Foto portada: punts de votació del Construint Ciutat. Autor: @sbd_participacio via Twitter.

‘Jo no voto’, per Josep Asensio

Al setembre de 2016 vaig escriure un article, Procés participatiu: una eina primordial, on valorava positivament el llavors nou programa Construint ciutat com una eina per incentivar la participació dels ciutadans en aspectes que els interessen, com una manera de col·laboració entre les entitats, les persones i l’administració. Deia en aquell moment que les entitats treballaven de manera curosa per tal de presentar un projecte ben estructurat, ben ferm. Criticava llavors les mancances d’algunes per poder arribar a tots i a totes i que aquest pogués quedar tancat en un àmbit petit, sense ser conegut per tothom. També la quantia i la minsa participació. Era una crítica que jo diria constructiva, perquè ja sabem que quan s’inicia un pla, no pot ser mai perfecte i s’ha d’anar polint al llarg del temps, com s’ha fet. L’article feia també referències als processos participatius del govern de Manuel Bustos on prevalien l’amiguisme i les manipulacions i, sota la careta de la implicació de les entitats, s’amagaven obscurs interessos personalistes, dirigits en molts casos per Simón Saura que, aprofitant la seva intensa agenda, s’encarregava de col·locar individus afins al PSC a llocs destacats dels Consells de Districte. Una setmana després de la publicació del meu article, el PSC criticava també el procés participatiu endegat per l’Ajuntament justament per vanagloriar-se del seu propi sistema que deia, entre d’altres coses, “estava representat tot el teixit social del districte”.

Han passat dos anys i he canviat d’opinió. Soc humà i potser ho analitzo tot massa. Potser hauria de creure’m la bonhomia del projecte Construint ciutat, llegir-me les propostes, triar-ne quatre, votar-les i sentir-me bé amb mi mateix pel fet d’haver posat el meu granet de sorra en allò que diuen de la participació i per aconseguir augmentar-la. La meva concepció de la democràcia quedaria llavors enaltida i aniria pel carrer cofoi d’haver col·laborat en el bé comú. No, no ho he fet. Bé, sí; m’he llegit tots els projectes de manera meticulosa i reflexiva i m’he adonat de les grans mancances de la meva ciutat.

M’he adonat de la solitud d’entitats de tota mena, d’AMPA’s que, com qualsevol pidolaire, truquen a les portes dels ciutadans perquè votin el seu projecte, perquè aquell pati que fa temps que ningú no cuida, pugui rebre una almoina que el dignifiqui. M’he adonat que aquesta solemnitat amb la qual l’Ajuntament ens vol vendre “Construint Ciutat” no és més que una façana que amaga precisament la incapacitat de l’administració municipal d’acontentar tothom.

Però he notat també que, segurament de manera involuntària, el pla enfronta ciutadans de la mateixa ciutat i incita a la competició, a la disputa entre barris veïns, entre projectes antagònics i entre demandes completament reals i que poden ser assumides per l’ajuntament sense passar per un filtre que en aquest moment jo considero poc ètic.

Que entitats que busquen organitzar una fira de la cervesa es posin al mateix nivell que d’altres que demanen cohesió, entesa i respecte a determinats col·lectius; que veïns es vegin obligats a presentar un projecte demanant l’asfaltat del seu carrer al mateix costat dels que prefereixen incentivar l’ús del català entre els joves del barri; que els Amics de Can Feu, ignorats sempre, es vegin obligats a competir, a rivalitzar, amb associacions que reivindiquen ajudes per malalties neurològiques o oncològiques; tot plegat una disbauxa que no s’aguanta de cap de les maneres. Tot, per un borrall, un bocí minúscul del pressupost municipal que implica una despesa econòmica i humana increïble. L’esforç dels participants en la presentació dels projectes suposa també batallar perquè aquest sigui votat. I aquí és on he decidit no fer-ho, després de rebre tres missatges en els quals m’indicaven que m’inscrivís i pitgés la bona proposta.

De fet, tot aquest procés m’ha recordat la campanya El pueblo más especial de España que cada any organitza l’empresa Ferrero Rocher i que té com a premi ser il·luminat de manera sorprenent. No s’ha de ser massa espavilat per adonar-se que cadascú vota el seu i mai el del veí. I es van succeint els missatges on et recorden que va guanyant el rival i que busquis gent que voti el teu i al final tot esdevé una cursa paranoica on té més vots qui més s’ha mogut, qui té una entitat cohesionada i, sobretot, àmplia en número d’associats. Em pregunto quin sentit té transmetre els valors de solidaritat, de respecte, de treball col·laboratiu entre uns alumnes de primària i al mateix temps se’ls obliga a votar un projecte propi, que no té cap més vincle amb l’exterior, que no té un àpex d’aquell sabadellenquisme que molts enyoren i que, per contra, exhorta i encoratja el més pur individualisme.

És en certa manera el Sabadell que estem construint entre tots des de fa dècades. Una parcel·lació d’interessos, de necessitats, de pensaments, de llengua, també, que implica, malauradament, pensar i actuar només per allò que ens toca, mirant de reüll qui tenim al costat no sigui el cas que ens pugui apartar de males (o de bones) maneres. “Construint Ciutat” va en aquesta línia.

Molt probablement els seus impulsors ho van fer amb tota la bona fe, però després de tres edicions, potser caldria fer una anàlisi de si val la pena aquest enfrontament, aquesta bacanal d’esforços i de febleses i si no seria més útil incorporar els projectes als pressupostos de la ciutat.

Potser no aconseguiríem aquesta cohesió que molts busquem, però deixaríem de banda la competitivitat. I això, ja seria prou bo.

Foto portada: punts de votació del Construint Ciutat. Autor: @sbd_participacio via Twitter.