M’explica una mestra que ha treballat 40 anys en una escola de Sabadell que, en jubilar-se, s’ha adonat de la quantitat de material pedagògic que ha anat guardant durant tots aquests anys, gran part del qual no està salvat al núvol ni tan sols escanejat. Abans de l’arribada dels ordinadors, dels disquets, dels mecanismes de salvaguarda de documents, fins i tot de la fotocopiadora, els centres escolars disposaven de màquines multicopistes amb què es podien fer multitud de còpies i repartir-les entre els alumnes i els professors. Podem assegurar que moltes d’aquestes escoles van elaborar documents com ara revistes, mini llibres de poesies o redaccions, murals i altres elements manuscrits o no que, malauradament, desapareixen dels prestatges d’aquests llocs. A Espanya i a Catalunya, hi ha col·leccions museogràfiques consolidades i s’estudien els possibles efectes que exerceixen al territori i a la cultura d’aquests mateixos territoris. Les col·leccions exhibides tenen majoritàriament caràcter etnogràfic, estan instal·lades en un hàbitat rural i mostren mobiliari i estris utilitzats a l’ensenyament primari durant el segle XX. No hi ha dubte que cal reconèixer les aportacions dels historiadors de l’educació com a saber de referència per al patrimoni escolar, però és necessari, per a futures investigacions sobre la nostra ciutat, abordar amb més profunditat la representativitat de, no només dels objectes emprats a l’ensenyament, sinó també el material elaborat per l’alumnat, especialment, el que no ha tingut possibilitat de ser guardat per mitjans digitals.
La dècada dels 80 va ser una època molt prolífica en aquest sentit perquè molts mestres van poder accedir a cursos de reciclatge i aquests eren també un lloc de trobada on es compartien experiències. No obstant això, el material quedava moltes vegades guardat en les biblioteques que, malauradament, han anat desapareixent. Sortosament, professorat i alumnat conserven amb veritable estima aquella part de la seva vida que consideren important.
La mestra que s’ha posat en contacte amb mi em diu que ha parlat amb l’Arxiu Històric de Sabadell per saber si els interessa, per donar tot un material que ella (i jo mateix) considera crucial que es guardi, que es cuidi, que s’escanegi, en definitiva, que formi part de la nostra història per sempre. La resposta no pot ser més decebedora, convidant-la a llençar-ho tot a les escombraries. Quedo parat de la nul·la sensibilitat, de la poca empatia, d’una negativa tan rotunda sense visionar el material que ella aporta. Em demana ajuda i aquí estic.
Com és sabut, Sabadell, malgrat el seu gran patrimoni educatiu, tant immobiliari com històric, no disposa de cap lloc on es pugui observar la feina feta per mestres i, encara menys, per alumnes. Malauradament, la història cultural de la nostra ciutat es difumina, es dissol, queda oblidada pel present i, malauradament també, aquest present també desapareix. La cultura material de l’escola sabadellenca no és essencialment diferent de les altres ciutats, però algunes sí que han potenciat les iniciatives de particulars, especialment professorat, que ha anat guardant al llarg dels anys llibres, llibretes i publicacions. Aquestes persones han aprofundit en l’interès i l’esforç per salvar part del patrimoni escolar que estava en risc –un altre ja s’havia destruït– a causa del tancament de moltes escoles o la transformació en instituts.
A moltes ciutats s’han organitzat exposicions amb aquest material. En altres, s’exposen els documents a la mateixa escola. El ressò d’aquestes exposicions a la premsa, la ràdio i la televisió ajuda a generar un estat d’opinió favorable a la conservació del patrimoni escolar, a atreure l’atenció del públic en general, els docents i algunes corporacions. Encara més, en algunes localitats, a partir d’aquestes exposicions, s’ha notat un increment de donacions de material escolar en alguns museus etnogràfics, museus particulars, aules- museus ubicades en centres escolars en actiu o museus monogràfics.
Tot i això, a Sabadell, l’administració no ha mostrat interès pel patrimoni educatiu, i, al meu parer, aquesta actuació es fa completament necessària perquè molts dels mestres que van viure aquesta època no digitalitzada s’estan jubilant i no saben què fer amb el material tan important de què disposen. Aquesta manca d’atenció ja ha afavorit la desaparició de fonts primàries, de material molt valuós en el seu moment, però encara som a temps de recuperar-ne una gran part.
M’atreveixo a presentar un projecte que espero que compti amb la implicació de la regidoria d’Educació. La idea no és crear un museu educatiu, ni de material escolar, ni tampoc configurar una exposició. Es tractaria, en resum, de fer una crida a professorat, alumnat i famílies perquè donessin a l’Arxiu Municipal tota la documentació susceptible de ser valorada pels tècnics o per una comissió com a rellevant en el desenvolupament cultural i educatiu dels sabadellencs. Certament, aquesta iniciativa hauria de sorgir, com he dit, de la regidoria d’Educació i obrir-se a aquests col·lectius esmentats anteriorment, bé impulsant-ne la gestació o bé aportant objectes. En tots els casos es tractaria de reunir material didàctic que va servir de trama en aquella època anterior a la salvaguarda de documents i la seva digitalització posterior.
Els museus i les aules per si sols no semblen ser un factor de transformació de l’entorn malgrat ser una expressió de la identitat del lloc. No obstant això, des del punt de vista historicocultural crec que aquesta recopilació que demano ajudaria a treballar per una cohesió que de vegades es troba a faltar entre la ciutadania sabadellenca. El treball exercit per milers d’alumnes i professors des dels anys 70 als 90 del segle passat no pot anar a parar a la paperera, a l’oblit. En certa manera, trobo a faltar la connexió de la història cultural amb el planejament i la voluntat de projectar el futur.
La consideració que ha d’adquirir el llegat escolar a Sabadell en aquestes dècades, però també en les següents, no ens hauria de fer oblidar que la conservació, la difusió i l’estima pel patrimoni escolar s’ha de continuar incentivant i els historiadors de l’educació han d’aportar la imprescindible investigació per poder ser, com requereix la Llei del Patrimoni Històric Espanyol, autèntics museus no físics amb una clara funció educadora i no mers espais per contemplar el passat en la seva materialitat. A veure si algú agafa el guant…
