Fa només quatre mesos vaig escriure l’article “La Concòrdia: entre l’agonia i l’esperança“, on explicava a grans trets la problemàtica d’un barri sabadellenc on hi havia (hi ha encara) mancances greus, tant pel que fa a infraestructures com de persones disposades a tirar endavant projectes transversals que millorin tota mena de serveis. Allà incidia especialment en la necessitat de la renovació de la junta de l’Associació de Veïns, ja que aquesta havia envellit i era incapaç d’aglutinar sinergies i de començar projectes nous. La desaparició de l’Associació de Comerciants també s’havia convertit en una llosa que marcava un perillós declivi d’aquesta zona que, com deia al meu article, “cau inexorablement en l’oblit, en l’abandó i la deixadesa”.

Segurament empès per les emocions (maleïdes emocions), no vaig valorar prou el mal que podien produir les meves paraules, tot i fer diverses propostes que considerava molt útils per la reactivació del barri. I és que em vaig refiar del meu instint, del que veia, del que m’havien dit alguns veïns, però no vaig contrastar la informació (la qual cosa no em perdonaré mai) en allò que feia referència a la situació de l’Associació de Veïns de la Concòrdia. Quan fa aproximadament un mes vaig començar a veure la publicitat de la Festa Major, vaig ser conscient del meu error i de la constatació que alguna cosa es començava a moure.

De fet, de seguida vaig contactar amb alguns dels seus membres per tal d’excusar-me, alhora que els mostrava la meva felicitació per l’organització d’una Festa Major molt digna, donades les circumstàncies epidemiològiques a les quals van saber adaptar-se plenament. Un primer certamen de microrelats, també un primer torneig de Clash Royale (un videojoc d’estratègia), una caminada històrico-popular, així com les actuacions de la Banda de Música, de Mauro Rod Band i els Flamsteed, el lluïment de grallers, gegants, les Bruixes del Nord i un cinema a la fresca, van ser seguides per gran part de veïns i veïnes que potser havien començat a perdre la il·lusió de veure novament la Festa Major al costat de casa seva.

Un canvi de cicle? Estic convençut que sí. I bàsicament perquè tinc la percepció que l’èxit d’organització d’aquestes activitats no és fruit de l’atzar; al darrere hi ha persones que han pensat en tots els detalls per poder arribar a bon terme. No només això. La Festa Major de la Concòrdia és l’evidència que confirma que les persones que estan ara al capdavant de l’Associació volen anar més enllà, recuperar aquest orgull de barri que s’havia perdut i començar a reivindicar aspectes que havien quedat aparcats, bé per la desídia de l’Ajuntament, bé per la incapacitat logística que això suposa i que va desembocar en una trucada d’auxili per part de la junta anterior a entitats de joves del barri. El resultat: un canvi generacional que aprofita l’experiència dels que ja fa molts anys que es mouen pel barri. Millor no podia ser.

Ara bé. Els reptes en són molts. I penso claríssimament que comencen a la plaça de la Llibertat. No és una paranoia meva. La seva centralitat obliga a una inversió que la dignifiqui, que la valori. Ja he dit alguna vegada que l’Ajuntament actual va rebutjar el projecte anterior (encara no se saben els motius), on es remodelaven totalment els espais destinats a parc infantil, ampliant-lo on ara són les petanques velles. Un matí va aparèixer una estructura al bell mig de la plaça sense consultar ningú, un espai que ha de romandre diàfan per tal de poder dedicar-lo a esdeveniments on pugui assistir molta gent; una estructura que volia tapar la incompetència, en definitiva, tapar la boca a aquells que diem que no es fa res. Però jo penso que ens han enganyat. I continuen fent-ho. Perquè s’ha presentat una adequació (no un projecte) que preveu col·locar alguna estructura més al lloc on no vol ningú, però que no toca ni el parc infantil ni les petanques velles.

No cal dir que no hi ha hagut diàleg, que no s’ha consultat a ningú. Només s’ha presentat a l’AV i com un fet consumat. Això vol dir que una vegada s’aprovi (i es farà per la via d’urgència), ja no es podrà dir res, no hi haurà marxa enrere, no hi haurà exposició pública, no es podran fer al·legacions i, consegüentment, ens ho haurem de menjar amb patates. I això és el que vull denunciar, la manca de debat, del que convé i el que no, l’estretor de ment d’alguna regidora que ofèn, no només la capacitat de les persones que porten l’Associació, sinó el mateix debat.

Les queixes sobre la nul·la participació del veïnat en les decisions urbanístiques dels seus barris s’estenen per tot Sabadell. Hi ha el sentiment que els diferents projectes venen imposats, que s’exposen amb parafernàlia publicitària, es fa veure que s’escolten les propostes veïnals, però que finalment tot queda igual. No només ho dic jo. I perquè passa això? Hi ha por a la democràcia? No seria molt més útil per a tots arribar a consensos? O és que cada vegada més les autoritats votades per tots i totes s’aferren a les seves conviccions, ajudats pels seus tècnics, i paeixen de manera malaltissa qualsevol queixa, qualsevol canvi?

L’orgull que ha significat la Festa Major de la Concòrdia ha de continuar amb una posició forta al voltant del que es vol fer a la plaça de la Llibertat. Qualsevol canvi, qualsevol actuació, per petita que sigui, ha de comptar amb l’aprovació del veïnat. I no es pot permetre que una estructura sideral o un rocòdrom siguin venuts com la “gran renovació de la plaça”. Les coses, o es fan ben fetes, o no es fan, o s’espera a fer que el pressupost sigui més gran. I l’única solució passa per l’aturada dels pegats, dels pedaços enganyifa i el plantejament d’una rehabilitació total quan es pugui fer i que tingui en compte els aspectes que fins ara s’han rebutjat. A més, les filtracions que pateix el pàrquing que hi ha a sota obliguen a parar qualsevol acció a dalt mentre no s’arreglin. Correspon a l’AV i a l’Ajuntament estar a l’altura; i particularment a l’alcaldessa, a la que li prego una mica de sensibilitat. No es demana la lluna, només una mica de dignitat. I parlar, que no es deixi mai de parlar.

Foto portada: la plaça de la Llibertat, en una imatge d’arxiu. Autor: A.Garcia.