Vivim en una societat amb una alta dosi de paranoia. I no em refereixo a la catalana, que també, sinó a la que trepitja dia rere dia el planeta Terra, on les absurditats es barregen amb algunes dosis de realisme que, sortosament, fan que encara puguem gaudir d’aquest món. Estic llegint l’assaig De animales a dioses de l’escriptor israelià Yuval Noah Harari. Es tracta d’un resum de la història de la humanitat on en destaca, malauradament, el desastre que va significar per a la Terra l’aparició de l’homo sapiens. Encara no l’he acabat però intueixo i capto el missatge que ens vol transmetre, el del desastre que s’acosta i en el qual ja estem realment immersos. L’anomenat “progrés de la humanitat” és tan sols un eslògan, un miratge engalipador per fer-nos entrar en un món on el consum, el capitalisme, bàsicament, ho domina tot en les nostres vides.
Aquesta visió de la vida que s’ha instal·lat en totes les societats modernes té com a resultat l’aparició de bosses de pobresa que s’enquisten com qualsevol agent patogen, impedint d’alguna manera la tranquil·litat del model, que ha d’intentar adaptar-se a la situació, suprimint-les o reinventant elements que les sostinguin de manera que no molestin al procés d’implementació del capitalisme més brutal.
En aquest sentit, uns dels col·lectius que més pateixen aquesta bufetada són els infants i els adolescents. A Catalunya, les xifres són esfereïdores. Segons Càrites, gairebé un 25 per cent de famílies catalanes amb fills es troben en situació de pobresa i un 20 per cent de les que no en tenen. Aquesta taxa ha anat augmentant en els últims anys, de manera que, a Barcelona capital, se n’han atès unes 10.000 per pobresa energètica. Una nova manera de fer pobres està sorgint a partir dels preus dels lloguers i l’augment dels desnonaments com a conseqüència del seu impagament és alarmant.
Quan l’exconsellera Irene Rigau va decidir aplicar la jornada intensiva a tots els instituts de Catalunya, no ho va fer per tal d’acontentar el professorat, que feia temps que la demanava. No, ni molt menys aquest n’era l’objectiu. Malauradament aquesta suposada bona acció amagava la fi dels menjadors escolars a secundària i la supressió de 100.000 beques per a adolescents en greu risc de pobresa (50 milions d’euros) i que molt probablement només feien un àpat en condicions quan eren a l’escola primària. No va ser fins al juny de l’any passat que la diputada del PSC, Esther Niubó va presentar una moció perquè s’obrissin menjadors escolars als centres de secundària i que va sortir endavant amb els vots negatius de Junts pel sí (PDECaT-ERC).
La segona part d’aquesta història no és, al meu entendre, massa agradable. Davant la manca de recursos econòmics per tal d’implementar aquesta mesura, han estat els ajuntaments i els consells comarcals els que han hagut de retallar els seus pressupostos per augmentar aquestes beques en benefici d’una població molt castigada per la crisi. Però també a Sabadell, mitjançant propostes als Pressupostos Participatius, dedicant-ne partides que molt tenen a veure amb la ‘caritat cristiana’ que molts dels promotors critiquen amb la boca petita. No dubto gens ni mica de les bones intencions de les accions i per tant, aplaudeixo que una persona com Feliu Madaula presenti una proposta per a la millora de l’alimentació dels joves a l’institut, adonant-se,com jo mateix, de la malifeta del govern de la Generalitat. El seu projecte ha permès posar en marxa el menjador de l’Institut Jonqueres i tota una sèrie d’activitats al seu voltant dignes d’elogi.
Però aquesta mania meva que tinc de pensar, em fa arribar a diferents conclusions. De veritat que també la Crida ha arribat a caure en el parany del voluntariat i de la caritat en comptes de fer l’estirada d’orelles a qui li pertoca? Han de fer-se càrrec entitats, voluntaris o ONG’s d’una activitat que és únicament i exclusivament responsabilitat del Govern? Què passarà quan altres instituts de Sabadell presentin un projecte semblant al de ‘Jove, menja tu!’?. Se’ls negarà tot i sabent que els deixem sense menjar? Com els mirarem a la cara quan se n’adonin que ha estat rebutjat per un altre, per exemple, que vol gaudir d’un rocòdrom? Segur que és una acció benèvola fer seure la comunitat educativa davant un ordinador per fer-los votar una proposta que té com a objectiu poder fer una menjada digna al dia?
No tinc clar el camí però sí l’objectiu final. A més tinc entès que el projecte mor quan acaben els diners, la qual cosa em fa tornar al principi del meu article; al poder del capitalisme, que necessita d’alguna manera que hi hagi un sector empobrit que netegi les consciències de la majoria, mitjançant actes de bonhomia. La Taula del Tercer Sector, malauradament ara també polititzada, reclama als polítics la posada en marxa de polítiques socials reals i creïbles, però aquestes no arriben. Els menjadors escolars a secundària són un exemple de la tornada a la vella caritat. El que més em dol és que l’esquerra en general, però també aquella que es proclama “alternativa” la defensi i la recolzi. És cert, els nois i noies poden menjar una vegada al dia. Potser només això ens hauria d’interessar. Però, on queda l’esperit crític? No els estarem obligant a romandre per sempre més en el seu gueto sabent que mengen gràcies a la Creu Roja?
