“Els alumnes han de conèixer i estimar el català i el castellà”
Marta Mata, pedagoga
Quan a principis dels anys 80 alguns centres públics catalans, majoritàriament d’alumnat castellanoparlant, van decidir impulsar l’ensenyament únicament en català, convertint-lo en vehicular i deixant el castellà relegat a la mínima expressió, ningú no imaginava que podríem arribar a les circumstàncies actuals. És important saber que l’escola privada ja havia iniciat la immersió en català uns anys enrere i això significava un greuge important per aquelles famílies de llengua materna castellana que no “gaudien” dels mateixos avantatges. De fet, la immersió es va vendre com un producte indispensable per a la necessària ascensió social de barris sencers que creien que no sortien del seu status precisament per no dominar la llengua catalana. Per aquest motiu no hi va haver contestació social, molt al contrari, professors, pares i mares no catalanoparlants van fomentar que el castellà desaparegués de les aules, pensant que això milloraria la situació econòmica de les famílies i també procuraria una feina més digna.
Gairebé 20 anys enrere s’havia produït un fet molt important que va ser cabdal per al moviment pedagògic que es volia implantar a l’escola pública, també en l’aspecte lingüístic, però que va sucumbir a les imposicions sectàries, ja existents en aquell moment. Parlem de 1965, quan comença a funcionar a Barcelona l’Escola de Mestres Rosa Sensat, amb l’objectiu de recuperar l’estructura de l’escola activa, lliure, que tenia la seva base en la Institución Libre de Enseñanza, amb Giner de los Ríos al capdavant i les experiències de Rosa Sensat d’escoles a l’aire lliure. Importants pedagogs de principis de segle, com ara Piaget i Montessori, havien visitat l’Escola d’Estiu, establint-se una relació molt fructífera entre les dues institucions, la de Madrid i la de Barcelona, a partir de la instauració de la II República, en el període entre 1931 i 1936. La construcció de noves escoles i el canvi radical en la formació del professorat conformen una estructura que imita l’europea i que, malauradament, queda destrossada amb la Guerra Civil i la dictadura.
40 anys d’ostracisme no impedeixen que, en les acaballes de la dictadura, hi hagi un ressorgiment de la pedagogia activa i on trobarem al capdavant a la insigne pedagoga Marta Mata, impulsora de l’Escola de Mestres Rosa Sensat amb l’ambició de recuperar allò que s’havia perdut. Impossible explicar aquí tota la seva trajectòria personal i professional, però jo en destacaria la seva plena disposició a escoltar, a trobar consensos, a la seva capacitat d’adaptació en l’àmbit educatiu i, especialment, la seva implicació en una escola pública de qualitat i on es poguessin empetitir al màxim les distàncies entre les diferents classes socials catalanes. Pel que fa a la llengua, ho tenia clar: “els alumnes han de conèixer i estimar el català i el castellà”.
Però Marta Mata va trobar una pedra molt intransigent en el seu camí, Aina Moll. Les dues tenien models diferents pel que fa a l’ensenyament. La primera donava molta importància a la llengua materna com a vehicle d’aprenentatge i, tot i que apostava per la immersió, pensava que calia implementar-la amb classes en castellà. La seva visió era completament humanista, d’aquí la seva idea d’estimar les llengües que s’ensenyen i on eren molt importants els continguts donats de manera natural, allunyats de mètodes memorístics i on el professorat havia de ser el millor preparat. La segona, molt al contrari, representa un dels pals de paller del que ha vingut després. Un model d’escola pública catalana on no importa el que s’ensenya ni com s’ensenya, ni la formació del professorat, sempre i quan el català sigui emprat de manera única. De fet, arran de la seva mort al febrer d’aquest any, només dirigents supremacistes van lloar la tasca de la filòloga mallorquina, lloant també allò que es va anomenar “normalització lingüística” i que, gairebé 40 anys després, s’ha vist que era la base per crear un estat propi, menyspreant la llengua més parlada a Catalunya.
L’esquerra catalana, inclòs el PSC i també Marta Mata després, van creure que la immersió tenia uns efectes immediats en la millora social dels castellanoparlants i que era una eina de “cohesió social”, la qual cosa no ha estat així. També van caure en el parany d’allò que es va anomenar “llengua pròpia” i tant socialistes com dirigents del PSUC i Iniciativa per Catalunya van fer callar les veus que demanaven més presència del castellà a les aules, en definitiva, una pluralitat a l’escola, mirall del bilingüisme de la societat catalana. I ja no parlo de la indiferència que aquests dos partits van tenir cap a escriptors catalans que escrivien en castellà, assumint de manera equivocada que només pertanyien a la cultura catalana aquells que ho feien en català. Allò de “llengua pròpia” significava i significa “única llengua” i això no va ser entès en el seu moment.
Per això és important que comencem a dir les coses pel seu nom. Evidentment, la llengua en “perill” en aquell moment era el català. El naixement de TV3 volia pal·liar d’alguna manera la manca de mitjans en català, però ha esdevingut una eina manipuladora de la realitat en la línia que va marcar en el seu moment l’Aina Moll que, en moltes ocasions va manifestar que no calia ensenyar el castellà a les escoles. Ella, com molts altres mestres, impulsaven els canvis de noms dels nens i nenes a les escoles de manera que quan a P-3 entrava un Jorge, automàticament es convertia en Jordi. Una pràctica que va generar no pocs conflictes. Els estudis parlen que la veritable immersió és aquella que fica l’alumnat en un àmbit lingüístic diferent al seu. És a dir, que l’infant castellanoparlant ha de rebre l’ensenyament en català i el catalanoparlant, en castellà. Això és separar, van dir molts en el seu moment; i per això, tothom va callar acceptant les tesis manipuladores de l’Aina Moll amb el beneplàcit de Jordi Pujol i l’esquerra catalana. Interessant reflexió sobre els inicis de la immersió la que fa Teresa Freixes al seu blog.
Tots coneixem el que ha passat després. No hi havia un interès cohesionador, ni molt menys. La suposada “Constitució” catalana que s’havia d’implantar després de la “desconnexió” parlava d’una única llengua, novament imposada, sense cap mena de dubte, i obviant la majoria de catalans que tenen com a materna o usual la castellana. Per això és important que un dels principals partits catalans, el PSC, comenci a obrir els ulls i accepti que la immersió ha estat segurament útil, però que també ha estat vilment manipulada per tal d’aconseguir metes polítiques que res no tenen a veure amb la llengua. Una instrumentalització que no ha fet més que crear odi, perquè quan s’educa en l’odi a una llengua, només es recull odi.
Ara més que mai, prenen vigència les paraules de la Marta Mata. Tenim dues llengües i cal estimar-les per igual i això s’aconsegueix amb una presència de les dues també per igual a l’escola, amb la mateixa normalitat que s’escolten pel carrer. Que una sigui la “vehicular” no implica esborrar de les aules l’altra. Tant de bo que les decisions que el PSC ha pres respecte a la pluralitat d’Espanya, facin canviar les ments de supremacistes, nacionalistes excloents i sectaris, d’una banda i de l’altra, que només entenen l’enfrontament com a eina per aconseguir objectius miserables. El llegat de Marta Mata no és d’una altra època; és més viu que mai i cal transmetre-ho. Ens hi va el futur.
