Sabadell gaudeix des de fa pocs mesos d’una xarxa de transport públic digna i que segurament havia d’haver arribat abans. Em refereixo a les noves estacions de Ferrocarrils de la Generalitat ubicades al Passeig, a la Creu Alta, a la Plaça d’Espanya i al Parc del Nord. Àmplies andanes, escales mecàniques, ascensors, pulcritud extrema de moment i facilitat per a accedir a diversos punts de la ciutat, fan d’aquest mitjà una eina interessant per a moure-s’hi sense necessitat de fer ús del cotxe particular, amb el que això suposa de despesa d’aparcament en zona blava. Hi ha qui diu que aquesta despesa milionària no calia, doncs la utilització del servei per part dels sabadellencs és molt baixa, especialment entre les estacions de la Creu Alta i Parc del Nord. Però jo crec que n’és essencial per tal de connectar la via amb Castellar el més aviat possible.
De tota manera, una vegada implementat aquest servei, he pogut adonar-me de la grandiositat de l’obra, de la ‘baixada als inferns’ que pot suposar entrar per la boca situada al Passeig de la plaça Major i, també, del dogmatisme que empren algunes administracions intentant complaure un públic a vegades inexistent. Parlo concretament del que podem trobar-nos en entrar a l’ascensor situat al bell mig del Passeig.
De bojos. Sí, sí, d’una paranoia desbordant que ratlla la demència. Només entrar-hi, una veu femenina clarament enllaunada repeteix en català, castellà i anglès “atenció, obrint portes”, “atenció, tancant portes”, “ascensor a andana” i una vegada arribats a baix, repeteix “atenció, obrint portes”, “atenció, tancant portes”. El viatge esdevé gairebé traumàtic doncs sentim el mateix un total de 15 vegades, en els tres idiomes, en un trajecte que no dura ni 20 segons.
Un somriure es dibuixa en les persones que baixen o pugen en l’ascensor, moltes d’elles amb un posat d’incredulitat que els impedeix iniciar una conversa crítica sobre allò que estan patint, perquè la dona més enllà de l’altaveu gaudeix d’una consistent potència vocal. Podríem dir que anul·la qualsevol intent de comunicació entre els usiaris doncs ella i només ella vol ser la protagonista absoluta del moment.
Al marge del dany auditiu i mental que pot produir la utilització d’aquest ascensor, ignoro si hi ha una llei que obligui les administracions a escriure o a comunicar oralment certes normes o l’arribada a les estacions en català, castellà i anglès. Si algun lector ho troba, voldria saber-ho. És cert que Rodalies Renfe i Metro de Barcelona també han optat per fer servir els tres idiomes en les seves notificacions, la qual cosa em fa pensar que hi deu haver alguna normativa al respecte.
No obstant això, considero que no cal ni molt menys recórrer a l’anglès per aquestes situacions. Si es fa perquè s’estima que n’és la llengua universal, mal fet, perquè no és del tot cert; si es fa per quedar bé, en un clar acte de postureig, doncs igualment reprovable. Aquells que viatgin per Europa podran adonar-se de l’orgull per les seves pròpies llengües dels habitants de qualsevol país. A París, per exemple, el metro parla en francès, i a Londres, en anglès. A Brussel·les, el tren ho fa en francès i a Bruges en flamenc. És de mala educació no emprar d’altres idiomes sabent que venen milions de turistes cada any? Crec que no, ja que el visitant és capaç d’entendre perfectament el binomi orgull de país-orgull de llengua, amb els braços oberts a aquells que hi arriben. I són precisament les persones i no veus anònimes programades, les que, mitjançant la comunicació verbal i no verbal, poden impulsar un bon coneixement del país o de la ciutat que es visita. La gent d’aquests llocs està encantada de poder ajudar un turista i demostrar, si cal, els seus coneixements de l’idioma propi o de l’après. I si això no és possible, caldrà treure tota la imaginació possible per trobar una solució que guiï aquest turista cap a bon port.
L’altre debat està en si cal utilitzar l’anglès en les estacions de Catalunya o Espanya. Al meu entendre, no, de cap de les maneres. Les estadístiques demostren que els turistes que ens visiten no són majoritàriament britànics i sí que ho són de llengües romàniques: francesos, italians i cada vegada més portuguesos. Per tant, el català i el castellà són més que suficients perquè la majoria pugui assabentar-se d’allò que diu l’altaveu. Malgrat tot, cal, també, formar els treballadors de serveis turístics en d’altres idiomes per tal de poder respondre a les necessitats dels visitants.
Tornant al nostre ascensor, els recomano paciència si decideixen utilitzar-lo. O ficar-se cotó fluix a les orelles, o baixar o pujar per les escales mecàniques. Una altra opció és demanar a la direcció dels Ferrocarrils que tregui, com a mínim l’anglès de la pesada veu de la dona, amb la qual cosa ja només ho sentiríem deu vegades, un 35 per cent menys. Jo ja ho he fet i n’he rebut una resposta educada però vaga. Em diuen que ho fan amb la finalitat d’informar les persones invidents però no diu res de la utilització de l’anglès. Tampoc no respon a la pregunta de si existeix o no normativa al respecte i, per tant, no clarifica el tema. A la carta, lamenta les molèsties que això pugui ocasionar, però no ofereix cap solució. Així que o paciència o recórrer a les escales mecàniques per tal de no embogir.
