“El lenguaje lo permite todo. Es algo espantoso en lo que no solemos reparar: se puede decir de todo, nada nos ahoga, nada corta nuestra respiración cuando decimos algo monstruoso. El lenguaje es infinitamente servil y no tiene —a eso se debe el misterio— límites éticos”.
Georgen Steiner“Tengo un ética y principios y no los dejo en un lado sólo para obtener un trabajo”.
Bess Flowers
En un país on el traïdor és el que està a la presó i el que va fugir dient-los a tots que l’endemà de la ‘no declaració d’independència’ havien d’anar a treballar com si no res és l’heroi, res no pot anar bé. En un país on els conceptes, clarament definits als diccionaris, són transgredits i prostituïts en benefici d’una idea, la conseqüència és un desgavell, una mena de caos que finalment afecta tothom. Un país on tot gira al voltant de la vulneració de les normes, on els que posen el crit al cel en la judicialització del sistema democràtic fan tot el que poden per no evitar-ho, no pot mai avançar. Uns polítics que anteposen els seus interessos personals als projectes (si en tenen, és clar) centrats en una col·lectivitat i que, sense cap mena d’escrúpols, fiquen, col·loquen i donen un sou d’escàndol a la persona amb la qual aparentment conviuen, no han de poder continuar exercint els seus càrrecs.
Però l’ètica està ferida de mort i aquest fet és proporcional a la manca de reacció de la societat. Els sociòlegs i analistes diversos coincideixen en afirmar que les diferents actuacions deshonestes de les persones que ens representen han influït durant molts anys en la participació, augmentant de manera considerable l’abstenció. Però això està canviant. Els vots a Vox i a moviments ultranacionalistes (representats a Catalunya per Puigdemont), tot i que molts poden pensar que representen un auge de l’extrema dreta, provenen, en gran part, d’aquella abstenció que ha decidit votar per un partit que traspassa les línies de la democràcia. De fet, a França ja fa temps que el fenomen Le Pen es relaciona amb un sector de la societat que ha esclatat, que ha dit prou a tanta mentida, a tanta fal·làcia i a tanta política desaprensiva. No és doncs que la gent s’hagi tornat de cop racista, masclista, homòfoba o supremacista, sinó més aviat que els que passaven de tot, han començat a fer-se visibles, a votar a partits que volen destrossar-ho tot, perquè se n’adonen que els de tota la vida aprofiten els seus privilegis per omplir-se les butxaques.
Sé que alguns dels meus assidus lectors estan esperant que faci una reflexió o una crítica sobre el cas Morell-Cáceres. No ho faré. I no ho faré perquè la reflexió l’han de fer aquells que es pensen que amb un missatge de Twiter ja n’hi ha prou. També aquells que pensen que la ciutat està morta o igualment viva. Estem massa acostumats a que ens prenguin la cartera i a no respondre. I aquest és un cas flagrant de manca de reacció, de sotmetiment humiliant que fa molts anys que dura. Ens roben, ens enfadem un parell de dies i la vida continua. Així ens va…
Mirin vostès… Fa temps que espècimens diversos pul·lulen per la nostra societat estafant, defraudant, malversant, mangant, desvalisant les arques públiques, delinquint, extorsionant, atracant-nos i vivint com a reis amb els nostres impostos. El number one a casa nostra podria ser en Jordi Pujol i la seva família, recolzada per un sector de la societat que sempre va creure que investigar-lo era anar contra Catalunya. Hereus i hereves, n’ha tingut al llarg dels anys. El propi Puigdemont forma part d’aquests “vivales” que vol perpetuar-se en el seu palau belga gràcies de les donacions d’un munt d’ingenus. Algú valent, millor dit, valenta, com la Marta Pascal, comença a dir sense embuts que hi ha por al fugit, a la discrepància. Discrepar del cabdill es paga car. Que li preguntin a ella.
La manca d’ètica s’ha estès com una taca d’oli. A Catalunya, no hi ha ja cap mena d’escrúpols ni de vergonya a parlar en públic de ‘raça catalana’. La consellera de Cultura, Àngela Vilallonga ha de guanyar-se el pa de cada dia i necessita l’aprovació dels que li paguen. Igualment la portaveu del govern català, Meritxell Budó, que, en la línia marcada, ha de dir que la confrontació amb l’estat és l’única via quan sap que està enganyant del tot al seus seguidors.
El pragmatisme, el realisme, el diàleg pausat i els consensos són vistos com a traïcions. La mentida, l’engany, la fugida cap a no se sap on, alimenta les ments dels individus de bona fe. I la menjada de coco és tan forta que ens creiem que podem tancar-nos en el nostre cau i ser feliços. Ens creiem que una trobada d’un alcalde o alcaldessa amb els veïns d’un determinat barri és un acte de bona fe, de feina ben feta, mentre amb l’altra mà ens roben la cartera. I ens creiem que aquell personatge col·locat clarament a dit ho ha estat per la seva vàlua personal o no ens ho creiem, però mirem cap a un altre costat. Això sí, compartim la nostra minsa còlera amb un curt missatge a les xarxes.
L’ètica està ben morta al nostre voltant, perquè les nostres ments ja fa temps que van emmudir, que es van pansir, que es van llanguir. I així ens va…
