serà l’última. Els informes són demolidors, una vergonya per un país els dirigents dels quals confessen en públic que ho tornaran a fer, que hem d’esdevenir la Dinamarca del Sud, encara que això suposi prendre la via kosovar, que en això sí que ens assemblem molt més ara. Segur que no ens superen en pobresa estructural. La infantil n’és la que més augmenta. No els bombardejaré amb fredes xifres; poden trobar-les fàcilment. La realitat és la de sempre: darrere els números hi ha persones; nens i nenes, dones, aturats de llarga durada, gent gran que no arriba a final de mes i que s’acosta a les cues de la fam amb el cap cot, esperant il·lusòriament que els dirigents que ens governen deixin la parafernàlia dialèctica i passin a l’acció.

Les pitjors dades de pobresa en deu anys i la constatació que s’engrandeixen les diferències socials. El mateix dia que es constata que els més rics tenen sis vegades més ingressos que els més pobres se sap que les ambaixades catalanes van gastar 4,3 milions d’euros l’any de la Covid. Sobren les paraules. Ja no sé si pensar que la resignació és la sortida o la indignació més absoluta. Segurament molts d’aquests pobres i també els que estan a punt de ser-ho, amb prou feines tenen ganes de lluitar enfront tanta injustícia imposada per una classe política que prefereix tancar els ulls a la realitat i somiar amb una ficció, amb un engany que els va aportant, de moment, una certa solidesa. En són tants els que creuen encara en aquesta entelèquia, que difícilment faran el pas en defensa d’una societat més justa. Al cap i a la fi, els portadors de banderes i domassos, de llacets i pins diversos, no formen part d’aquesta congregació de pobres. Què en faran d’ells en una Catalunya independent?

I la tercera notícia que jo relaciono és l’acte d’Elna. Ho sabem de sobres que aquesta gent té delit pels shows, per les paraules grandiloqüents, buides, en definitiva, pels grans discursos que no porten enlloc, per la tergiversació del llenguatge, per la prostitució dels llocs emblemàtics, que acaben robant-nos a tots. I ho han tornat a fer; aquesta vegada a Elna, lloc de patiment dels veritables exiliats, dels que fugien d’una mort segura. No és el primer cop que el moviment independentista intenta apropiar-se algun personatge o moment històric per a la seva causa particular. Va passar, per exemple, el maig de 2019, quan la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat va nomenar els empresonats per l’1-O com “presos polítics” en l’acte de record de les víctimes del nazisme a Mauthausen i quan Puigdemont va dipositar una estelada damunt la tomba d’Antonio Machado a Collioure. Quan acabarà tanta baixesa moral? És preocupant i dolorós que a Elna no es parlés de la Catalunya real. Però, és clar, a ells què els importa?

I si això fos ja és prou escàndol, arriba el malaguanyat incendi del Cap de Creus per mostrar-nos una vegada més que no hi ha límits per a tanta incompetència, per a tanta malifeta mental, per a tanta hispanofòbia barata, per a tant retorciment verbal, per a tanta mentida, en definitiva. Perquè en una part no gens menyspreable de l’independentisme s’ha establert la consigna que tot s’hi val per atacar “l’estat opressor”. Poc importa si es tracta d’un incendi o del trencament de la catenària de la línia R4 al seu pas per Sabadell. Crec que va ser Josep Tarradellas qui va dir que en política es podia fer de tot menys el ridícul. Quan en un país normal s’estaria parlant de col·laboració, d’unitat d’esforços per intentar apagar el foc com més aviat millor, en aquest s’amaguen les imatges d’efectius de l’exèrcit espanyol ajudant els Bombers de la Generalitat i es menteix dient que era més fàcil que els hidroavions vinguessin de Perpinyà, quan la realitat és que la seva base logística la tenen a Nîmes, a 300 kilòmetres.

No pararan, perquè en el fons, l’objectiu (ho ha estat sempre) és amagar la seva pròpia incompetència. I tothom sap que una manera d’evitar els incendis és un bon treball a l’hivern que no s’ha fet, segons denuncien els mateixos habitants de la zona i que han estat deliberadament ignorats a TV3, un dels altaveus de la confrontació juntament amb Catalunya Ràdio i d’altres mitjans que res no volen saber de contribució a l’estabilitat. Excuses que no tenen cap mena de justificació i que cada vegada més són ignorades pel poble català que percep l’engany i s’aparta dels dirigents que aprofiten el seu càrrec per enviar missatges incendiaris. Una mala fe que ja no cola, uns discursos que se’ls emporta el vent d’Elna i el de Cap de Creus, uns crits que s’ofeguen davant els que reclamen solucions i no proclames. Per coronar la festa, el mes acaba amb la paella de la Rahola i la foto dels 21 estòmacs agraïts (plens d’arròs i d’ideals insensats), un altre esdeveniment esperpèntic que mostra fins a quin punt aquesta gent es troba en un univers paral·lel. Però a ells què els importa?

Foto portada: Rahola, Puigneró…