No és un enderroc qualsevol, el de l’Obrera. Malgrat la legalitat de l’operació, mostra una vegada més que a Sabadell no hi cabem tots i totes. Les imatges de l’excavadora clavant-se en un edifici amb història viva, són molt més que la destrucció d’un espai per construir-ne un altre, amb tota probabilitat per especular, per fer augmentar els preus dels habitatges de la zona, per fer fora els més pobres i vulnerables. Coses del capitalisme. No, no només és això. Aquesta enfilada mortal ho és contra una entitat que ha desenvolupat una acció cívica i social de gran importància, no solament al barri, sinó a tota la ciutat. Contemplar la runa, la destrossa i l’esquelet de l’immoble, barrejats amb els llibres que formaven part de la petita biblioteca de l’Obrera fa mal, molt de mal; recorda altres èpoques, no m’ho puc treure del cap.
Però és que hi ha més, molt més que voler burxar en aquesta ferida. I és que entre aquelles parets, ara destrossades, hi ha dos dels murals més emblemàtics del grafiter TREZE, un artista amb una projecció internacional indiscutible. Les seves obres es poden veure a Istanbul, a la ciutat italiana de Murello, a Glasgow o a Beirut. Fa tres anys, la Crida va impulsar una moció per protegir i donar a conèixer el seu llegat i aquesta va ser aprovada. Ara, amb la destrucció de la seu de l’Obrera, el menyspreu per la seva obra és tant escandalós com dolorós. No fa pas massa vam patir un fet similar en veure la inacció per part de les autoritats municipals per tal de salvar els murals del Jordi Roca que es trobaven en l’edifici de l’antiga Escola del Sol. Malauradament, la història i la memòria moren davant la mirada atònita de tan poca gent que espanta. I, el que és pitjor, ningú no fa res per evitar-ho.
I quan m’endinso en l’activitat de l’Obrera, m’adono encara més de la seva envergadura, de la seva transcendència. Seminaris, documentals, un magatzem de roba solidària, presentacions de llibres, tallers de lectura, concerts, xerrades, cursos d’idiomes, classes de català i de castellà per a nouvinguts, de reforç escolar, un gimnàs. Segur que me n’oblido moltes de les activitats que s’hi feien; algunes estaven previstes aquest mes de març i segurament no podran fer-se. I tot plegat, amb el suport d’entitats veïnals de l’Eixample o d’Espronceda entre altres.
La il·lusió dels impulsors de l’Obrera era participar del projecte de remodelació del Mercat de Campoamor. La idea inicial pretenia conservar part de l’edifici amb parades de queviures i destinar el gruix de la zona a equipament cultural, donada la manca d’espais d’aquest tipus al sud de la ciutat. Així doncs, membres de l’Obrera van col·laborar activament en la recollida de signatures, en les explicacions a la gent de les seves intencions, en un pla que l’únic que volia era dignificar un territori, un districte, tristament menyspreat. La història, ja la sabem. Les més de 6.000 signatures presentades per la Plataforma de Veïns pel Mercat de Campoamor no van servir per materialitzar una nova infraestructura cultural pel barri. Ni tan sols perquè l’ajuntament ajustés les seves demandes amb més metres quadrats per a activitats diverses. L’edifici romandrà tal com es troba ara fins que la iniciativa privada decideixi invertir un mínim de tres milions en un supermercat. La sala polivalent, una sala de reunions, alguns despatxos i un magatzem per les entitats del sud de Sabadell no cobreixen, ni de lluny, les expectatives dels promotors d’allò que van anomenar “equipament cultural”.
Així doncs, després d’aquesta garrotada humiliant, l’Obrera pateix una altra, també indigna, malauradament. Perquè, si bé és cert que, com he dit abans, el propietari del terreny té dret a “recuperar-lo”, si bé també és cert que la justícia ha de fer la seva feina, l’administració municipal ha de fer tot el possible, no només per intercedir, per buscar solucions i per conciliar postures antagòniques, sinó per fer encabir dins la ciutat maneres de pensar diferents, formes d’associacionisme que no es troben còmodes cenyides i comprimides en espais i conceptes clarament supeditats a l’establishment oficial.
Perquè, com he escrit en diverses ocasions, la grandesa de Sabadell rau en les seves persones, en la capacitat dels seus ciutadans de consolidar projectes engrescadors al marge de les administracions. Menysprear o rebentar aquelles que podrien ser susceptibles d’anar contra la norma establerta no és més que mostrar una manca de sensibilitat enorme, així com la incapacitat de fer encabir tot allò que ens converteix en ciutadans sabadellencs.
L’Obrera és només un exemple de la manca d’empatia d’uns governants que el que haurien de fer és oferir un local en condicions a una entitat que, pel que s’ha demostrat, desenvolupa una activitat cívica molt lloable, que ha aconseguit l’estima dels veïns de la zona, que mai no han dubtat de la seva implicació amb els més desfavorits, que no han causat mai problemes de cap mena. La ferida romandrà oberta si això no es fa, si les persones que tenen la capacitat de fer-ho miren cap a un altre costat o estigmatitzen un prototipus d’associacionisme exemplar. I, el que és pitjor, consolidaran la imatge que s’està donant des de fa dècades, que hi ha ciutadans de primera i de segona en una Sabadell que intenta des de fa temps sobreviure en llibertat.
Potser soc una mica (o molt) ingenu, però estic convençut que parlant la gent s’entén, escoltant-se, respectant-se, oblidant per uns moments sectarismes i desconfiances, ponderant els pros i els contres. En definitiva, considerant la tasca de l’Obrera com a qualsevol altra que es desenvolupa a la nostra ciutat, valorant-la com el que és, com a complidora d’una funció social. Només així es pot trobar el punt d’acord. Però, és clar, això és Sabadell.
Foto portada: mural de TREZE a l’Obrera, ara en risc. Autor: cedida.
