És que m’ho posen en safata, a huevo, com diríem en castellà. El poder, sigui qui sigui, vingui d’on vingui, es mou entre la demagògia i la por a la democràcia real. Per això els cervells dels polítics van a mil intentant buscar les maneres perquè allò que es fa sembli pactat, dialogat, fruit de consensos. I si no se’n surten, és tan fàcil com passar la pilota a altres agents, als que governaven abans, que en això en són especialistes. A Sabadell, ja estem acostumats a aquestes pràctiques on els llepadors del poder omplen entitats i institucions, col·laborant descaradament en el perjudici de la democràcia, dient que sí a tot i enganyant-nos, dient-nos que gairebé tot el que es fa a la ciutat compta amb el beneplàcit de la ciutadania.
El cas és que utilitzar mecanismes participatius fora de les obligades votacions cada quatre anys molesta al poder. D’això en saben prou els socialistes a Sabadell. En un moviment de prestidigitació, van ser capaços de muntar uns Consells de Districte amb gent afí i on tot s’amania perquè semblés assembleari. Els resultats eren donats a conèixer a bombo i a platerets als barris, fent veure que les decisions eren consensuades. Com poden imaginar, als crítics, als que veien que allò era un paripé, ni aigua. Després, alguns dels que havien col·laborat en l’engany rebien aquelles “medalles d’honor” de mans de l’alcalde. El guardonat oblidava per uns instants que aquell tros de metall també era una mentida com una catedral, ja que companys de partit i d’altres espècimens llepadors havien recollit signatures entre ells mateixos. A vegades penso en aquestes persones que, en la solitud de la seva llar, potser s’han adonat del paper que van fer, del numeret que van representar perquè Manuel Bustos pogués continuar allà dalt, sent del tot menyspreat. Si tenen una mica de dignitat, haurien de tornar la medalla, desfer-se’n d’aquest lligam indecent i obscè algun dia.
Sortosament, les medalles van desaparèixer, però la publicitat enganyosa continua. Deu ser un fet inherent a la pràctica política sabadellenca voler donar gat per llebre, construir grans plafons explicant petits o grans projectes i afegir que tenen l’aprovació de l’associació de veïns, del barri o d’un sector qualsevol. La realitat és tant llunyana com falsa. Tot està lligat i ben lligat i no es mou ni una coma en cap projecte. Les propostes són rebatudes amb xifres, amb frases grandiloqüents, amb poderoses argumentacions manipulades, amb l’objectiu que aquell que les proposa calli per sempre. I un arriba a la conclusió que els que manen són tan ineptes, tan escandalosament incompetents i desconfiats, que la por a perdre els papers els confereix una personalitat sinistra, caient en l’obscenitat de l’engany com a norma. Això, resumint, vol dir ni més ni menys que no accepten res que no vingui dels seus propis despatxos, on compten amb la connivència de funcionaris, també incapaços d’acceptar qualsevol proposta, per petita que sigui, del ciutadà del carrer. I ho dic amb coneixement de causa perquè m’he trobat en aquestes circumstàncies moltes vegades. Suggerir un canvi de tipus d’arbres en una plaça de nova creació, per exemple, és respost amb un “tindrem en compte la seva aportació” i tot queda oblidat.
I parlant de places, veig amb satisfacció que a la zona de Sol i Padrís s’han mobilitzat perquè els han colat un gol, els han posat un nyap davant un edifici de nova construcció. Sembla que l’empresa immobiliària ha d’urbanitzar el tros de plaça que passa a ser pública. Però poden imaginar que tampoc no s’hi posaran gaire i, és clar, ha sortit un espai força gris. Tanmateix, això ja ha passat dues vegades a la Creu Alta, al carrer de Francesc Layret i al carrer de Sant Isidre, en els dos llocs sense cap mena de reacció popular, amb un silenci que mostra, o la indiferència o la manca de sensibilitat, fins al punt que l’única proposta de nom l’he feta jo, demanant que es recuperi per a la zona el de Martí Trias, el del carrer que es va canviar de la nit al dia sense comptar amb ningú. De moment no hi ha cap resposta perquè la comissió del nomenclàtor s’ha de reunir i la cosa va per llarg.
A Sol i Padrís, des de l’ajuntament, com no pot ser d’una altra manera, es diu que la culpa és del quadripartit, del govern anterior, mentre que tots sabem que les empreses constructores no consensuen el projecte amb ningú. Ja veuen, l’ajuntament s’estalvia uns diners perquè la plaça la fa un altre, però no em puc creure que no pugui participar en el seu disseny. I, el més fàcil, és fer places dures amb quatre arbres mal comptats, està ben clar.
Vull dedicar unes línies a una rebel·lió, una protesta, que va néixer a la Concòrdia, demanant diàleg per remodelar la plaça de la Llibertat, presentant un projecte amb cara i ulls, pregant gairebé a l’alcaldessa i a la regidora del districte un respecte que mai no va arribar. La democràcia i el debat van ser mortalment ferits per part d’aquelles que s’autoproclamen líders del consens, la qual cosa vaig plasmar en l’article Quan la Llibertat és una plaça (o PSC, Junts i Morell contra la Concòrdia).
I es va escampant per la ciutat aquesta dèria constructora sense comptar amb ningú, amb aquest pànic que la ciutadania digui la seva, fent veure que la democràcia funciona, convertint-la en demagògia, creient que els ciutadans som babaus. I després ens trobem bonyigues dipositades arreu que fan vergonya. I tornem a sentir mil i una vegades que tal i tal associació va donar el vistiplau, que aquí hi ha participat tothom. I marxem cap a casa amb la constatació que hem estat novament enganyats, que no hi ha res a fer, que ni el Passeig de la plaça Major ha estat un projecte de ciutat, sinó més aviat de despatx. I tantes i tantes decisions que es prenen sense grans acords.
I vull pensar, segurament perquè és un desig permanent, que aquesta petita rebel·lió nascuda al sud de la ciutat és la llavor d’una nova etapa en la participació dels ciutadans. Que d’una vegada per totes donem un cop de puny a la taula i diguem a funcionaris i polítics que la democràcia no s’exerceix cada quatre anys amb una papereta, callant durant tot aquest període. Que això no és ni molt menys un xec en blanc. Però, sobretot, que entenguin que estem farts de posades en escena amb plafons que costen una pasta i que tenen l’únic objectiu d’enganyar-nos. Això sí que no. A veure si la llavor comença a arrelar i surt alguna cosa positiva. Potser ja és hora d’un canvi en les ments adormides dels sabadellencs, de despertar del malson.
