“Somos la memoria que tenemos y la responsabilidad que asumimos. Sin memoria no existimos, sin responsabilidad quizá no merezcamos existir”.

José Saramago

He perdut el compte dels articles que he escrit demanant la conservació del nostre patrimoni, sigui aquest un forn o una muralla medieval, una necròpoli neolítica, una vil·la romana o una casa modernista. No obstant això, vull destacar-ne el que vaig escriure l’octubre del 2020, Sense valor, sense valors, que caldria llegir abans de continuar amb aquest.

De fet, si mirem l’hemeroteca, el panorama de la destrucció és desolador. I ja no sé si val la pena fer el llistat de tot el que s’ha enderrocat, perquè la indiferència és tan enorme que fa vergonya. I no em refereixo només als polítics, sinó al conjunt de la societat sabadellenca que ha vist, impassible, com desapareixien icones i símbols de la nostra història d’una manera tan flagrant, tan cruel, tan brutal com silenciosa. S’han aixecat tan poques veus en contra, que aquestes han estat titllades a vegades de contraproduents, de llunàtiques i guillades que no estaven d’acord amb el “progrés”. I confesso que el dia que Els Campos van ser enderrocats, el maig de 1977, vaig plorar. Sí, perquè el meu pare, músic de professió, havia passat tardes senceres tocant el saxo amb l’Orquestra Dekaros Club, de la qual ell mateix havia estat fundador. I aquelles històries de balls i vestits, de copes i elegància, m’havien arribat al cor. I la seva demolició va ser com una punyalada, com si algú t’arrabassés una part del cor, una part del cervell, en definitiva, una part de la teva memòria. I després dels Campos, el 1978, va ser el Templet de les Aigües, al capdamunt del carrer Convent. Qui se’n recorda ja del seu enderroc. Qui n’ha sentit parlar? Crec que van ser aquells dos fets els que van incidir en el fet de començar a agafar consciència de la importància de la salvaguarda de la nostra memòria històrica.

I com si no poguéssim desempallegar-nos d’aquest malson, una vegada i una altra van caient damunt nostre punxes afilades que ens recorden que Sabadell continua ancorada en una mena de flux d’aigües movedisses, en un immens forat negre on la sensibilitat, l’amor per allò que ens envolta, se’n va en orris. I les paraules dels “experts”, dels que creiem que ho saben tot, d’aquells que podrien fer alguna cosa, són tan colpidorament impassibles, robotitzades, que provoquen, inexorablement, la frustració més extraordinària. I continuem tocant a les portes dels que manen, dels que tenen la possibilitat que allò no es destrueixi per sempre; la resposta, dura i solemne, sempre és la mateixa, una barreja entre indiferència i desinterès, un menfotisme tan clar com desconcertant.

I no hi ha un mes que no veiem un ultratge a la nostra història, un insult majúscul a aquells que defensem que una ciutat no pot menjar-se-la com qui cruspeix un entrepà. Què en queda després? Potser el sabor momentani, un regust efímer que s’oblidarà quan engolim un altre. I com una piconadora, no deixa rastre, bé, sí, potser en alguna fotografia que, amb sort, esdevindrà un tríptic, també per a la història. Paper, només paper. I quedo sorprès per la manca de sensibilitat per conservar quatre pintures aparegudes en enderrocar l’antiga Escola del Sol, al carrer del Migdia. Pertanyen al pintor sabadellenc Jordi Roca, traspassat el desembre passat i fan referència als infants i als esports. Sobta que ningú en parlés d’elles abans de l’enderroc, que ningú, cap mestre o membre de l’equip directiu hagués fet cap menció a les autoritats municipals o al Museu d’Història. Sobta també aquesta apatia per l’art, per una plasmació d’un artista de la ciutat tan reconegut.

I pregunto i em responen que no hi ha res a fer, que les pintures ni estan protegides ni l’Ajuntament va fer cap requeriment a l’empresa constructora durant la tramitació de la llicència d’obres. L’esperança podia venir de part d’ella mateixa que, segons sembla, va demanar un informe per veure si es podien recuperar. Aquest va resultar negatiu i, consegüentment, “s’ha optat per documentar les pintures seguint les indicacions del Museu d’Història de Sabadell”.
I jo em pregunto, potser són robots els que ens governen o és que la intel·ligència artificial ja domina els despatxos municipals? Com es poden malaguanyar uns dibuixos, uns murals, pel sol fet de no estar catalogats? No es pot fer una excepció? No es pot demanar a l’arquitecte que modifiqui el projecte per tal que els murals quedin a la vista, què sé jo, en el vestíbul de l’edifici? De veritat que documentar i documentar és la resposta a la família que anhela una resposta positiva? Quants desenganys hem patit en aquests últims 30 anys? Segur que no es pot fer res? Segur que la resposta “és molt costós” tanca la ferida oberta en aquesta ciutat? La grandesa d’un governant, de qualsevol persona que ostenta un càrrec públic, no rau a tancar les demandes de la gent, el diàleg, en definitiva, sobre la base de normes establertes, sinó en modificar-les pel bé comú.

I salvar aquestes pintures és un acte de justícia, i no només perquè pertanyen al Jordi Roca, sinó perquè formen part de la nostra història. I no és un tòpic, no és una afirmació fútil, insubstancial.

A cada obra d’art que cau, que s’ignora, que s’enderroca, que es trasllada més enllà de l’oblit més funest, els sabadellencs perdem part de la nostra ànima. I no és una figura poètica; no és una metàfora.

L’esperança no l’hem de perdre. Si caiem en la desesperació, què ens queda? Aquest text és com un crit perquè comencem a canviar el rumb. Potser no arribo a temps i quan surti a la llum, els quatre murals ja no existeixin. Continuarem lluitant, Jordi, com bojos i llunàtics. De fet, el món n’és ple. Persistirem, i si, finalment, els teus dibuixos es barregen amb la pols i la runa, tornaran a renéixer en altres artistes, sense cap mena de dubte. Malgrat tot, Sabadell morirà una mica més…

L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: els murals de Jordi Roca, a la vista, a la plaça de Vila Arrufat, al Centre. Autor: J.A.