El president Torra, en la última Diada. Autor: ACN.

‘Ja no hi ha senyeres als balcons’, per Josep Asensio

El parèntesi estiuenc no ha estat complet. Malauradament, sempre quedarà una data, la del 17 d’agost, que quedarà marcada en el calendari per recordar-nos la barbàrie, però també la manca d’unitat dels polítics catalans davant un fet tan greu. Una pena, perquè l’estiu revelava en certa manera una quietud entesa per tothom com un període de calma de cara als mesos posteriors. El món independentista no té treves i platges i places han tornat a evidenciar la gran fractura social que s’ha instal·lat a Catalunya i que es reflecteix des del 2012 en les commemoracions de l’11 de Setembre. La Diada ha estat segrestada i convertida en una manifestació d’afirmació separatista. De fet, és claríssimament un altre cas d’ocupació de l’espai públic, com el dels llacets grocs, en un intent premeditat de fer veure la seva força i fer creure que tot plegat ‘Catalunya és un sol poble’. El cartell d’aquest any evidencia aquesta manca d’unitat, aquesta fractura. Igualment, la senyera ha deixat de ser la bandera de la cohesió, la que realment significava “un sol poble” i, per tant, ja ha perdut el seu prestigi integrador.

Joaquim Torra no ha esperat gaire per a escenificar, si més no, un sainet repetitiu i massa vist. Més llenya al foc, més desobediència, més combat, més to bel·licista, més discurs per als seus, més ignorància de la pluralitat de Catalunya, molt poca unilateralitat i més del mateix. Descol·locat per les formes de Pedro Sánchez, bascula entre l’acceptació de l’autonomisme i el full de ruta, però allò que sobta és que davant l’evidència del fracàs del “procés” no hi hagi ni una sola frase que ho testifiqui. La mentida és tan enorme que sobta el silenci dels enganyats. Tancar el Parlament de Catalunya per sermonejar davant la claca al Teatre Nacional és tota una metàfora de la paranoia on s’hi troba el nostre país. I si, a més, analitzem amb cura algunes de les expressions dites llavors ens freguem els ulls per cerciorar-nos si ens trobem en un somni. Va dir Torra que “la nostra causa és més respectada que mai per la comunitat internacional”, quan cap govern del món la recolza i sí partits xenòfobs a Bèlgica i a Itàlia; “aquí ningú no ha fugit de la justícia” (?); “hem sabut prioritzar la unitat, perquè el projecte d’independència és inclusiu”. Segur? Fins i tot Joan Tardà comença a adonar-se que la independència no pot imposar-s’hi. Com diu algun analista polític, el pitjor no es la constatació del sectarisme, sinó la resistència patològica a la realitat. Joaquim Coll ho explica perfectament a Diada independentista, la fuerza del ritual.

Durant les últimes setmanes s’ha agreujat la situació de descontrol pel que fa als llacets grocs. Les imatges de Rivera i Arrimadas traient-los de la via pública ha servit l’independentisme per a acusar-los novament d’antidemocràtics i altres contundents exabruptes. Davant la desorientació i la confusió dels independentistes aquestes escenes els serveixen per agafar forces. Titllen aquests fets de feixistes i se n’obliden de que el propietari del restaurant Sol d’Or de Blanes està patint atacs constants per part de membres dels CDR, de l’ANC i de partits independentistes per no acceptar llacets grocs davant el seu establiment. Fins i tot hi ha proclames a les xarxes amb l’objectiu de desacreditar el seu restaurant. Se n’obliden també de que a la Pobla de Segur, ERC ha aprovat un referèndum per retirar el nom de Josep Borrell a un passeig, en el qual, naturalment, no dona opció a votar per la seva continuïtat. Una mostra més del sectarisme de molts alcaldes que ens governen. Obliden també l’assetjament que pateixen alts càrrecs que són sospitosos de no combregar amb el procés. L’últim, el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, al qual Convergència va enlairar i ara, una vegada vist que no menja de la mà de l’amo, han fet fora amb falòrnies d’adolescents. Abans, Albert Boadella, i tants altres…

Així està el panorama, i malgrat la falsificacions i els intents d’ensarronada, cal escoltar la gent menyspreada pels que van rebentar la democràcia els dies 6 i 7 de setembre de 2017. Joan Coscubiela, el primer. Representa el valedor de la democràcia, la que ens representa a tots els catalans. També Àngels Barcelò, que sap com ningú plasmar les dèries de l’independentisme. “Torra demana diàleg, però confecciona ell mateix la llista sobre allò que vol dialogar” diu. “La seva idea de democràcia (la de Torra), va lligada a l’exclusió”, afirma. I Iñaki Gabilondo, remarcant la tristor que significa per a Catalunya els fets del 6 de setembre de fa un any, de trencadissa de l’ordre legal però també de la societat catalana. I Josep Mª Pou, denunciant la crida a l’agitació feta per Torra i reclamant “poder aixecar el teló tranquils”, conscient del mal que el procés està fent al sector cultural barceloní i català. I el sempre contundent Xavier Sardà que en un magnífic article anomenat Fa un any van destrossar el Parlament insta els sectors independentistes a dir la veritat; José Antonio Sorolla amb Las 15 mentiras de Torra, deixa en evidència tot un cúmul d’enganys patits per la societat catalana especialment l’últim any; finalment, Rosa Cullell a La Diada, un altre símbol del país perdut, recorda, entre d’altres , que la Catalunya democràtica actual “es va construir amb el consens i la lluita de molts antifranquistes espanyols, de molts emigrants que van venir a treballar a aquestes terres i van acceptar que la llengua i els símbols de Catalunya eren els seus” i que més de la meitat de la població catalana ha donat l’esquena a TV3 pel seu descarat partidisme.

Comparteixo plenament les paraules de Pedro Sánchez quan diu que “està en joc la convivència i no la independència” i vull pensar que la visita del ministre Grande-Marlaska servirà d’alguna cosa. Però personalment estic molt a prop de les reflexions de Carme Valls, la vicepresidenta de Federalistes d’Esquerres, quan diu que “ens barallem pels llaços grocs, quan hauríem d’estar barallant-nos per la qualitat de l’aire” lamentant que la política catalana giri entorn el debat independentista en comptes de fer-ho sobre la sanitat, els serveis socials, la desigualtat social i de gènere o el canvi climàtic. És ben cert. Fa més d’un any i mig que el Parlament de Catalunya no aprova cap llei; la pobresa infantil es dispara a Catalunya un 23 per en l’últim any i la despesa en Sanitat és un 27 per cent menor que abans de la crisi. Torra diu que només un estat sobirà arreglarà aquesta situació. Sense parpellejar. Novament amb la mentida. Mentrestant, una de les fotos que quedaran és la de la manca de senyeres als balcons. Qui ho havia de dir.

Foto portada: Torra, durant la Diada. Autor: ACN.

Comments are closed.