Foto portada: el tramvia de Vitòria.

‘L’hora del tramvia’, per Josep Asensio

No és la primera vegada que trec aquest tema a debat en un article, però, sorprenentment, ningú no m’ha respost mai, ni positivament ni negativament. He patit una mena de menyspreu silenciós que no ha suposat un oblit del tema. Molt al contrari, em referma en la necessitat de trobar una sortida al caos de mobilitat que pateix la nostra ciutat. No soc un expert en la matèria, però surto al carrer com a vianant i com a conductor i me n’adono de les dificultats de tot tipus que sorgeixen en intentar desplaçaments curts o llargs, i on sempre hi ha cotxes i cotxes que passen al meu costat i que, conseqüentment, omplen els meus pulmons de substàncies perilloses. L’economista i acadèmic britànic, Nicholas Stern ens ha recordat fa unes setmanes que “amb la contaminació estem matant a una escala que no enteníem” i que aquesta mata més gent que els accidents de trànsit. Proposa la sortida immediata dels cotxes contaminants dels nuclis urbans i que aquesta es faci abans del 2025.

A Sabadell és evident que no hi ha un pla de mobilitat creïble. Informes i més informes han omplert els prestatges i han servit als diferents governs de la ciutat per fer electoralisme, propaganda barata que ja els ciutadans no creiem. És cert que l’ampliació dels Ferrocarrils de la Generalitat fins a la Plaça Espanya i el Parc del Nord va obrir noves esperances en la descongestió de la Gran Via, si el tren arribava a Castellar del Vallès, però això encara és una utopia. Continuem suportant la important sortida i entrada de vehicles de Castellar, ens mengem la contaminació que això suposa i hem estat incapaços de resoldre aquesta problemàtica. Paral·lelament, els diferents governs sabadellencs han optat per posar petits pedaços en comptes de buscar les raons profundes del conflicte i buscar-ne les solucions, encara que aquestes ho siguin a llarg termini. La posada en marxa de carrils bici aïllats, sense connexió entre ells i l’anunci d’un estudi per a un servei de lloguer de bicicletes, no són més que pedaços que no trauran ni els cotxes ni la contaminació, augmentant el perill pels agosarats que optin per sortir al carrer amb vehicle de dues rodes o caminant.

Pel que fa a la mobilitat externa, per millorar la interna, és clar que cal treure els vehicles de la Gran Via, ampliant la Ronda Oest fins a Castellar, però també posant pressupost i data per l’arribada del tren a aquesta ciutat. Al mateix temps, és completament necessari reduir al màxim la circulació de vehicles per Sabadell, impulsant el tramvia. Perquè el tramvia? Doncs perquè els autobusos híbrids tornen a ser un altre pedaç que intenta quedar bé davant l’opinió pública però que representa una despesa exagerada, a canvi d’una reducció ínfima en les emissions contaminants. Londres, Nova York i moltes ciutats alemanyes ja van viure la febre dels autobusos híbrids fa gairebé 15 anys i van abandonar aquest sistema decantant-se pels elèctrics i pensant en la saluts dels seus ciutadans. L’estalvi dels autobusos híbrids ho és en benzina dièsel, és a dir, en diners, però els sabadellencs continuem empassant-nos milions de partícules que, inexorablement, van a parar als nostres pulmons, afectant la nostra salut.

Ciutats espanyoles com Vitòria, semblant en nombre d’habitants a Sabadell, van fer una aposta molt agosarada pel tramvia. Els veïns estaven inicialment en contra perquè suposava tenir la ciutat aixecada uns quatre anys, però un segon projecte, per fases, va obtenir l’aprovació de tot el consistori, inaugurant-se la primera línia al 2008, amb nou kilòmetres. Poden dir-me els meus lectors que Vitòria està a anys llum de Sabadell en tots els aspectes. Ja a nivell polític hi ha una predisposició i una cohesió en un sentit concret, que és arribar al màxim de consens possible pel bé de la ciutadania. No manquen els projectes a llarg termini, amb plans estratègics ben definits i que tenen en compte l’evolució de la ciutat basca. És cert també que els parcs i jardins omplen Vitòria des de fa dècades i això la fa més habitable. Això no és cap excusa perquè Sabadell no avanci en el mateix sentit. Si aconseguim entre tots i totes deixar de banda els nostres egos, rebutjant posicions inamovibles, potser captarem l’atenció dels sabadellencs que ara per ara pateixen una desídia considerable, tot plegat perquè no hi ha un projecte de ciutat que ens cohesioni. Ni se l’espera.

El cas és que el tramvia pot crear aquest efecte tranquil·litzador de l’espai públic, juntament amb la creació d’aparcaments dissuasoris, d’espais verds i la dignificació del Riu Ripoll, per citar-ne alguns projectes que necessiten urgentment pressupost. No anem bé, enrajolant carrers i convertint-los en àrees de vianants, sense tenir en compte que en són bàsics per a la circulació de vehicles i, el que és més greu, sense un pla estratègic global de mobilitat. Tornem a fer pedaços que no son entesos per ningú. I ens allunyem dels ciutadans que no acaben de veure cap a on van certes mesures.

No m’atreveixo a fer un mapa de la ruta que aquest tramvia hauria de fer. Segurament, hauria de tenir en compte barris que ara queden al marge de les estacions de FGC i Rodalies Renfe, com ara Can Rull i Cifuentes, Can Llong, Les Termes, l’Eixample, Torre-Romeu i Poble Nou. Però, com dic, això correspon als experts. El que sí que tinc clar, és que Sabadell té unes possibilitats en aquest sentit molt evidents i positives; és força plana, no té turons destacables i, per tant, la seva construcció no ha de plantejar problemes greus. És clar que per això necessitem urgentment persones que impulsin aquesta entesa entre tots i totes, aquest sabadellenquisme ara mort i que tingui com a objectiu únicament la millora de la vida diària dels ciutadans, vinguin d’on vinguin, parlin la llengua que parlin i visquin on visquin. Un projecte de ciutat, com el de Vitòria, per exemple. El tramvia pot cohesionar, però, el més important, les seves zero emissions de contaminants tindran un efecte per a la salut incontestable.

Foto portada: el tramvia de Vitòria.