Óscar Camps

‘Òscar Camps: pura humanitat’, per Josep Asensio

Aquesta mateixa setmana he tingut la gran sort de poder entrevistar l’Òscar Camps, fundador i activista de l’ONG Proactiva Open Arms, dedicada al salvament marítim i conegut per la lluita i la denúncia constant de l’abandó al qual es troben els nàufrags que intenten buscar una vida millor. Ens trobem davant un home fort, de faccions igualment fortes, convençut d’allò que diu, amb una mirada honesta, un humanista de llibre que ja entén perquè Europa ignora aquest drama que inunda el mar de cadàvers anònims, de nens i nenes, d’homes i dones.

Explica els començaments de tot plegat. La imatge de l’Aylan, aquell nen mort, estirat a la sorra, acaronat per les ones, que ens va fer veure una realitat ara fa quatre anys, el va sacsejar, i va decidir deixar-ho tot amb l’objectiu de salvar vides al mar. Repeteix incansable que què hi ha de dolent en fer-ho, mentre acusa els governs d’estar al darrera d’aquesta situació, una situació que s’enquista en el temps i que no hi ha voluntat política de canviar-la.

Foto portada: un bebé fallecido en el mar. Autor: Proactiva Open Arms.
Un nadó mort a la mar. Autor: Proactiva Open Arms.

L’Òscar convenç. L’empatia és una de les seves qualitats i un al·legat que havia de ser pedagògic, esdevé polític. Tot forma part d’un entramat d’interessos polítics, geopolítics i econòmics a nivell mundial i que la majoria desconeix. Una trama que fa por i, li ho confesso, no ens en podem sortir. L’Òscar creu que cal apagar la tele, literalment, deixar d’escoltar els missatges que mitjans de comunicació finançats precisament per aquests lobbys volen ficar-nos al cap. Per a ell, és essencial que les noves generacions, els joves, comencin a rebel·lar-se, a mostrar el seu enuig davant aquest posicionament que fuig de l’Europa dels valors, d’aquella Europa que va néixer per liderar la pau i, en definitiva, el respecte per les persones.
Però és precisament Europa la que mira cap a una altra banda en aquest tema. Em sobta i molt quan ens explica que el govern espanyol lloga autocars plens de menors en situació irregular i els porta a qualsevol ciutat i els fa baixar, sense avisar ningú, ni als ajuntaments implicats, ni a cap administració. Aquests menors, en la seva majoria nois, no podran subsistir i, malauradament, cauran en la delinqüència per tal de poder sobreviure. On són els centres d’acollida? es pregunta un Òscar Camps dolgut per la insensibilitat dels nostres representants.

Per a l’Òscar, el llenguatge és importantíssim. No són MENAS; són menors en situació administrativa irregular. No són immigrants; són nàufrags. Però, per sobre de tot, són persones. La seva vessant més humana s’entristeix quan li pregunto com es porta el fet de salvar vides al costat de morts que no poden arribar al vaixell, que, malgrat els esforços, floten entre els vius entre l’angoixa i el terror. Respon seriós que això no se supera mai, que no podem imaginar el dolor que això representa i que crea un desassossec difícil de dominar. Molt que pugui costar, es treuen forces d’on no n’hi ha, i el cervell i el cos es posen d’acord per continuar salvant la gent.

Refugiados y migrantes antes de ser rescatado por la guardia costera italiana. Foto: The Italian Coastguard / Massimo Sestini
Refugiats. Foto: The Italian Coastguard / Massimo Sestini

Torna ràpidament a la denúncia, al fet que la hipocresia dels que tenen el poder és tan escandalosa que s’ha de reaccionar. Quan Merkel necessitava rejovenir la població alemanya no va dubtar en obrir les fronteres a més d’un milió de refugiats. Ara ja no li interessa. Europa prefereix pagar a Turquia perquè no els deixi sortir d’allà, esdevenint tot plegat un xantatge permanent que esclatarà tard o d’hora. L’Òscar ens recorda que més de 100.000 sud-americans arriben a Espanya de manera irregular cada any, sense cap mena de control i en avió. Però, és clar, aquests són blancs i catòlics i és molt probable que els que ho fan en pastera siguin negres i musulmans, la qual cosa indica que hi ha un factor racista que no passa desapercebut.

Més d’una hora ha estat l’Òscar Camps intentant explicar-nos la seva trajectòria, la seva filosofia, les seves solucions. Ho ha fet amb una energia incontestable, amb una argumentació impulsiva, ple de ràbia, però convençut de que no hi ha un altre camí que la protesta. Els reptes que s’acosten són importants. L’emergència climàtica farà emigrar milions de persones. De fet, n’hi ha un percentatge elevat que ja marxen dels seus països per culpa del canvi climàtic. En les pròximes dècades, el flux serà molt més important. Mentrestant, els governs o miren cap a una altra banda o no saben com arranjar una realitat que els supera. L’energia i la força dels més joves és, segons Camps, part de la solució. Cal una participació activa, una implicació d’una generació que ara per ara sembla que està adormida, però que si no desperta, es trobarà amb problemes que ja no tindran solució. Cal, també, una tasca d’informació exhaustiva i sòlida que aconsegueixi anul·lar les fake news que autèntics especialistes al servei dels estats construeixen amb l’objectiu de tapar-nos els ulls.

Ens acomiadem. Ens ha rebut a un vaixell al port de Badalona i ha estat una experiència inoblidable que sempre agrairé als meus alumnes del treball de recerca, al Guim Rusiñol, a l’Oriol Mas, a l’Adrián Carrión, al Pau Iglesias i als pares d’aquest últim. Abans de marxar i mentre es prenen unes fotografies, li confesso a l’Òscar que si tingués 30 anys menys m’afegiria a la seva lluita. Em respon que l’edat no és un inconvenient, que hi ha moltes maneres d’ajudar. Té raó. Baixo el cap i em penedeixo d’haver-li-ho dit. M’hi fixo en el seu rostre. Poques arrugues malgrat el patiment continu. Un cor enorme ple d’un humanisme pur i net. En algun moment ens ha dit que ha patit amenaces, que es veu algun dia a la presó amb qualsevol excusa. En el seu vaixell no hi ha armes, no hi ha drogues; només voluntaris, metges, material sanitari i menjar. Ho repeteix amb aquella mirada de nen petit que no entén un càstig. Gràcies, Òscar, per ser com ets. La teva lluita és la de tots i totes. Malgrat molts no ho vulguin veure.

Foto portada: Òscar Camps. Autor: cedida.