Foto portada: el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, a Sevilla, lloc de la trobada.

‘I si la solució vingués d’Andalusia?’, per Josep Asensio

Un any després del segrest per part de l’independentisme de les institucions catalanes, es coneixen dades dels moments previs a la “proclamació de la República”. Ja no és cap secret que els dirigents polítics del moment, especialment Carles Puigdemont, van mentir deliberadament. La por al ridícul va esdevenir més ridícul amb aquelles cares d’alegria que es van transformar en astorament vuit segons després. No només Clara Ponsantí, sinó d’altres afins a l’expresident ja admeten en públic que “no hi havia res”. Fins i tot Roger Torrent confessa que “ens hem equivocat”. Tota la parafernàlia dialèctica dels últims anys s’està esfondrant per moments, la qual cosa obliga Puigdemont a impulsar noves estructures decoratives en les quals ja no hi creu gairebé ningú.

No obstant això, la vessant més populista i supremacista de l’independentisme continua la seva creuada contra els ‘sospitosos de traició’. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert segueix empenyent fora de Catalunya aquells que no pensen com ella amb una fixació gairebé paranoica contra Inés Arrimadas. D’altra banda, aquesta setmana s’ha sabut que la regidora de Serveis Socials (sí, sí, de Serveis Socials) de l’ajuntament de Sant Cugat, Susanna Pellicer, del PDeCAT, va fer unes declaracions a la televisió local on convidava la gent que no es podia permetre viure a la seva ciutat a marxar a Rubí o a Cerdanyola on el nivell de vida és més baix. Ja no se n’amaguen. Estic segur que aquesta senyora seria una molt bona assessora del ministre de l’Interior italià Matteo Salvini, i no dubto que podria aconsellar-li sobre aquesta necessitat imperiosa de fer fora dels pobles la gent pobre. Ara bé, qui millor ha reflectit el sentiment de rebuig cap a la regidora ha estat Ramón de España en el seu article Aquí no queremos pobres.
I finalment, les paraules de l’exdirector de l’Escola de l’Administració Pública de Catalunya, Agustí Colomines, un dels impulsors de la Crida Nacional per la República, que ha avisat de que “en totes les independències hi ha hagut morts”. Sense comentaris.

Malgrat aquestes taques que fan molt de mal i impedeixen un avenç creïble, també ara s’ha donat a conèixer la carta que el lendakari basc Íñigo Urkullu va enviar a Puigdemont dues hores abans del ple del 27 d’octubre, una demanda desesperada al respecte constitucional, al diàleg, al seny i a no caure en el ridícul. Ja sabem tots i totes què va passar. La mediació d’Urkullu ja era sabuda, però la transcendència de la carta el col·loca en una posició molt favorable encara ara en la resolució d’aquest tema. Personalment en destaco el paràgraf referent a la importància de mantenir la convivència.

“Por el bien de la concordia, la convivencia en democràcia, la recuperación de los afectos y la evitación de destrozos irreversibles a la convivencia, no invoquen ni apliquen las medidas planteadas”. Ni cas. La destrossa i la fractura ja hi era i ara n’és més important. Urkullu acaba la carta amb aquestes paraules: “Acordar no es claudicar, es un ejercicio de respeto recíproco y de responsabilidad compartida”. La continuació de la història l’hem viscuda i no va en aquest sentit.

Però Urkullu no és l’únic que obre una via possible i realista. Malgrat que certa premsa i certs polítics populistes, aplaudits per entitats de dubtosa ètica democràtica, s’entesten en recordar-nos amb una porfidiosa obstinació que l’única sortida és “acomplir el mandat de l’1 d’octubre” i “fer efectiva la República”, persones a títol individual estan posant les bases d’una visió que, és cert, no és nova, però que agafa embranzida dia rere dia. Em refereixo a personalitats com Javier Aristu i Joan Coscubiela que participaran aquest cap de setmana en una primera trobada anomenada Diálogos. Andalucía y Cataluña”. Aquest projecte pretén impulsar l’Espanya federal donada la situació de paràlisi i de bloqueig actual, partint de dos territoris vinculats emocionalment i per nombre d’habitants. No és cap casualitat. Com tampoc no ho és que aquesta iniciativa surti de l’esquerra que mai no va veure amb bons ulls la deriva sobiranista dels comuns a Catalunya i de Podem, recolzant una consulta il·legal i actuant de manera deliberadament “sí però no”, que va portar als barris a votar Ciutadans a les últimes eleccions autonòmiques. Aquest fet ha provocat, entre d’altres, la victòria de Noelia Bail al front de Podem Catalunya, després de la dimissió de Xavier Domènech, una militant que es declara  “xarnega” i prové precisament d’aquests barris que van rebutjar les polítiques confuses d’Ada Colau i Albano Dante. La resposta, però, no s’ha fet esperar, i el sector anomenat de manera tramposa ‘sobiranista’, encapçalats per Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet, mostra les seves cartes que no són unes altres que un acostament gairebé sense condicions a l’independentisme.

La trobada Andalusia-Catalunya no és l’única proposta. Des de fa mesos, militants de l’esquerra no sobiranista han creat Izquierda en positivo, també espantats pel fet que Ciutadans aglutini el sentiment no independentista. Els seus impulsors, entre els quals s’hi troba l’històric militant comunista Francisco Frutos, també reclamen una sortida federal per a Espanya i un allunyament de les tesis d’un referèndum pactat per la independència.

La trobada que tindrà lloc a Sevilla aquest cap de setmana “…es, en todo caso, un inicio, un punto de encuentro, que no aboga por una salida política, sino que desea poner en valor los lazos culturales, sociales y políticos de las dos comunidades, y promover cambios que beneficien al conjunto”, segons paraules de Javier Aristu. Els participants no són ni molt menys desconeguts i pertanyen a una nissaga d’intel·lectuals i pensadors que cal tenir molt en compte, entre els que s’hi troben historiadors, politòlegs, periodistes, sindicalistes, escriptors i juristes de prestigi. Cal destacar la participació del filòleg i assagista català Jordi Amat, autor de La conjura de los irresponsables. Tot i que no hi assistiran, han donat el seu suport a la iniciativa entre d’altres, Manuel Peña, Marina Subirats, Raimon Obiols, Javier Pérez Royo, Gemma Lienas i Jaume Barberà.

Els escoltem?

Foto portada: el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, a Sevilla, lloc de la trobada.