Terry William

‘No és ofensa, és llibertat’, per Josep Asensio

“Un hombre debe ser lo suficientemente grande como para admitir sus errores, lo suficientemente inteligente como para aprovecharlos y lo suficientemente fuerte para corregirlos”.
Khalil Gibran

M’explicava un amic fa unes setmanes que havia tingut un creuament de paraules amb el seu cap pel sol fet de mostrar-li la seva decepció envers un company de feina que tan sols feia sis mesos que havia arribat a l’empresa. Sembla ser que aquest últim, sota l’embolcall de responsabilitat i intel·ligència, amagava una personalitat individualista i prepotent, la qual cosa va alertar el meu amic, gosant exposar-ho al seu superior, amb un llistat de males formes que, bàsicament es resumien en una: la necessitat de demostrar una perfecció absoluta no compartint les idees i les feines amb els seus companys del departament de l’empresa. Diu el meu informador que aquest individu era molt crític amb la llibertat que cadascú disposava per aconseguir els mateixos objectius a l’empresa i que pretenia, d’una banda, aturar qualsevol intent dels altres de canviar el guió establert, i d’una altra, paradoxalment, exercir plenament la seva singularitat amb treballs dels quals només n’era coneixedor el seu cap. Un trepa, segons el meu amic.

La valentia del meu amic, exposant al seu superior la situació, no li va sortir bé. La persona nouvinguda va optar pel victimisme, va negar els fets i va quedar profundament ofesa, una ferida que romandrà per sempre en el departament de l’empresa. El meu amic va demanar unes disculpes necessàries en aquell moment, però no entenia la negació absoluta d’unes evidències que feien perillar la cohesió del grup. La seva gosadia li va permetre comprovar que el silenci és a vegades la millor manera de no veure el conflicte, d’anul·lar-lo. Una mena de laissez faire, laisser passer, com dirien els francesos. Així, fora problemes. Però també va constatar que fer-se el màrtir és una opció d’allò més vàlida per tal d’aconseguir objectius.
Gairebé la mateixa setmana d’aquesta història va arribar a les meves mans una entrevista amb el cineasta Terry Gilliam, que acaba de presentar la seva versió de El Quijote i que es va fer famós amb el grup Monty Python i la pel·lícula La vida de Brian. Segons ell, “ofendre la gent és molt important”, perquè destrueix els falsos valors que la persona suposadament ofesa pretén mostrar. Remarca també que vivim un retrocés emocional on fa por dir la veritat perquè immediatament després vindrà l’atac per tenir una opinió diferent. A més, la gent s’ofèn fàcilment perquè d’alguna manera ha estat descoberta i ho canalitza amb el victimisme o la violència verbal o física.

Diuen els especialistes que quan el narcisisme mana a les nostres vides, més facilitat tindrem per a sentir-nos ofesos. Aquelles persones que són més conscients dels seus propis valors són molt menys susceptibles a l’impacte negatiu que la crítica pot tenir sobre elles. En algunes ocasions el que existeix és un estat d’extrema susceptibilitat i en d’altres simplement s’ha assumit l’hàbit de sentir-se ofès per tot, quan en realitat la persona vol amagar les seves pròpies mancances. Sembla ser que l’estereotip d’individus d’aquestes característiques el constitueix una persona amb una baixa autoestima. Creu que els altres li volen recordar constantment que és inferior, però és el seu propi complex el que el porta a sentir-se així. Posseeixen també un pensament rígid i pensen que les coses s’han de fer o dir d’una sola manera. Quan alguna cosa no segueix aquests paràmetres i el seu ordre s’ha esberlat llavors s’ofenen, mostrant una gran susceptibilitat. Finalment, són éssers amb un gran egocentrisme, la qual cosa els porta a assumir que tot gira al seu voltant i que els altres es passen la vida comentant, assenyalant o mirant allò que estan fent. Força experts estan d’acord amb la frase “ Ningú no t’ofèn; ets tu qui s’ofèn”. Cadascú té dret a pensar, a opinar i a dir allò que vulgui, sempre amb la limitació de la violència psicològica, però entre aquesta i una opinió o aptitud que no ens agrada hi ha un marge molt ample.

El meu amic continua trasbalsat. No entén la reacció del company de feina davant una sèrie de fets comprovats i es penedeix d’haver demanar excuses a una persona que no les ha acceptades perquè continua dreta i cofoia en el seu pedestal. Jo li dic que la convivència és difícil, que cal anar amb honestedat per la vida, malgrat els cops que es puguin rebre, perquè aquests seran sempre positius per a la conformació de la nostra personalitat. Li sap greu, també, que aquest subjecte romangui sol i aïllat en la seva impol·luta perfecció i li agradaria compartir els seus neguits, les seves idees i els seus projectes amb l’objectiu d’aconseguir un guany comú per a l’empresa. Però capta de seguida que això, ara per ara, és inviable. No tinc més paraules d’ànim. L’individualisme està guanyant la batalla i em dol. Li escric un missatge amb les paraules de l’escriptor i crític francès Frédéric Beigbeder:

“La societat on hem nascut es fonamenta en l’egoisme. Els sociòlegs l’anomenen individualisme, tot i que existeix una paraula més simple: vivim en la societat de la solitud. Estem abandonats a nosaltres mateixos, incapaços d’interessar-nos per res, excepte pel nostre propi melic”.

Em respon al cap d’uns segons amb una frase del polític i pacifista francès Jean Jaurès: “El coratge és la recerca de la veritat i no sotmetre la llei a una mentida”.

Foto portada: l’actor Terry Gilliam. 

Comments are closed.