Sembla que hi ha ganes d’oblidar la desfeta del Barça la setmana passada enfront l’Eintracht de Frankfurt. No seré jo qui vulgui furgar en la ferida perquè jo hi crec en el karma i no és moment de riure’s de ningú, no sigui cas que ens acabi afectant de manera no desitjada. Malgrat tot, considero que les mentides, els estratagemes que s’estan utilitzant i les sortides de to del president Laporta, fan que jo, que no soc precisament un expert en estratègies futbolístiques, també vulgui dir la meva.
Anem per feina. Jo no m’acabo de creure que Laporta i la directiva no sabessin res de les entrades que venien els turoperadors, que van ser on hi van anar a parar la major part. O ho sabien i ara han de callar, o no ho sabien i llavors quina vergonya, quina colla d’inútils. Jo començo a pensar que tres milions i mig de benefici no fan cap mena de fàstic. És clar que si el resultat hagués estat positiu pel Barça, ja ningú no clamaria contra la invasió dels alemanys a l’estadi.
La societat capitalista de la qual no podem sortir, almenys a curt i mitjà termini, ens obliga d’alguna manera a ser egoistes. De fet, la simbiosi capitalisme-egoisme-cobdícia, és tan evident i clara que és impossible separar aquests tres termes. Ho veiem a la vida diària amb el preu dels lloguers de pisos o en les mirades de la gent que observa que pot treure un profit monetari de qualsevol cosa. El materialisme, senyores i senyors, molt que ens pesi, ha corcat de tal manera l’humanisme més pur, que jo crec que ja no ens en sortirem mai.
I, és clar, el sentiment culer, tan arrelat, tan extens fins a punts extrems, considerant-lo allò tan espiritual, traspassant el més racional per esdevenir “més que un club”, al·legoria de significats diversos on tot hi cap, té el seu taló d’Aquil·les. El cos del barcelonisme havia estat un conglomerat de sensibilitats polítiques, també religioses, prou ferm. Els laics culers havien d’acceptar que la moreneta fos la dipositaria dels anhels del seu club; també el preu de les begudes i entrepans el dia de partit, superior clarament al d’altres camps espanyols. I com no, que la majoria de la plantilla no tingués origen català. El soci s’ha empassat tot, perquè, en definitiva, les diferents juntes sempre ho han manipulat tot perquè fossin els resultats, les copes i l’orgull el que ho dominés tot.
No obstant això, la paciència té un límit i, ell més important, els diners ho poden tot, fins i tot, liquidar els sentiments. Fa anys que els socis prefereixen alliberar el seu seient, vendre’l, guanyar una pasta en partits clau, a viure l’experiència del directe. Surt gairebé més a compte quedar-se a casa, pagar la quantitat establerta per una de les plataformes que l’ofereixen, anar a un bar amb els amics o fins i tot perdre’s el partit. La televisió ja va matar una mica l’encant de les tardes futbolístiques, però això s’ha notat més en uns clubs que en uns altres. Al Camp Nou, la ferida sagna més cada temporada i ja no es recorda l’estadi ple de gom a gom de barcelonistes.
I tot plegat, esdevé un garbuix d’estupideses, de voler dir una cosa i el contrari, de fer veure que s’està molt indignat amb la presència de seguidors alemanys mentre que s’intenten amagar els més de tres milions d’euros que el club va guanyar aquell dia. Un reflex més que evident de la societat del nostre temps. L’orgull tocat de mort i la butxaca plena. Què és el que més interessa? La hipocresia més indiscutible vestida de blaugrana en aquest cas. I socis i assistents barcelonistes indignats per la presència d’aquella marea blanca que recorda el club de la capital, enfadats pel resultat. I els que es van quedar a casa fregant-se les mans perquè aquells alemanys van pagar allò que se’ls va dir, volen passar pàgina tan aviat com es pugui, que ja vindran els títols més endavant. La pela és la pela i cal aprofitar els sentiments exacerbats de qualsevol que, en la ceguesa imposada per la bandera, pels colors i per l’himne, no veuen més enllà, no veuen res més que la possibilitat de ser partícips del somni, de passar l’eliminatòria que porti el seu equip, qui ho sap, a la final tan desitjada. I si pel camí poden humiliar a un dels grans, doncs millor.
Recordarem durant molt temps el partit de la setmana passada. No només pel resultat, sinó perquè la culpa només la té un club que ha abandonat els seus socis i simpatitzants en favor d’un mercantilisme i una cobdícia tant malaltissos com indicadors d’un enfonsament total. Una situació que ha fet que els mateixos socis prefereixin guanyar-se uns diners abans que ho faci el club. Mentrestant, la junta camina inexorablement pel camí de pedres que no porta enlloc. Bé, sí; a quantitats exorbitants d’euros, encara que això signifiqui, també, l’afegit publicitari al nom de l’estadi, enfonsant encara més el sentiment culer que s’havia mantingut inalterable durant dècades.
La tapadora de tot plegat només pot ser l’arribada dels títols. Sempre ha estat així a can Barça. Les humiliacions, les fallides econòmiques i els menyspreus de jugadors s’han esvaït amb l’arribada de trofeus que han fet respirar una mica a socis i junta. Aquest any, ni això. La bufetada dels seguidors de l’Eintracht de Frankfurt és massa forta; la manca de sensibilitat dels seguidors blaugrana, també. Podem esperar un replantejament de la situació? No ho crec. Les cadenes que ho lliguen tot als diners són massa gruixudes. El temps ho cura tot, diuen. Em temo que no. Els interessos en són tan potents, la xarxa, la teranyina, tan compacta i la voluntat de fer canvis tan minsos, que no hi ha espai per a la tornada a la grandesa de l’espectacle futbolístic. Aquest ha esdevingut més aviat un circ on els pallassos ja no fan gràcia. Amb les butxaques plenes pretenen que els altres els riguin les gràcies. La resposta no pot ser una altra que la indiferència. El final està per veure.
