Foto portada: la Catedral de Girona.

‘La Girona dels monstres’, per Josep Asensio

“Les tietes pijes del Govern estan descobrint gràcies a TV 3 que a Catalunya hi ha gent que parla castellà, que no vesteix roba de marca, que no té segona residència i que no viu a costa dels pressupostos. El xoc és comprensible, no s’ho haurien imaginat mai. TV 3 hauria de ser molt més curosa i advertir amb un rètol els catalans de bé que el contingut del programa que estan a punt de veure pot ferir la seva sensibilitat”.

Albert Soler, periodista

Segurament no és casualitat que la majoria de personatges polítics que clamen per una independència exprés amb “sacrificis”, que vol dir morts, que continuen reivindicant la unilateralitat a partir de la mascarada de l’1 d’octubre, i, el més greu, amb una base racista i xenòfoba molt important, vinguin de Girona. Girona ha estat tradicionalment el bressol d’un catalanisme ranci, d’una burgesia que sempre havia votat polítics tradicionalistes, liberals, conservadors i monàrquics a principis del segle XX i a la qual no li va costar gaire abraçar i aplaudir el franquisme quan les tropes del general Camilo Alonso Vega van entrar a la ciutat un 4 de febrer de 1939. Els fills i néts d’aquesta mateixa burgesia són ara els màxims culpables d’una fractura real a Catalunya i que s’hi enquistarà en el temps, si no som capaços d’eliminar-los. Lluís Llach, Carles Puigdemont, Quim Torra i Mariàngela Vilallonga, formen part d’aquesta llista de “gironins il·lustres” incitadors a l’odi entre catalans i que, malauradament, no deixen en massa bon lloc al conjunt dels seus conciutadans.

Les hemeroteques dels diaris són essencials per tal de conèixer la ideologia d’aquests petits monstres, fonamentada principalment en un supremacisme on només existeix el seu món, la seva llengua, els seus amics, les seves activitats culturals. Fins i tot, TV 3 només entrevista a escriptors afins i en llengua catalana, és clar; la resta, simplement no existeix, malgrat ser-ne la majoria. Una vena als ulls que és capaç d’arrossegar centenars de milers de catalans, sense adonar-se, molt probablement, que es troben en el mateix àmbit polític que l’extrema dreta europea. Em diran que no, que aquí som diferents, que Catalunya no té res a veure amb Hongria o Polònia, que aquells són racistes i que nosaltres no… Els convido a revisar les frases i opinions dels nostres “amics gironins”.

Un d’aquests “monstres” que, per cert, no ha amagat mai la seva animadversió a tot el que no provenia de les arrels més intrínseques del catalanisme retrògrad, és la Mariàngela Vilallonga, actual consellera de Cultura del govern Torra i ferma defensora del negacionisme cultural al nostre país. La Mariàngela va viure entre draps i teles la seva infància i la seva adolescència, doncs els seus pares regentaven un taller. Ella va aprendre a cosir, naturalment, com manen els cànons de la burgesia en general, però no va voler dedicar-se al negoci familiar. Tampoc no va voler aprendre a tocar el piano ni mecanografia, com li suggerien les carmelites gironines. Volia ser professora. No va tenir problemes econòmics i es va moure en cercles molt tancats que, amb tota probabilitat, l’han portada a espantar-se en veure que a Catalunya també es parla castellà. Es va aprendre fil per randa aquella fal·làcia de “la llengua pròpia de Catalunya”, frase completament excloent, i que al llarg dels anys ha esdevingut “les llengües pròpies de Catalunya” on, com és sabut, el castellà no hi és, malgrat ser-ne la més parlada. Va ser professora de Puigdemont, del qual també va aprendre a desvirtuar, manipular i adulterar el llenguatge. Ho va demostrar la setmana passada al Parlament quan va assegurar que a Catalunya es parlaven més de 300 llengües, comparant al castellà amb el xinès, que és la llengua habitual del 0,3 per cent dels ciutadans catalans, mentre que la primera ho és del 48,6 per cent. Això sí, l’aranès, parlat pel 0,0 per cent dels catalans, és llengua pròpia de Catalunya (Font: Idescat 2018).

Com a anècdota de sectarisme, d’amiguisme i de “reconeixement dels serveis prestats a la parròquia”, la barcelonina Laura Borràs, ara investigada per malversació de fons públics, va proposar a Carles Puigdemont, en aquell moment president de la Generalitat, que la Mariàngela Vilallonga fos “premiada” amb la Creu de Sant Jordi. Un retrobament professora-alumne (monstre-monstre) digne d’un final de pel·lícula. Tot queda a casa. De retruc, la nissaga gironina Torra-Puigdemont veuria amb bons ulls que la investigada Laura Borràs fos la candidata a la presidència de la Generalitat per un partit dividit en mil pedaços i que encara no té nom…

La consellera Vilallonga i l'exconsellera, i ara diputada al Congrés, Laura Borràs.
La consellera Vilallonga i l’exconsellera, i ara diputada al Congrés, Laura Borràs.

La Mariàngela Vilallonga insisteix en el fet que el castellà li provoca granellades, erupcions cutànies, mal de ventre i mal d’orella. És la conseqüència d’haver aixecat un mur en el seu cervell des de ben petita. D’altres com ella han preferit acostar-se a la realitat majoritària de Catalunya i no consta que tinguin malalties greus. Al contrari, han alleugerit els seus prejudicis i, en la majoria dels casos els han suprimit. És clar que no interessa que els catalans de soca-rel es barregin amb lladres, estafadors, xusma i purrialla que són tots els que parlen castellà.

Durant dècades aquesta és la imatge que ha mostrat TV3: parlar castellà era sinònim de gent de la briva, mentre que fer-ho en català ho era de ser gent de casa bona, de pasta també… Ara que algú a la cadena de tots, segrestada per uns quants, s’atreveix a mostrar la realitat, la ment tancada del monstre gironí, altrament dit Mariàngela Vilallonga, posa el crit al cel i demana obertament tornar a la irrealitat, a tancar els ulls, que a ella li ha anat molt bé.

S’han encès totes les alertes, però, doncs la Mariàngela ha tornat a escoltar el castellà, aquesta vegada al Segrià, de gent que es queixava de la improvisació i de la deficient actuació de la Generalitat en el brot víric de la comarca lleidatana. Eren catalans parlant en castellà! I a televisions espanyoles! Quin sacrilegi! Que vagin preparant un llit al Josep Trueta de Girona, que la consellera està a punt de perdre el coneixement! (bé, fa temps que el va perdre, ja m’entenen…). Sé que no llegirà aquestes paraules, senyora Vilallonga. Sento vergonya de tenir un espècimen com vostè al capdamunt de la conselleria de Cultura.

No és menyspreant el castellà com aconseguirem que les noves i velles generacions estimin el català. No és tancant els ulls com farem una Catalunya on hi capiguem tots. Ja ho sé que vostè prefereix que només hi càpiguen els seus. Ja ho sé que continua pensant que una minoria pot trepitjar els drets de la majoria. Ho intenta des de fa dècades. Sembla mentida que amb els seus estudis rebutgi el poder de la sapiència. Rodoreda no és més que Eduardo Mendoza; Pere Calders no és més que Ana Mª Matute; Emili Teixidor no és més que Vázquez Montalbán; Jordi Sarsanedas no és més que Carlos Ruiz Zafón.

Miri, els exemples de separació racial o lingüística a Europa han esdevingut fatals. Li aconsello que revisi com ha quedat l’ensenyament a Bòsnia i Hercegovina després de la guerra al 1995. Jo no hi vull això pel meu país. Aquesta animadversió cap a la llengua castellana, intrínsecament associada a una classe social, forma part d’una ideologia a la qual vostè li té molta simpatia. Li importen un rave les conseqüències que puguin derivar-se d’aquestes actuacions, mentre que els objectius es compleixen. Els sabem, aquests objectius. S’assemblen molt als dels guanyadors de les eleccions a la capital del que vostè anomena “Catalunya Nord”. La mateixa ideologia. No puc creure que una persona amb els seus estudis encara pensi que els èxits s’aconsegueixen restant en comptes de sumant. Mentrestant, pot gaudir amb la seva Creu de Sant Jordi col·locada delicadament dalt la calaixera del seu despatx sota la foto d’en Puigdemont. Això sí que és fer país; mengen del mateix plat i són fills de la mateixa mare: Girona. Ep! Que no se li oblidi que hi ha una Girona diferent a la que té al seu cap, feta de petites “Girones”. La suma de totes és Girona. No ho ignori.